Hi ha una sentència camperola que ho defineix “d’on manco t’esperes surt la llebre”. No podem saber ni anticipar el que ens depara la vida.
Preparar-se per a l’inesperat és un entrenament com qualsevol altre.
Reflexionar sobre de renúncies, rendicions i retirades és, potser, una manera d’entrenar-se, de visualitzar el que pot passar quan hom deixar de fer el que ha fet.. Continua
Una imatge de Sant Llorenç, llunyana i amb sol ponent pot representar el “massa lluny”. Quan pens sobre els propis pensaments o sobre coses que m’han passat directament podria representar el “massa a prop”.
Cal cercar la “distància òptima” que sigui suficient propera per veure els detalls i que et permeti co-sentir, i alhora un poc llunyana, que et permeti agafar distància per poder mirar des d’una certa asèpsia.
(Distància òptima és un concepte explicat per Itamar Rogovsky) Continua
Sortia ahir publicat a la premsa els metres de platja que hem anar perdent en aquests darrers anys.
La interrelació gel (temperatura)-aigua-roca (terra) és constant. Una cosa condiciona l’altra i no de forma lineal: una mateixa platja de torrentera potser ara un roquissar, poc temps deprés un caramull d’alga, o es por presentar coberta de fina arena.
La imatge d’una mar tranquil·la conforma, pot conformar, una metàfora relacional.
Les persones que ens condicionen (i condicionam) són les que fregam, les properes amb qui ens relacionam. Continua
A vegades les lligades entre dues coses, com les que mostren les parets de la façana de migjorn de l’església, si mes no de forma aparent, resulten febles, subtils.
Les accions personals referides a temes globals (canvi climàtic, llengua, comunitat educativa, transparència…) es fonen en la immensitat. Generalment no es troben devolucions de la seva eficàcia. Continua
La vella soca de pi, amb reina assecada pel temps, és indicatiu de ferida o anormalitat. La nafra és, però i alhora, part de la normalitat vital.
La imatge resulta un bon canemàs per posar en evidència el nyu-nyu de la queixa interna. Idees recurrents que, sense motiu objectiu, ens poden empènyer al malestar.
A vegades ve rodat. Altres no. Du feina lligar imatge i text.
Volia destacar l’efecte formador de l’errada. De les errades com a font d’anàlisi i transformació.
Cerca qui cerca, he utilitzat una vella imatge de les pedreres de Son Ribot. Passar-se de tall, no encertar, de forma milimètrica la linia, pot suposar perdre una capa. Continua
Dia ennigulat. Horabaixa plàcid fins arribar a les roques. Restes de la forta llevantada, les ones encara peguen amb força. De la força se’n deriva boirina que arriba a la pell. Res a fer-hi, cal esperar…vendrà la calma.
Els esclafits de les ones contra les roques resulten bona metàfora.
A vegades intentam canviar els altres (sigui des de la tarima de l’escola o en discussió a la taula del cafè). No estem acostumats a exercitar l’escolta. Continua
La imatge és recurrent: ametlers tocats de xilella, margalideres que esclaten en flor just en sentir calor de primavera, ovelles orades davant la presència de la belluma d’una persona que, fins ara pellucaven gramínies sota les margalideres,,,
La idea també ho és. Entre pensament i acció sempre hi ha una escletxa per la decisió. ¿Decidim seguir rutines, continuar el la zona còmoda o ens arriscam per seguir les noves i incessants orientacions de la ciència? Continua
La idea te relació directe amb les aportacions de Sinek referides al Joc Infinit: “Podem contemplar els nostres reptes des d’una perspectiva finita, que comencen i acaben o des d’una perspectiva infinita cercant la transcendència conscients de la nostra implicació en una totalitat.”
Treballa el lideratge però les idees són extensibles a cada una de les nostres decisions, Lliga amb les aportacions de V.Frankl (Vés més enllà de tu mateix). Continua
Les vies determinen el trajecte. Al tren se li pot demanar comoditat, puntualitat, rapidesa, eficiència…però no pot sortir de les vies marcades.
