La fotografia està tirada de la banda de sa Grua
“Imatges” de Salvador Galmés (XI)
Respon
Arxiu de l'autor: Josep Cortès
N’Urdangarín no fugirà
Estic totalment d’acord amb el que han dit les jutgesses i el fiscal del cas Nóos en relació a Iñaki Urdangarín: No hi ha el més mínim risc de què fugi.
On ha d’anar que el tractin millor que aquí? Quin país trobaria on, després d’esser condemnat a sis anys i mig de presó per prevaricació, frau a l’Administració, tràfic d’influències i delictes contra la Hisenda Pública, el deixassin viure a l’estranger sense cap tipus de fiança fins que el Tribunal Suprem ratifiqui la sentència?
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (i VIII)
Accademia delle coscienze libere
El blog italià Accademia de la coscienze libere, de tendència anarquista, que publica articles encaminats a la recuperació de la memòria històrica, també en va incloure un que parlava d’Antoni Soler. No he intentat traduir-lo perquè crec que més o manco s’entén.
“La sede della banda di Brabo Portillo è in ‘Calle Septembrina’, al numero diciassette. Le squadre d’assalto sono dirette da un ‘pistolero’ che tutti chiamano ‘el Rubio’, di cui non si conosce con certezza il vero nome. Forse si tratta di Bernat Armengol che ha fatto parte della CNT. Assieme a lui ci sono Fernando Teran che è stato ufficiale dell’ esercito, Manuel Grau, Eduardo Ferrer, Joan Serra che è il figlio di un ricco industriale, ed altri ancora. E’ sugli uomini di Brabo che gli anarchici cercano informazioni. È di questi che si vuol conoscere i nascondigli e svelare chi li finanzia. Continua
Pensaments (II)
En Tomàs Bauzà ens ha fet arribar alguns pensaments més:
La política és el paradís dels xarlatans (George Bernard Shaw)
La globalització està provocant un obsessiu afany d’identitat que provocarà molts d’enfrontaments (José Antonio Marina)
Molts jutges són incorruptibles; ningú no pot induir-los a fer justícia (Bertold Brecht)
La guerra és igual d’humana que el sexe i la festa (Guillermo Cervera) Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (X)
La fotografia, de Marc Cortès, està tirada des de les vies del tren, a l’esquerra de l’estació.
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (VII)
Francesc Sabater Gamundí
Francesc Sabater Gamundí va néixer a Barcelona l’any 1889, però es tralladà a Mallorca per mor d’una malaltia que necessitava un canvi d’aires. Pertanyia al Partit Comunista i, a principis de 1920, fou detingut a Palma per no facilitar el parador de Pestaña i El Noi del Sucre, i fou acusat d’un assassinat perpetrat a Barcelona amb anterioritat. Amb motiu d’aquesta detenció s’inicià, al periòdic Cultura Obrera, una subscripció voluntària al seu favor. A partir de 1920 va escriure diversos articles en aquesta publicació i també apareix en una subscripció a favor de l’Escola Racionalista del Sindicat de la Construcció, el 1922[1]. Fou assasinat en el Camí dels Reis, de Palma, la nit del dos al tres d’octubre de 1936[2].
Una de les cartes que va publicar a Cultura Obrera és la que reproduïm a continuació, en la qual denuncia la persecució que va patir per part d’Antoni Soler, el Mallorquí. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (IX)
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (VI)
Antonio Soler Marcos és un escriptor nascut a Màlaga que té publicades 14 novel·les i diversos treballs d’investigació, a més d’esser considerat un expert en la Guerra Civil i els seus prolegòmens. També ha escrit nombrosos guions per al cinema i la televisió i ha col·laborat amb diversos diaris de tirada nacional. Ha rebut cinc premis literaris (entre ells, el Nadal) i les seves obres han estat traduïdes a nou idiomes estrangers. A la seva darrera novel·la “Apóstoles y asesinos”[1] –un llibre d’investigació però contat en forma de novel·la per a què sigui més amè– conta la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre i l’auge de l’anarquisme abans de la dictadura de Primo de Rivera. En aquest llibre també parla d’Antoni Soler Martorell, el Mallorquí.
“Imatges” de Salvador Galmés (VIII)
La fotografia correspon al torrent de sa Blanquera, en els pollancres que hi ha a la banda de Son Reig.
Pensaments
En Tomàs Bauzà ens ha fet arribar aquests pensaments, sobre els quals val la pena meditar:
Per a governar es necessita fermesa, però també molta flexibilitat i paciència. (Jean-Baptiste Henri Lacordaire)
No hi ha cap secret que el temps no desvetlli. (Jean Racine)
Un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot, acaba per enfonsar-se dins l’abisme (Sòfocles) Continua
Flor de Card 45 (I)
Aquest mes fa 45 anys que es va publicar el primer número de la revista Flor de Card, iniciant així la premsa local en el nostre poble, una premsa que ha tengut continuïtat, a partir de la primavera del 2011, amb la creació de la publicació digital Card.cat. És evident que de llavors ençà ha plogut molt i que les inquietuds dels llorencins han canviat com de la nit al dia, però per ventura no estaria malament recordar quines eren aquelles inquietuds, quan la dictadura franquista tirava les darreres coces i quan encara no havíem sentit parlar d’ordinadors personals, telèfons mòbils, internet o xarxes socials, per només posar alguns exemples. Així que, si m’ho permeteu, cada mes faré un article sobre els temes que consideri més interessants inclosos a la revista Flor de Card durant tot un any, començant pel primer, 1972.
