Realment no és un mot perdut, en tot cas un mot trastocat.
Va ser parlant de les posaderes quan, n’Antoni “Cus”, va fer referència a l’amo en Pedro de Son Pou, i a la seva “ascendència” sobre la pagesia manacorina (“Ben vestit, sempre amb traje de llista arribava als abeuradors i allà hi deia la seva, tothom l’escoltava… lo que deia l’amo en Pedro, anava a missa!”) Continua
Fa temps vaig tenir un professor que assenyalava: “ben dit, tot es pot dir”. I justament a l’art de dir vull fer avui referència. Es un diàleg entre l’amo en Joan “Macet” (padrí d’en Jaume “Garbeta”) i don Joan “Sitges” (també conegut a nivell local com “El capellà sobrassada”). Els “Manaments de l’església” segons l’amo en Macet, als que el capellà responia amb pacient benevolència: macet, macet… Continua
Una altra de les deixes de la família de Santa Ponça (així eren coneguts, pels meus padrins carrioners, la família dels oncles Gabriel i Rosa), i de banda les dues assenyalades anteriorment, va ser la locució “a part o banda” Continua
Aquests mots es poden plantejar com a exemples de l’evolució en l’ús habitual de la llengua.
Els recordo perquè em varen impactar (com determinars olors i costums vitals de la casa, com, per exemple, entrar i treure la somera de la boal que hi havia al fons del corral, passant pel bellmig de la casa sobre un centrat empedrat que partia amb dos l’habitual trespol de calç i grava de la casa) quan essent adolencent, per anar a l’Institut de Manacor, vaig fer una any de posada a casa dels oncles, ja vellets, de ma mare, Biel i Rosa. Ell era el germà major del meu padrí Miquel “Coveta”, nascut el 1.888.
Tenc dubtes del primer, però a la segona elocució, mai més l’he tornada sentir.
El DCVB en diu: Continua
Altres vegades s’ha comentat, el que manté la pervivència (de mots, costums, creences, eines, instruments…) n’és la seva utilitat. Una vegada desaparegudes les bísties com ha element generalitzat de feina, bona part dels ormejos del guarniment deixen d’usar-se i es perd el mot. Com exemple aquests d’avui que, de passada, esmentà en Jaume “Garbeta” l’altre dia al recordar la cançó. Continua
N’Antoni que, com ja hem dit altres vegades té la memòria llarga, gairebé s’aixecà de la cadira alhora que deia, “en tenc un!. Bordo. Tenia un tio que havia estat dels exploradors i en parlava del bordo…”.
A la imatge, descomptant els músics, tots els exploradors, en porten. Continua
En aquest cas tampoc no es tracta d’un “mot perdut” en sentit estricte; en tot cas resultaria un mot “transformat”. Al llarg de les converses sobre mots apareixen altres qüestions com, per exemple, cançons -encara per publicar- o el tema de les posaderes.
I en aquest entorn un dia es va plantejar la pregunta: ¿quins eren els valors predominants de les persones en el Sant Llorenç d’abans del turisme?. Referit a les coses que procuraven aconseguir, que eren valorades pels altres conciutadans o que els feia sentir singularment orgullosos. Continua
Es un mot no gaire comú en la parla habitual, però si es fa present, adesiara, en alguns escrits.
En tot cas, el que s’ha perdut és la ferum que feia la vila abans de la generalització dels “cuartos de banyo” i de la canalització de les aigues brutes. L’olor, la mala olor, la pudor, la ferum que hi havia abans, a final dels anys seixanta, quan qui més qui manco tenia un clot negre obert, engreixava el porc de les matances en una soll en el cul del corral i, amés, hi tenia la boal. Continua
Segurament la pàgina no te gaire visites, però és recorfortasnt adonar-se’n que alguns lectors la viuen, i per això suggereixen entrades noves. Tal és el cas.
Han desaparegut els carros, i també tot el bestiar de feina…no és estrany, idò que el mot també hagi desaparegut.