Els rails podien representar una metàfora de les contundents aportacions de Sutherland quan assenyala: “amb tots els meus respectes vers Aristòtil, es pot afirmar que la conducta irracional no és l’excepció, sinó la norma”.
(Ara mateix, si jugassim a relatar conductes irracionals en podríem feixar un cavalló) Continua
La imatge és vella, d’una excursió a l’ermita de Betlem. La fonamentació del text, també. Les investigacions de Mancuso són anteriors a 2015, data de piublicació de la primera edició. Continua
Les recargolades i malmeses arrels de pi serveixen d’imatge per encobeir una idea: no convé, no podem, deixar de banda les aportacions de la ciència. Cal viure amb intensitat l’inevitable canvi constant.
Cal desaprendre i substituir creences. Continua
Les petites llavoretes resulten gairebé insignificants. Al fregar la tomàtiga de ramellet es perden, unes aferrades al pa, altres resten a la pell que ja ha colorit de vermell la llesca.
Insignificança sols aparent, amb condicions de temperatura, humitat i terra-fems germinen. Delicades i vulnerable potser arribaran a esponerosa tomatiguera que, a l’estiu, ens regalarà els seus fruits. Continua
Adesiara s’assenyala que la força del jonc es troba, precisament, en la seva flexibilitat, la capacitat de les seves fines tiges d’adaptar-se a la força de l’aigua i del vent.
Sobre les arrels d’una jonquera, una idea. Pensam ser persones equilibrades, fermes i consistents…Una altra de les mentides que ens diem a nosaltres mateixos, un autoengany. Realment som ben influenciables i ens adaptam a l’entorn físic i humà que ens toca viure. Continua
A vegades tenc això que alguns anomenen “pensaments recurrents”. Passa alguna cosa -generalment dolenta- i el pensar comença a donar-li voltes i voltes.
No aporta ni serveix de res, però el pensament continua. Per sortir d’aquest pensar va bé (em va bé) concentrar l’atenció en alguna cosa. Acceptar la proposta de D.Goleman i menjar una pansa potser un camí. Continua
Contrallum. Tarda hivernal dolça i plaent. Moments de relaxada conversa…
Recordo una vella, vellísssima, conversa amb una amiga. Comentava que el seu cosí i amic no era el mateix quan estava amb la seva atlota.
Han hagut de passar anys per aprendre que mai som els mateixos. Pot haver-hi graus, però tots som diferents segons les persones i l’entorn que ens volta. Continua
El contrallum de sol ponent desdibuixa el paisatge. La claror del sol s’imposa i mostra la llengua vermella en la mar llunyana.
De manera semblant l’emoció que ens amara desdibuixa la utopia d’un pensar i fer asèptic i equilibrat de forma permanent. Continua
Sabut és que les lleguminoses regeneren la terra. La ciència i el saber tradicional, en aquest cas, van a la par. Ho sabien els vell pagesos quan feien rotació de cultius (faves-blat-ordi-civada-ermàs-faves…). i ho saben ara, quan fa poc s’evidencià que la mescla de civada i veça és la pastura més sostenible i el sembrat que més augmente la captació de carboni.
La lectura és, tal vegada, la millor lleguminosa pert regenerar el pensar. Continua
Una bella i novella flor d’ametler per recordar, altra vegada, un dels nostres condicionants.
El nostre estat emocional, potser la ràbia per desconèixer una determinada cosa, potser la identidicació o disparitat amb una altra persona, potser… guia pensaments i accions. Continua
Els clots irregulars d’un marès blanc molinat serveixen de fons a una frase per a la possible reflexió.
El pensar, l’acció mental, resulta potent: ens pot fer sentir il·lusionats o trists, satisfets o queixosos, ens pot dirigir cap a un determinat indret o justament cap el contrari… fins i tot pot aconseguir modificar el nostre cos.
Llavors, per què pensam el que pensam?. On ens porta el nostre pensar?.El podem modificar? Continua