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (V)
Paco Ignacio Taibo II (Gijón, 1949) és un presitigiós escriptor i periodista hispano-mexicà conegut, sobretot, per les seves novel·les policíaques i per haver creat i dirigit la “Semana Negra de Gijón“, des del 1988 fins el 2012. Té publicades una trentena de novel·les i altres tantes publicacions d’investigació, per a les quals ha rebuts nombrosos premis i reconeixements internacionals. A la seva novel·la “La bicicleta de Leonardo”[1], que mescla històries reals amb altres que no ho són, surt diverses vegades el personatge d”El Mallorquín”:
“Su ayudante era flaco, de brazos muy largos y mirada torva, carne de presidio, hijo del asilo, llamado Antonio Soler, alias “el Mallorquín”, que miraba al Barón con una mezcla de miedo y sorna”[p. 83].
“Imatges” de Salvador Galmés (VII)
La fotografia està tirada des del talaiot del puig de sa Creu, darrere les cases de sa Real.
Feis-ho córrer!
Són poques les setmanes en què algun dels meus contactes de mòbil o de correu electrònic no m’enviï qualque missatge per a què el faci córrer, ja que conté –se suposa– una importantíssima informació que convé que s’estengui pertot arreu, i com més prest, millor. A vegades es tracta d’un vídeo, els beneficils del qual aniran a una oenagé que ha de menester recursos urgentment; altres, on se m’avisa d’un gran perill per a les meves arques, fent referència a insospitats fraus de companyies telefòniques, de subministrament elèctric, de gasolina o d’anau a sebre què; en altres se m’avisa que un virus molt perillós m’infectarà l’ordinador i destruirà tots la informació que hi tenc; altres m’adverteixen que no obri un correu determinat perquè si ho faig em buidaran el compte bancari; fins i tot n’he rebut qualcún que m’assegurava que si el feia córrer al cap de pocs dies rebria una considerable quantitat de dobbers, un vaticini que dissortadament no es va complir, o sigui, que aquest sistema d’enriquiment súbit no va funcionar, almanco en el meu cas. Continua
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (IV)
Davant la situació gairebé de guerra en què es trobava Barcelona, el governador Julio Amado va proposar que es formàs una comissió mixta entre el govern, la patronal i els sindicats, aquests darrers representats per Salvador Seguí, el Noi del Sucre, secretari general de la CNT (que posteriorment seria assassinat, el 10 de març de 1923). Se celebraren diverses reunions el novembre de 1919, però ni la patronal estava disposada a flexibilitzar la seva postura i readmetre els acomiadats, ni Seguí va poder controlar els sindicalistes més radicals, per la qual cosa es va disoldre la comissió sense arribar a cap acord[1]. Llavors, la patronal va posar la banda de Soler –coneguda com la Banda negra– en mans d’un personatge sinistre que ja hi estava relacionat d’abans, el baró König. Continua
Dia de la Pau
Castellà, Trump, català
Molts diaris d’àmbit nacional es fan ressò, avui, de la manca d’interès que sembla que té Donald Trump per la segona llengua més parlada als Estats Units: l’espanyol. Així, El País assenyala que “Los hispanos y el español estan a la defensiva”; l’ABC, davall la imatge d’una “ñ” que ocupa gairebé tota la pàgina, diu: “La presión hispana refrena el afán de Trump por censurar el español”; la Razón assenyala que “El gobierno de Donald Trump pone una mordaza a 50 millones de hispanos”; El Mundo, a la seva publicació digital, esmenta que “Trump amordaza el español”. Susana Díaz també en parla, i en un tuit que va publicar ahir diu: “Trump retira el español de la web de la Casa Blanca: un desprecio a la comunidad hispana y un ataque intolerable a la segunda lengua en Estados Unidos”. Continua
“Imatges” de Salvador Galmés (VI)
La fotografia és de Marc Cortès. Continua
Antoni Soler Martorell, un pistoler llorencí (III)
Antoni Soler Martorell, el Mallorquí
Antoni Soler Martorell, àlias “el Mallorquí“, va néixer a Sant Llorenç als voltants de 1882 i, segons Llorenç Capellà, de jove feia de sabater. Com ja s’ha dit, no vaig poder trobar la seva partida de naixement en el Registre Civil de Manacor (potser degut al comentari que veurem tot seguit, on s’afirma que els seus pares el portaren a la inclusa), però hi ha diversos documents que asseguren que havia nascut a Sant Llorenç i que quan va morir, el 1920, tenia 38 anys. Tampoc no he pogut aconseguir cap fotografia seva, però hi ha dos escriptors que el descriuen. Paco Ignacio Taibo II diu: “Era flaco, de brazos muy largos y mirada torva, carne de presidio, hijo del asilo, llamado Antonio Soler, alias “el Mallorquín”[1]; Antonio Soler Marcos assegura que Angel Pestaña, una de les figures més destacades de l’anarcosindicalisme español, a les seves memòries parla d’ell com a “licenciado en presidios, chulo y ladrón de oficio, hombre en verdad peligroso por lo cuco y desconfiado”[2]. El mateix Soler, el descriu com “…de barbilla corta y nariz larga. Era un hombre anguloso, callado, pero al que de pronto le gustaba remachar una y otra vez las mismas palabras: Tenemos la autoridad con nosotros”[3].
