En el ple ordinari del 19 de setembre hi va haver alguns aspectes que crec que es podrien qualificar d’originals, el més vistós dels quals era un gran llaç verd que havien col·locat al cap dret de la tarima, mirant des del públic, en solidaritat amb la vaga que estan fent els mestres per protestar contra les lleis Bauzá i Wert, llaç que anava acompanyat pels gerseis del mateix color que portaven na Dolors, na Maria Montserrat i en Pep. A l’espai reservat al públic només hi havia dues persones, una periodista de l’ARA Balears i el que subscriu la crònica, però això no és gens original. Continua →

A la mitologia grega hi havia dos rius relacionats directament amb la memòria: el Leteo i el Mnemòsine. Si bevies l’aigua del primer perdies la memòria i si ho feies del segon ho recordaves tot. Sembla que estava més ben vist el segon riu que el primer perquè, a més de què Mnemòsine i Zeus havien engendrat les tres Muses, els iniciats, en morir, bevien aigua d’aquest riu i així, quan es reencarnaven, recordaven totes les vides passades. En el primer, en canvi, era un poc perillós, perquè si qualcú que et coneixia venia carregat amb el teu passat te’l podia recordar i a vegades no era tan noble com pretenies fer creure. Continua →

Si he de dir la veritat, frissava de què es convocàs un altre ple ordinari, perquè estava endarrer de l’actitud de na Manuela després de la seva fulminant destitució com a responsable de l’Institut de la Dona. Seguirà donant canya a l’equip de govern o passarà olímpicament de la política del Partit Popular?,  em demanava. Però vet-aquí que el mateix dia del ple, el 18 de juliol (vaja una data!) els diaris publicaven la notícia de què n’Antoni Aguilar abandonava el PP per “la pèrdua de confiança en el partit i el desacord amb la línia política a nivell autonòmic i en general” i que es passava al grup dels “no adscrits”. Abans de començar el ple ell mateix em va donar un comunicat de premsa, en el qual explicava la seva baixa del partit després de 24 anys de militància i, sense manifestar´ho explícitament, deixava la porta oberta a una “nova etapa política” que no va considerar oportú concretar. Continua →

Jo em pensava que un parlament era per parlamentar, per debatre idees i opinions diverses, per discutir sobre allò que afecta al ciutadà i trobar les millors solucions davant els problemes que vagin sorgint… Per això també em pensava que els parlamentaris havien d’esser bons oradors, d’aquells que passes gust d’escoltar encara que no hi estiguis d’acord amb el que exposen. Però es veu que no és així. Allà els únics que parlen són els portaveus de cada partit i a l’hora de votar n’hi ha un que els marca quin botó han de pitjar, i si qualcú no creu se’l carreguen. A més, jo no puc triar els parlamentaris que teòricament m’han de representar, sinó que és el partit el qui els tria i a mi m’ofereix un paquet on s’especifica: o tot o res. Per això no m’acaben d’agradar aquesta casta de parlaments, que crec que s’haurien de dir votaments. Continua →

En realitat, aquest escrit no serà una crònica del ple del 23 de maig, perquè no consider correcte fer-la més d’una setmana després d’haver-se celebrat la sessió. El retràs ha estat motivat per un viatge que vaig fer l’endemà del ple, en el qual no me’n vaig portar l’ordinador i, la veritat, tampoc no em feia gaire pla posar-me a escriure estant per altres indrets. Així i tot, però, crec que val la pena parlar de dos aspectes de l’ordre del dia que tenen una certa relevància.

Continua →