Una vella imatge des de l’interior d’un d’aquells nombrosos nius d’ametralladora que construits amb mà d’obra esclavitzada per la força dels vencedors, voltaven la costa de l’Illa.
Es podria establir una metàfora entre aquests mirar a fora des de dins i la frase de Michael Foucault que apareix a “El orden del discurso”.. Es difícil mirar-se cap a dins com si es miràs cap a fora. En tot cas imprecindibre per in tentar esbrinar una resposta a la pregunta. Continua
La imatge, en si mateixa, dona pistes. Una esponerosa washingtònia. Al darrere un cel clar, sense núvols. Les fulles indiquen suau moviment. Clarors i ombres mostren un sol baix, ponent…
Podem passar-hi mil vegades. Potser en tenim una de semblant a l’abast de la mirada… però fins que l’enfocam, fins que enfocam els detalls no ens n’adonam de la seva existència, de la seva perfecció, de la seva singularitat.
No parla, l’hem d’enfocar!.
AmB les persones passa semblant, hem d’enfocar i escoltar!
(Encara que potser ens conformem intentant imposar i escampar la nostra mirada) Continua
L’espiga, de tija rígida -després els direm “faies”-, amb les flors de la carritxera fa part del paisatge que es contempla des del Coll Paredat, just passat el mig camí entre ses Piquetes i el cim de Calicant.
Des d’aquí, contemplar la Badia d’Alcúdia convida a l’abstracció i al sentir.
La frase de Yarari hi resulta escaient. El que pensavem que era “expressió de la personalitat” són simples reaccions bioquímiques. Continua
Paperins a sa Plaça Nova, distintiu de festa.
Cada fil carregat de petites tires que, des d’abaix, semblen idèntiques.(Alerta! els coloms d’un esbart, les ovelles d’una guarda, les abelles d’una casera… també ho semblen i no ho són!)
Es perceben espais buits. El vent?, victimes de la posada?, mal aferrats?…
Paperins com a metàfora de la gran quantitat d’informacions que ens arriben cada dia, a cada moment… Continua
Els sòlids estrats de pedra que comformen la bauma a la banda de migjorn del Puig Alpara, anomenada pels pagesos de la contrada “Sa cova paredada”, suporten un costum ancestral conegut, i ara redescobert per la psicologia: quan quelcom ens incomoda o ens pesa, cal parlar-ne, contar-ho… Continua
L’experiència ens porta a pensar que la correntia d’aigua de pluja fa còrrer la fullaraca de pi i la deixa sobre el camí fent formes aleatòries. Una interpretació.
En funció de la sensibilitat, de la necessitat de pluja, dels efectes d’aquesta suposada pluja, la primera interpretació ens aboca a una segona que afecta el sentir i, potser, a l’actuar. (com aquesta mateixa combinació d’imatge i text). Continua
Avui el “reflexionari” vol enfocar aquells coneixements ancestrals que, adesiara, deixam passar sense posar-hi atenció.
Enfrescats amb les nostres cabòries deixam perdre bona part del bagatge vital que ens arriba mitjançant els nostre pares o padrins. Sentim el missatge però al no prendre’n nota l’oblidam. (Potser, depenent de l’impacte i la memòria, el recordem)
M’ho ha recordat la trobada (casual?) de la lluna present a ponent en el moment de sortir el sol a l’indret des Collet (vora el Puig de sa Font)
Alhora ens balancejam amb idees controvertides. D’una banda sabem que la realitat no existeix que tot són interpretacions mentals derivades del nostre coneixement, del nostre estat d’anim, del nostre relat. Si més no, això és el que ens ensenya el llibre de la teoria quàntica.
D’altra banda podem mesurar i avaluar les nostres percepcions com a cosa certa, contundent, tangible. Continua
Els niguls negres i renouers d’ahir que indicaven tormenta resulten canemàs ideal per al contundent pensament que ens regala Humberto Maturana.
(Val a dir que em sent “maturanenc” m’encanta el seu raonar que transita des de la biologia a l’amor).
La idea resulta contundent: El que vivim, sigui el que sigui. és totalment vàlid en el moment que ho vivim: alegria, tristesa, eufòria, convenciment, realitat… Però no podem saber si és una il·lisió que ens imaginam o una percepció que ens sembla tangible. Continua
L’aigua, que va i ve, besa el penyalar. Un penyalat que es mostra fort i segur.
La frase de Paulo Freire dona molt de joc. Afecta a molts aspectes del nostre viure. Voldria orientar, ara i aquí, la frase vers el tema de la llengua, de la nostra llengua.
