Contemplar la llengua és tot un espectacle, com qualsevol sortida de sol o com el llengoteig de les flames del foc.
Resten curiositats, noms una mica estrambòtics com allò de “la costa des pi d’en Salero” que ni hi ha pi ni, des de fa molts d’anys, és d’en Salero, però el nom va més enllà de la realitat. Cosa semblant passa amb el “fer musclet” Continua
Els nous sistmes constructius han fet desaparèixer les tradicionals pollegueres. Algunes encara es mostren a velles parets com indicador de portell amb barrera.
Resta, però, de cada dia una mica més feble, l’expressió “treure de polleguera”.
El DCVB mostra: Continua
Es un altre dels mots que va aparèixer a la conversa amb n’Andreu Morell i en Mario Fontan. Una de les accepcions té relació amb el vell repartiment de l’aigua. El cost pactat variava segons el cabdal, a forat més gruixut de la fibla, preu més alt.
El DCVB, en diu: Continua
Mot que desconeixia i que segurament encara desconeixiria si l’atzar (dificultats en localitzar la font de Tènger) no hagués facilitat una trobada amb n’Andreu Morell i en Mario Fontan, enamorats de les fonts de Mallorca, de les quals en fan inventari i descripció en una pàgina web (https://sites.google.com/view/fontsdetramuntana/inici), on, per cert, també fan referència al llibre de Josep Cortès “Sant Llorenç des Cardassar. Edificis singulars, posessions, molins, pous, sínies, fonts, jaciments arqueològics…” Continua
En el Sant Llorenç preturístic els “tios” eren bloncos.
I les ties eren ties. Segons el gènere s’utilitzava una accepció o l’altra. Amb els anys, la modalitat castellana (una mateixa accepció amb dos finals) envaí l’espai comunicatiu.
El DCVB reorienta cap a “oncle” i assenyala que blonco, com conco, és una variant. Continua
El savi Maturana assenyalà que en la reflexió s’aprèn…i com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres, completava. Vaig pensar amb la sentència maturanenca quan de Tomeu Ginard, d’Artà, em va fer un comentari ampliant el concepte de “maneig”. Així, de banda el concepte “particular” assenyalat per Jaume “Garbeta” (referit al pagès pobre que al retirar-se es desfà dels ormejos habituals de feina), cal afegir-hi el concepte “empresarial” aportat per Tomeu Ginard i referit a “tots els bens que eren propietat de l’amo de la posessió”, fossin olles, bísties o altre mobiliari i que se’n portava en cas de canviar de lloc de residència, sempre el dia de la Mare de Déu de setembre. Es diferenciaven dels bens i objectes propietat del senyor que eren “de nombre” i havien que quedar a la possessió. Continua
En Jaume, avui amb un bonet de punt al cap, passa per davant la taula de cafè i em diu –En sé una que, tal vegada, ja l’has posada!, -Quina és?, li dic, i ell em contesta: –maneig, el conjunt de bístia, carro i ormejos que tenien els pagesos. Quan es retiraven, llevaven el maneig. -Ha regalat o venut el maneig!, deien… Continua
En un dels darrers exemplars de CentxCent, Rafel Perellò mostra una entrevista feta a Josep Bauçà, l’home més vell de Mallorca. Una delícia.
Al final presenta una explicació de l’enfilall de preciosos mots perduts que surten en la conversa.
(La imatge, també de Rafel Perelló, és la que acompanya l’entrevista)
No és un mot perdut del tot, però feia temps que no el sentia: està xetigós. Ara referit a una persona amb mala cara, malfet o malaltís… Continua
La conversa sobre persones deixades, brutes o mal educades que és una de les accepcions del mot aixanguer ens va portar a un altre del mots actualment poc usats: xandoc, què a més de no ser sinònim d’aixanguer, afecta a aun entorn geogràfic ben reduït, el nostre. Continua
“Déu ens do la maina!” podria ser felicitació nadalenca. Era el que s’acotumava a dir sobre l’era quan tenien el blat batut i net.
Mot recordat per Guillem Soler que va constatar com encara hi ha gent llorencina que el recorda. Continua
És el tercer dels arreplegats, l’altre dia, per na Caterina. No cal confondre el mot amb el semblant turmàs que habitualment s’aplica a cap clos. Vet aquí, segons el DCVB, el significat dels dos mots. Continua
Aquesta és una de les tres que arreplegà na Caterina a la vetlada curiablanquera de l’altre dia. Més que mot és expressió perduda. . Actualment per aquí diem: “jo començo a caminar, tú ja vendràs” en comptes del “ja m’aconseguiràs” d’abans.. Com si de les diverses accepcions del verb que mostra el DCVB s’haguéssim perdut les dues primeres. Continua
Parlar de mots perduts és un joc com qualsevol altre. Es tracta de furgar en la memòria per recordar mots habituals que fa temps que no has escoltat.
Si l’activitat es fa en grup es produeix sinèrgia memorística.
Tal és el cas de la vetlada de l’altre dia a s’Alqueria Blanca, entre na Catrina i varies amigues d’infantesa….en sorgiren tres de noves. Continua
No recordo haver sentit mai el mot. L’ha facilitat na Bàrbara Rigo (sa padrina) que sap que m’agraden els mots perduts. Ella la coneix en l’accepció vuitena, en el sentit de persona mal vestida i descuidada.
«Si te’n vas a festejar,
mira sa mare, primer;
que, si ella és aixanguer,
sa fia també ho serà»
Cercar, fer-se preguntes, fer gestions per mirar d’aclarir alguna cosa… La segona accepció del que assenyala el DCVB és la que abans, s’usava. El mot s’ha perdut. i segurament, també el significat. Continua
Na Caterina em va assenyalar una expressió que, xerratnt, li havia comentat na Miquela dient-li que era: “De l’any de la gratella”. Continua
Amb certa manera és com un mot de caminada. D’aquells mots que, caminant caminant, -Los d’Amunts d’Alaró?- vas explorant amb altres persones. -Sabeu que és el xorrèstic? I així de la interacció entre uns i altres, es va creant (o refrescant) coneixement. Continua
La primera vegada que vaig sentir el mot, fa anys, de boca d’un company eivissenc, vaig pensar que era un castellanisme, de herramientas a ferramentes. Però anava errat.
Avui, girant papers, he recordat el mot al llegir que Damià Mesquida (es comtet) va presentar a l’Exposició Manacorina (Mallorca Dominical, octubre de 1897) “Les ferramentes y eynes per esbancar, trencar i girar els terrés”. Continua
Què és un torrent?. Fins on arriba la seva amplada?… Segurament son preguntes que es respondran avui mateix a la reunió prevista a l’Espai 36.
Parlant de torrents amb persones de certa edat, al comentar l’amplada, assenyalen que ,temps passats, venia determinada per certa distància “del banyat”. N’Antoni, informador habitual dels mots perduts, no recordà la distància, però si que el banyat era el que determinava el punt central del domini públic. Continua