A casa en dèiem “xícara”. Era paraula ben viva a casa dels padrins. S’utilitzava per a coses ben específiques, entre altres,: per disposar-hi el llevat i per a la xocolata, Per extensió també s’anomenaven xicres a diversos tipus de tassa o recipients de terrissa. Ara en diem tassa grossa per a la xocolata i tassa petita per al cafè.

Algunes cases encara mantenen la tradició del xocolata, amb ensaïmada -ben estufada-, el dissabte de Nadal, just després -o abans- de matines. Continua →

Gaudir del plaer d’escoltar converses de la gent gran s’ha convertit en tot un luxe. Les presses, la televisió, les feines…han anat engolint aquelles estones de contar-se fets succeïts i altres coverbos.

Eixides de caça, aventures personals, fets graciosos o humorístics eren temes de llarga conversa. I les aportacions d’un portaven a continuitat de l’altra i així…ënfilant una conversa sense pretensions, honesta i amb el respectuós intercanvi d’escoltar i parlar. Continua →

Es una de les paraules per recordar que sortia a l’entrevista que en Rafel Perellò va fer a Pedro de Son Gener abans de morir.

En la tercera de les accepcions és paraula manacorina, és a dir, ben nostra. Continua →

Hi he pensat avui matí quan he tirat uns calcetins foradats a la borsa d’escombraries. Al dir-me a mi mateix: -Mira, en temps passats es sargien, ara es tiren.

Potser alguna padrina encara sargeix, però ben aviat serà mot perdut. Continua →

Es la manera que nosaltres tenim d’anomenar l’escarràs, aquella llenca de fusta que s’afica a la pell.

Es un mot ben curiós encara que, suposadament, no és perdut del tot. Continua →

Una grafia i un so ben singulars. La reducció del foc de llenya a les llars provoca que el concepte i el mot vagin desapareixent .

Aquesta mica de sutja de la imatge va caure ahir de la xemeneia, tant de bò el refranyer fos encertat i sigui senyal de pluja. Continua →

Per aquí nosaltres en diem “enterrossai”. Realment no és un mot perdut qui té marges i parets, adesiara, generalment després de forta turmenta o empès per arrels d’un arbre proper, te algun enderrossall.

Però, de cada dia, és una paraula menys utilitzada i si posam el raser d’en Pau, que demana significat de paraules als seus alumnes, segurament pot anar a la llista. Continua →

L’època i el tipus de feina també determina el llenguatge. Ara les persones es jubilen; normalment significa que deixen la feina,  passen a cobrar una pensió i viuen, en teoria, una nova vida de jubileu, de festa permanent.

A la Mallorca rural les persones es retiraven, feien una passa al costat perquè un altre, normalment un fill o familiar, dugués el maneig de les finques o del negoci, però elles no paraven de treballar mentre el cos aguantava. Continua →

Anys enrere, a principis d’hivern, era habitual trobar a la plaça venedors d’olives. En solien dur de vàries classes dins “canatros ovalats”  i es venien a tant s’almud.

La gent comprava un, dos o mig almud  d’olives per salar. Si no vaig errat els darrers almuds que vaig veure eren cilindres metàl·lics. Continua →

He de confessar que, quan el varen suggerir, no el tenia gens present a la memòria.
Interessant mot,  i en la primera de les accepcions, ben  nostrat. Continua →

No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.

Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua →

Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua →

L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua →

El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)

Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar.  Continua →

Parlàvem de la bella feina de Rafel Perelló qui, es veu, ha acabat de transcriure centenars d’enrevistes sobre cultura popular. I també de la quantitat de mots perduts que mostren i mostraran les seves entrevistes. -Un forfoll, puntualitza na Caterina.
Idò, un altre en el sarró. Continua →

No sé si s’hauria de considerar mot perdut o mot descol·locat.
Gairebé ningú ja s’aura per demanar aquell característics -Vols colcar?. Ara mateix tothom camina perquè vol caminar no perquè tengui la necessitat de fer-ho, però…
quan les persones es desplaçaven a peu -l’amo Antoni “Garrit”, aquell paredador que contava rondalles a Mn. Alcover es desplaçava de Sant Llorenç a Santa Cirga a peu i descalç per no espatllar les sabates- una invitació a qualcar solia ser cercada -què heu d’anar per avall?- i en tot cas, ben rebuda.

Continua →

M’ho va enflocar ben directament; – avui dus sa turba!; -què és això? -no cerques mots?,idò ja en tens un altre!.

A vegades en la conversa, en les reflexions, a l’hora de realitzar determinades tasques, apareixen mots que restaven amagats en les tavelles del cervell. Hi son, però no els recordam fins que els hem de mester. Continua →