Arriba a ser cansat haver d’escoltar tantes bajanades relatives a llengua!. Continua
Com cada diumenge, un petit puntet de reflexió.
Quins són els criteris que regeixen el pensament, la conducta?
Si la resposta a la pregunta és “cap” o “no en tenc” o “el nostre criteri és l’absència de criteris”… és una mala resposta o un engany: sempre hi ha uns determinats criteris. Continua
Una roca xapada que fa part de les imponents i espectaculars parets del Torrent de Pareis. Un xap que evidencia esquerdes fins i tot en un dels paradigmes de la solidesa serveix d’imatge per suportar el text.
Tots som fills d’una casa, d’una nissaga que ens orienta i marca.
Malgrat això, pel crui, per l’esqueda poden apareixer/desapareixer/canviar costums, creences i anhels. Hi ha marge per a la llibertat. Continua
El contrallum d’un esponeròs cirerer de Betlem ben teranyinat ofereix una imatge indefinida i màgica.
Encertat canemàs per suportar, avui, la frase de reflexió. “Es real la realitat?” es demanava Watzlawick per plantejar els seus dubtes.
Superat el món de l’objectivitat sabem que tot són interpretacions i, de la mà de la sociologia, que la realitat és una construcció social, útil i necessària, però construcció social. Continua
Ara mateix són temes de conversa. El possible estacionament en els guals. La reforma circulatòria, de moment aplicada de forma parcial. L’ampliació del pont des Camp Roig. L’ús exclusiu dels carrers per part dels negocis particulars…
Vist amb perspectiva sembla que es repeteix un mateix procés o model (desde la creació de sa Màniga, a la reforma circulatòria, passant per sa Torrentada del 2018): davant els dubtes sobre un possible funcionament s’encarreguen informes tècnics a persones especialitzades. Després no es manifesta la voluntat o la força d’aplicar tals recomanacions tècniques.
Les gairebé imperceptible formigues voladores sobre un marès gastat serveixen de bací, de palangana a la reflexió. Continua
Hi ha una sentència camperola que ho defineix “d’on manco t’esperes surt la llebre”. No podem saber ni anticipar el que ens depara la vida.
Preparar-se per a l’inesperat és un entrenament com qualsevol altre.
Reflexionar sobre de renúncies, rendicions i retirades és, potser, una manera d’entrenar-se, de visualitzar el que pot passar quan hom deixar de fer el que ha fet.. Continua
Una imatge de Sant Llorenç, llunyana i amb sol ponent pot representar el “massa lluny”. Quan pens sobre els propis pensaments o sobre coses que m’han passat directament podria representar el “massa a prop”.
Cal cercar la “distància òptima” que sigui suficient propera per veure els detalls i que et permeti co-sentir, i alhora un poc llunyana, que et permeti agafar distància per poder mirar des d’una certa asèpsia.
(Distància òptima és un concepte explicat per Itamar Rogovsky) Continua
Sortia ahir publicat a la premsa els metres de platja que hem anar perdent en aquests darrers anys.
La interrelació gel (temperatura)-aigua-roca (terra) és constant. Una cosa condiciona l’altra i no de forma lineal: una mateixa platja de torrentera potser ara un roquissar, poc temps deprés un caramull d’alga, o es por presentar coberta de fina arena.
La imatge d’una mar tranquil·la conforma, pot conformar, una metàfora relacional.
Les persones que ens condicionen (i condicionam) són les que fregam, les properes amb qui ens relacionam. Continua
A vegades les lligades entre dues coses, com les que mostren les parets de la façana de migjorn de l’església, si mes no de forma aparent, resulten febles, subtils.
Les accions personals referides a temes globals (canvi climàtic, llengua, comunitat educativa, transparència…) es fonen en la immensitat. Generalment no es troben devolucions de la seva eficàcia. Continua
La vella soca de pi, amb reina assecada pel temps, és indicatiu de ferida o anormalitat. La nafra és, però i alhora, part de la normalitat vital.
La imatge resulta un bon canemàs per posar en evidència el nyu-nyu de la queixa interna. Idees recurrents que, sense motiu objectiu, ens poden empènyer al malestar.
A vegades ve rodat. Altres no. Du feina lligar imatge i text.
Volia destacar l’efecte formador de l’errada. De les errades com a font d’anàlisi i transformació.
Cerca qui cerca, he utilitzat una vella imatge de les pedreres de Son Ribot. Passar-se de tall, no encertar, de forma milimètrica la linia, pot suposar perdre una capa. Continua