Mot conegut pels qui vam poder gaudir d’una part de la infantesa en aquell entorn rural que conforma el que s’ha anomenat “Mallorca preturística”.
Pellucar ametles era una activitat que, a més d’entretenir, podria aportar guanys suficients per poder comprar llepolies per menjar o cromos i bolles per jugar. .
Activitat semblant -i també en certa manera sinònim- i anterior al pellucar era l’espigolar. Continua
En aquesta “recreació de mots essencials”, es presenta avui el tema de la justificació. En un doble sentit primer com la necessitat d’explicar el “per a què” dels programes i activitats Continua
A vegades, en la conversa informal, surt algún d’aquests mots que es van perdent.
No es poden considerar perduts perquè encara s’usen, però s’usen poc i sols les persones a partir de determinada franja d’edat.
El cas de “tranc”, “tenir tranc” en podria ser un exemple. Continua
Quan hom mira la llista de mots pendents de publicar, mots que han suggerit diverses de les persones que, segurament, segueixen la pàgina, te n’adones que no tots atrauen de la mateixa manera. Per la grafia, per la llunyania del record… n’hi ha alguns que et semblem més simpàtics que els altres.
Eixermar és un d’aquests mots simpàtics, ara en diríem “fer net” o “llimpiar”. Es un dels múltiples mots lligats a l’agricultura tradicional que es van perdent. Continua
Era ben viu a les cases dels nostres pares o padrins.
-Í que hi vols de companatge?.
A l’hora de berenar el pa era substancial i el companatge era l’afegitó, per fer el pa més mengívol. Una vegada triat el companatge llavors es menjava el “pa amb…”
Particularment desconeixia les altres accepcions del mot.
Resulta curiós el funcionament de la memòria. A vegades s’intenta recordat i no hi ha manera que sorgeixi la idea o el mot escaient. Altres vegades, en dterminades situacions, sorgeix un mot que, des de fa anys romania en el calaix dels perduts. Tal és el cas de la paraula que es presenta. Aquí l’empràvem en sentit manacorí, però té altres accepcions.
Diuen els entesos que la consciència, el que pensam que coneixem o sabem sols abasta el 5% de la totalitat. Es a dir bona part del ser resideix en l’inconscient. Més enllà hi ha l’univers dels desconegut. Continua
A vegades la recerca de mots perduts s’origina en una conversa:
-Com es diu un “amago” en mallorquí, Guillem?
-Deu ser fer nyifes, no?
Idò, la resposta intuïtiva va resultar totalment errada. Tant pel significat nostrat de “fer nyifes”, com pel desconeixement de la parula correcta, ram (Segons el Diccionari castellà-català també podria ser indici, principi… però en sentit d’inici de malaltia, o d’atac incipient mostra, ram).
També resulta cert que, en una primera instància no havia entès el sentit final de la pregunta, referida a inici frustat de malaltia Continua
En el nostre entorn utilitzam la forma dialectal “eima” i, fonamentalment l’he sentida referida al sentit d’habilitat, “te eima”, o referida al domini inconscient de determinades accions, “condueix d’eima”, “ho fa d’eima” quan aquestes accions, conduir o fer panades ,són exemples, es poden fer sense posar-hi atenció de manera conscient. Continua
Les persones afeccionades als mots perduts assolim una determinada i singular satisfacció quan, generalment per atzar, tenim ocasió de “caçar” un nou mot, fins ara desconegut.
Tal és el cas. Després de l’escomesa d’una tarda assolellada i contemplant una vella paret de pedres singulars, a la conversa amb una persona d’edat -encara més gran- sorgí el tema de l’espectacularitat de les pedres i com es devien enginyar abans quan no es disposava de les actuals màquines pesants. “S’enginyaven amb una civera”, assenyalà l’interlocutor. Continua
-Te’n sé una de nova, va dir n’Antoni “Cus”, potser ja la coneixes: “donar més voltes que una merda de mariner“.
-Hahaha, no no la coneixia. L’haurem d’apuntar.
-“Donar més voltes que es ca de’n Rave“, havia sentit jo, afegí en Jaume “Garbeta”.
