La conversa sobre persones deixades, brutes o mal educades que és una de les accepcions del mot aixanguer ens va portar a un altre del mots actualment poc usats: xandoc, què a més de no ser sinònim d’aixanguer, afecta a aun entorn geogràfic ben reduït, el nostre. Continua
“Déu ens do la maina!” podria ser felicitació nadalenca. Era el que s’acotumava a dir sobre l’era quan tenien el blat batut i net.
Mot recordat per Guillem Soler que va constatar com encara hi ha gent llorencina que el recorda. Continua
És el tercer dels arreplegats, l’altre dia, per na Caterina. No cal confondre el mot amb el semblant turmàs que habitualment s’aplica a cap clos. Vet aquí, segons el DCVB, el significat dels dos mots. Continua
Aquesta és una de les tres que arreplegà na Caterina a la vetlada curiablanquera de l’altre dia. Més que mot és expressió perduda. . Actualment per aquí diem: “jo començo a caminar, tú ja vendràs” en comptes del “ja m’aconseguiràs” d’abans.. Com si de les diverses accepcions del verb que mostra el DCVB s’haguéssim perdut les dues primeres. Continua
Parlar de mots perduts és un joc com qualsevol altre. Es tracta de furgar en la memòria per recordar mots habituals que fa temps que no has escoltat.
Si l’activitat es fa en grup es produeix sinèrgia memorística.
Tal és el cas de la vetlada de l’altre dia a s’Alqueria Blanca, entre na Catrina i varies amigues d’infantesa….en sorgiren tres de noves. Continua
No recordo haver sentit mai el mot. L’ha facilitat na Bàrbara Rigo (sa padrina) que sap que m’agraden els mots perduts. Ella la coneix en l’accepció vuitena, en el sentit de persona mal vestida i descuidada.
«Si te’n vas a festejar,
mira sa mare, primer;
que, si ella és aixanguer,
sa fia també ho serà»
Cercar, fer-se preguntes, fer gestions per mirar d’aclarir alguna cosa… La segona accepció del que assenyala el DCVB és la que abans, s’usava. El mot s’ha perdut. i segurament, també el significat. Continua
Na Caterina em va assenyalar una expressió que, xerratnt, li havia comentat na Miquela dient-li que era: “De l’any de la gratella”. Continua
Amb certa manera és com un mot de caminada. D’aquells mots que, caminant caminant, -Los d’Amunts d’Alaró?- vas explorant amb altres persones. -Sabeu que és el xorrèstic? I així de la interacció entre uns i altres, es va creant (o refrescant) coneixement. Continua
La primera vegada que vaig sentir el mot, fa anys, de boca d’un company eivissenc, vaig pensar que era un castellanisme, de herramientas a ferramentes. Però anava errat.
Avui, girant papers, he recordat el mot al llegir que Damià Mesquida (es comtet) va presentar a l’Exposició Manacorina (Mallorca Dominical, octubre de 1897) “Les ferramentes y eynes per esbancar, trencar i girar els terrés”. Continua
Què és un torrent?. Fins on arriba la seva amplada?… Segurament son preguntes que es respondran avui mateix a la reunió prevista a l’Espai 36.
Parlant de torrents amb persones de certa edat, al comentar l’amplada, assenyalen que ,temps passats, venia determinada per certa distància “del banyat”. N’Antoni, informador habitual dels mots perduts, no recordà la distància, però si que el banyat era el que determinava el punt central del domini públic. Continua
Realment no és un mot perdut, en tot cas un mot “transformat”. Darrerament s’aplica, fonamentalment, a l’atenció i velocitat del automòbil, però el significat del mot va més enllà. La viquipèdia en diu: Continua
Parlant de la boixa, de rebot va sortir una altra mot, la recula. Era una jugueta d’infants molt usual en els anys cinquanta, Consistia amb un pal rodò que a la part inferior disposava d’una roda plena, de fusta i a mitja altura un travesser per posar-hi les mans i empènyer. Llavors els infants, fonamentalment els nins (aleshores els jocs nins-nines eren ben diferenciats), s’agafaven al travesser i dipositant la part superior del pal sobre l’espatlla, corrien pel carrers. Continua
Recordar els ormejos utilitzats quan les bísties regnaven el mon mallorquí, és una valuosa font de mots perduts. Tal és el cas de boixa, una part del carro també utilitzat, a vegades, com a suport limitador del tap d’un safareig. En la conversa, n’Antoni “Cus” destacà l’habilitat que havia de tenir el fuster per fer els exactes i precisos forats a la boixa, per tal que hi encaixassin, amb la pertinent inclinació, els radis de la roda. Continua
A vegades, en la conversa de mots perduts, surten diversos mots per a un mateix significat. En les explicacions de “acabussar”, va sorgir, també, el mot “adobar”, un mot ampli amb una accepció utilitzable en el cas de sembrar les escletxes de les pedres. Continua
Què saps que és un “arquebús” ?, diu n’Antoni. Mos enviaven a fer “esquebussades”, respon en Jaume.
Així ho vaig entendre. Després em varen explicar que es tractava de netejar i sembrar, amb la punta de la rella, les escletxes de les roques de les terres primes, per aprofitar la producció de tots els raconets. Continua
Poques coses resulten tan gratificants com les aportacions dels lectors. En Pau suggereix, d’una vegada, dos nous mots perduts.
Cal recordar que el concepte “mot perdut”, com moltes altres coses, és elàstic. Potser perdut per una determinada generació o familía i per altres no. Per a les persones grans, sen sentit de segon plat, és encara un mot ben viu.
Vegem el diccionari Alcover-Moll: Continua
Caçar mots perduts es pot convertir en una aventura. Es tracta d’escoltar la parla persones de certa edat i quan diguin un mot poc usual, jas!, un a la borsa!. A n’aquest el caçà na Caterina, es coltant una recepta de cuina “…i quan estigui ben esbaldrit…”.
Vegeu el que mostra aquesta meravella de MN. Alcover i F. de B. Moll: Continua
Encara hi ha gent de certa edat que gaudeix de recordar velles cançons i acudits que havia sentit d’altres persones. Son vestigis d’una època perduda. D’aquella en que s’exercitava la memòria, ja fos per obligació (a l’escola) o per necessitat (ho hi havia ni els coneixements ni les tecnologies actuals).
Vet aquí algunes cançons (relatives a pomes) que recorda en Jaume “Garbeta”. Continua
Es com els altres mots de la pagesia. Al desaparèixer la feina, el mot per utilitat i, a la llarga desapareix. Encara són vives les darreres generacions de missatges o d’amos que havien tengut missatges; però això s’acaba… Continua