Segons conten -en aquest cas concret l’anècdota és descrita per n’Antoni Pascual- l’inici de la fama de les verbenes llorencines s’inicià a l’any 1950 amb l’actuació de “Los Clipers”. Sembla que el grup, que sonaven i cantaven sense altaveus, quan va venir aquí ja disposava de certa fama.
La plaça de l’Ajuntament encara no estava arreglada i posaven un escenari a la banda de llebeig. Continua
Som de l’opinió, segurament compartida per alguns dels lectors, que les modes, totes les modes potser nascudes a un altre cap de món, acaben arribant a tots i cada un dels nostres pobles. Potser tard i un tant aigualides, però acaben arribant.
Es parla de modes en sentit genèric, pot afectar al menjar, al vestir, al moure’s i , fins i tot, al pensar.
Ningú es pot alliberar de la relació amb el altres, ni amb els mitjans de comunicació. Continua
Conten que ca Madò Anita, en el carrer Major, va ser una de les primeres cases del poble on hi va fer feina un guixaire, un especialista en posar guix que venia de Palma. Abans hi havia costum d’emprar arenat de ciment per fer l’acabat fi de les parets. Era una obra feta pel mestre es Sord i un poc especial. Madò Anita i la seba botiga també ho eren un tant singulars a l’entorn llorencí. La seva filla, que destacà per la seva bellesa, es va casar amb un advocat de Manacor, més concretament de Llodrà, que quan feia classe a La Salle es feia dir Don Lorenzo Wenceslao Femenias de Duran. Continua
Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.
La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua
No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.
Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua
El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua
L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader. Continua
Sempre, amb tot el que experimentam, hi ha una primera vegada (i també una darrera). En termes generals la “primera vegada”, sigui per desconeixement previ, sigui per expectatives, acostuma a deixar petjada. Potser bona o dolenta, però petjada a la fi.
Per a les persones nascudes en els anys trenta, quaranta i cinquanta del segle passat, anar a Palma per primera vegada, sempre amb el tren, era tota una aventura. Continua
Sa Matança era una popular pandilla liderada per Sebastià Caron. En Sebastià tenia un cert avantatge cultural: havia anat uns anys a escola en un col·legi de frares d’Inca.
Eren fidels clients del cafè de Cas Pinxo. Es veu que el pare d’en Nadal i de n’Antoni tenia mà esquerra per gestionar els capricis dels membres de la pandilla. Segons conta n’Antoni Pascual a vegades trobaven algun dels membres de la pandilla que anaven a collir un matí d’ametles a compte del cassiner. Continua
(Dins aquest anecdotari llorenci (AL) és la segona referència -realment són dues anècdotes i una reflexió- al desaparegut passeig)
Tota anècdota disposa de varies parts.
Primer hi ha d’haver un contador, una persona que tengui desig de contar un fet succeït. Com no potser d’altra manera ho farà segons les seves apreciacions, els seus records i la situació emocional del moment en que es fa la contarella. Continua
No he sabut localitzar dates concretes, ni del canvi de localització (de la carretera de Son Servera al carrer Major) ni de la seva posterior desaparició. En tot cas i considerant que el passeig es va iniciar en el carrer Major quan encara era engravat, es pot assenyalar que no va lligat al seu asfaltat (Acord municipal de 1953)
Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d’anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?
Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l’Olímpic podem intuir que l’atzar i el lideratge en resulten fonamentals. Continua
Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l’escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l’antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s’havia tornat casar.
Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a la terrible “la riuà” valenciana del 14 d’octubre de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell. Continua
Conten com a cosa certa que després de la Guerra de 36 en el poble de Sant Llorenç,hi quedà un petit destacament de soldats. Els rojos havien reembarcat definitivament i amb la forta repressió durant i després d’aquell any -passades l’oli de ricí, detencions, bandejament de tota persona no addicta al Règim…- tot restava controlat, però per un si de cas!; els soldats hi romanien i es relacionaven amb la gent llorencina.
D’aquell grup de soldats, alguns destacaren per la seva planta i simpatia. Eren guanyadors i portaven uniforme i això els donava un valor afegit. Continua
(Anecdotari llorencí/5) Com passa en la majoria de les anècdotes cal fer una petita introducció. En aquest cas per clarificar el rols tradicionals de proveïdor i client. Avui tot sembla una mica embullat, les grans superfícies comercials amb el pertinent autoservei, l’absència de barberies i petits negocis, el posicionament de la banca i de l’administració pública fan que no quedi del tot clar qui serveix i qui ha de ser servit. Es desconeixen estudis sociològics referits al tema; tal vegada el procés de globalització que afecta tots els aspectes de la vida hi pugui haver influït. Continua
Quan es detecta la seva pràctica a determinats països llunyans o es veu en el cinema, les bregues de galls semblen una practica primària, molt primària i inhumana. Es situa en el vell pressupòsit que el sofriment dels animals és de segona o tercera categoria. Un posicionament homocèntric i patriarcal, aquell de “l’home per damunt totes les coses” com s’explicava en l’episodi de la Creació.
Tal posicionament sorprèn sols relativament, es clar!. Ben fresca és la consideració de l’ús dels bous, en diverses formes des de “corridas de toros” a “embolaos”, en actes on el sofriment es desfressa d’art o de cultura popular tradicional. Continua
Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones… i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.
De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l’espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s’assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d’aprendre coses noves. Continua
Sen era un antic tractament que es donava als camperols d’edat avançada, és a dir que el sen Castell havia treballat tota la vida la terra i ara ja era gran.
Vivia a Son Formiga, en una d’aquelles cases que tenint el frontis a l’actual carrer Ponent gaudeixen d’un llarg corral que limita amb el torrent de ses Planes.
Casa que, aleshores, disposava de varies singularitats, primer el trespol de la casa anava per davall el nivell del carrer, disposava de soterrani i també d’una frondosa parra a la façana que, a l’estiu a més d’aportar-li l’ombra dels pàmpols oferia uns bons raïms als estadants de la casa -ja cap al final de la seva vida el sen Castell sovint era cuidat per una de les seves filles, una monja anomenada Sor Justina-. Façana que disposava d’una altra singularitat: el zum-zum de les abelles que entraven i sortien a la casera que el sen tenia sobre el sòtil i amb la boca al carrer. Continua
AL – Anecdotari llorencí
Anam a encetar una nova sèrie de narracions curtes, un anecdotari llorencí (AL). Segons el diccionari una anècdota és un “fet particular més o menys curiós i poc transcendent”; es presenten, idò, una petita relació d’anècdotes locals que es donàren en el ja llunyà Sant Llorenç preturístic.
Quin interès hi podria haver rere anècdotes relatives al passat i pocs transcendents?. Diria que l’objectiu és doble. Continua