-Tot d’una en esser a ca nostres les apuntaré, perquè si no em fugen de la memòria. Continua
Si no vaig errat Joan Umbert l’havia proposat com a “llevanya” que crec que és com s’acostuma a dir en el nostre entorn. Però llevanya té, en el DCVB, un significat curt i aplicat a Eivissa. Després d’uns quants rebots: llevanya, llavanya…s’ha trobal el que es cercava. Continua
-Podem anar a collir taronges?
-Si anau-hi, però deixau la barrera tancada i no faceu belandrines.
L’altre dia en Joan Umbert també ens facilità una nova llista de mots perduts. Entre ells n’hi havia un de ben usual en la infantesa preturística i que feia temps que no sentia: “fer belandrines”. Era un reclam que feien els majors als infants. No en sabiem el significat, semblava una malifeta infantil sense gaire malícia.
El mot no ha resultat fàcil. L’hem localitzat gràcies al “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines” de n’Antoni Lull. I es que que les belandrines són bel·landines. Continua
A vegades, tant de la perspectiva pràctica com teòrica, s’ha comentat el tema de la complexitat de la comunicació i aprenentatges humans. Per sintetitzar es podria dir que ens trobam totalment enxarxats tant amb les altres persones com amb l’entorn on ens desenvolupam.
La riquesa d’accepcions de la “pala de metre”, de forma atzarosa i de rebot, va suggerir a Tomàs Martinez l’exemple del pa, mot ben viu però amb múltiples accepcions i varietats, si mes no parcialment, oblidades. Continua
Es una d’aquelles múltiples paraules que en el seu ús habitual, ve determinat per entorns i famílies. No es pot considerar perduda del tot, però paraules germanes com por o espant, al perdre els matisos -torba profundament-, van ocupant el seu lloc. Continua
Certament el mot és ben viu: “du sa pala”, “pose-ho dins sa pala”, “amb quatre palades”.. però ha perdut part del mot. Resta la generalitat i s’ha perdut la concreció. Segurament deriva de que els nostres padrins utilitzaven, de forma generalitzada diversos tipus de pales. Continua
Enguany, amb aquest Nadal tan calent, es podria considerar mot inexistent.
Amb tot i amb això, no és mot perdut del tot. Fins i tot de forma no del tot correcte. Essent aixi que quan, el matins, fa fredor, encara que sigui sense vent, adesiara es pot sentir allò de “vaja celistret que fa”. Continua
Surt, avui, un mot bell i ben nostre. La referència de l’Alcover-Moll al mot es basa en una frase de Mn. Galmés a Flor de card. Alhora ens remet a traspuar, deixar passar un líquid a través dels porus. Per a les persones d’edat d’aquí no és un mot perdut del tot, el dies d’humitat, les parets encara saünyen. Continua
Sortosament la passessió “es Pagos” de Porreres en guarda activa memòria, altrament resultaria un d’aquells mots que, amb el temps s’han anat substituint pel corresponent castellà, en aquest cas “pavo real”.
Tant per la seva excepcionalitat, com per la seva singular bellesa, o per les nostres arrels pageses, bona part de les persones nascudes a la Mallorca preturística segurament en podríem contar alguna anècdota referida a aquests animals que , com les oques, conformaven l’aviram singular i excepcional. (En el nostre entorn era coneguts els de Son Manxo). Continua
Va sorgir a la conversa i ella mateixa l’agafà al vol, un mot!. Després de les pertinents consultes resultà un d’aquells mots que, amb el temps i de manera informal, s’ha anat transfigurant, és a dir, adesiara s’usa de forma incorrecte. Basquejar no és passejar sense intencions concretes o anar d’aquí i d’allà, o… Continua
En el nostre entorn familiar era un mot inexistent, utilitzàvem altres mots per definir aquesta llum difosa, fluixa derivada de la interposició de núvols prims, de les boires o de les bombetes de baixa intensitat. D’aquelles coses que són però que no mostren tota la seva brillantor.
D’altra banda paraula manacorina, ben nostra, i del moment en aquests dies boirosos.. Continua