Avui parlarem de mots que, éssent relativaments usuals, no surten en el diccionari. El dos primers perquè, pel significat que se’ls atorga son clars castellanismes -ens n’haurem d’alegrar, idò que es perdin!-; el tercer (“cunyadisme”, que substitueix els dos anteriors) encara resta pendent de consolidació.
Es un suggeriment de n’Antoni Font, lector habitual i comentarista de card.cat. Havia llegit el concepte de “terra no acanada” en un text d’Antoni Riera Melis i ho va lligar amb el “vull canes” de quan, éssent infant, jugava a bolles.
Acanar, canar, mesurar, amidar…s’han anat substituint, en bona part, pel castellanisme “medir” Continua
Quan, a la taula del cafè, vaig amollar que estava acabants els recursos de mots perduts, n’Antoni, sense pensar-s’ho va saltar: “-Has de posar lo de ses posaderes”. Contà que, a Manacor hi havia posades amb posaderes. La posada era la casa que tenien els amos de les grans possessions, a la vila, a Manacor. (Aqui també n’hi havia de posades, però sense posaderes, la de Son Vives, la d’Infern, la de sa Begura…) Continua
“Comana’l-me molt”, “ja el me comenaràs“…realment no és un mot perdut del tot, tal vegada l’hauriem de situar a la llista de mots devaluats. El “comanar” s’ha anat substituint per “saludar”: “envia-li saludos de part meva“. “Saludo” és, segons Alcover-Moll un “castellanisme inadmissible”. Continua
Hi ha acord total. En la comunicació humana un i un no son dos, sinó molts més. Un mot suggereix una idea, idea que es transforma en nou mots…i així es va desfent la troca.
Es el cas; un mot de fora vila enceta la curiositat d’un lector que fa preguntes. Preguntes que es traslladen a la taula del cafè i…
“Aquí es deia esveiar…a Son Carrió també li deien exsecallar. No, podar no; podar sols era amb tisores i a sa vinya o empelts joves, ses partides,,,” Continua
No recordava haver sentit mai el mot malgrat coneixer el concepte de barata parcial; de quan, en temps de fam, es bescanviaven hores de feina per productes de la terra.
El mot sorgí parlant de fotavilers i de vida a la Mallorca preturística. Continua
Un mot, fins fa poc, ben viu en el nostre entorn. Casar-se i anar a viure a una barraca de roter no era, sortosament un fet generalitzat però que es donava adesiara a principis del segle XX. Una de les arrels llorencines, terra de dides i roters… Continua
Al parlar de parts i peces del carro, fent un cafè amb en Jaume i n’Antoni, sorgí de forma espontània la tipologia dels carros que acostumaven a utilitzar els amos de les possessions al baixar a la vila…
També sorgí el concente “cabriol” que no he sabut trobar en el diccionari. Continua
Na Miquela contava coses quan amollà una frase amb el mot tracafila. Na Caterina va assenyalar, -“tracafila”, feia temps que no l’havia sentit!. La curiositat portà a la recerca en el diccionari. És la versió santanyinera del que nosaltres anomenàvem tracalada.
(Quin plaer escoltar els mots de les persones majors!)
I el tema dels carros i els seus ormejos acabà amb l’arquet; aquella peça, no sempre corbada, de la part posterior del carro que aguantava les bandes (Accepció 6 del DCVB)
Segons conten els tertulians habituals a la nostra contrada, també era eina d’amenaça: “Et fotré un toc amb l’arquet!” Continua
Que el cervell ens enganya és una evidència. A vegades ens fa recordar coses que no són del tot certes, de la mateixa manera que podem interpretar un text que no és tal, com és el cas de la imatge.
El comentari deriva de la demanda d’explicacions sobre el significat a una teringa de paraules de dies anteriors. Llavors…
–Embast?, no, no en varem parlar. No sé que és. Devia ser ambosta. Continua