Arxiu de la categoria: Llengua

Mots perduts: tatà

Publicat el per
3

L’altre dia n’Antoni Font comentà que en una conversa entre padrina i nét havia sortit la paraula “tatano”, que feia anys que no havia sentit.
I es que abans hi havia un “vocabulari infantil” avui desterrat. En comptes d’anomenar les coses pel seu nom, al parlar amb els infants, es feien deformacions, com la de tatano, tate per xocolata, tata per pare… i tantes altres. Continua →

Mots perduts: brac

Publicat el per
Respon

En Pedro Servera, l’altre dia, en un comentari assenyalà dos mots, brac i verrim que apareixen en el diccionari, el primer com a liquid seminal i el segon com a “engrut de brutor”. Al poc temps contestà en Joan que havia sentit dir verrim amb “b”.

Brac era, és, per a mi, un mot desconegut. Els all·lots , anys enrera, anomenàvem barrim (segurament derivat de barrinar) a l’esmentat líquid; un mot que no surt, però, en el diccionari. Continua →

Mots perduts: bosses tristes/pardal amb anses/pardal assoleiat

Publicat el per
Respon

Són uns insults nostrats, de poble (o de “gent vella” que diuen els meus alumnes) i segurament amb el temps es modificaran o directament es canviaran per d’altres més de moda, ja que si alguna cosa he après amb aquest estudi és que les expressions ofensives són les que més aviat es modifiquen segons el gust de l’època (curiós, no?). Així abans la gent feia servir com a insult imatges del camp pròpies d’aquell temps (“clovella”, “fura”, “aglà”, “bleda”…)  o eufemismes més innocents que les grolleries més directes i ofensives que es deixen dir avui en dia (“cagondell o cagondena” per evitar esmentar Déu; “pardal” per evitar dir “penis”); en canvi ara el món de foravila ja és llunyàs i, a més, se sent indistintament i sense cap pudor “collons”, “cony”, “me cag en déu” o “fill de puta”, sense eufemismes per enmig. Modes (i actituds i maneres de ser) de cada època… Continua →

Mots perduts: bergant/bergantell

Publicat el per
Respon

Una paraula que m’agrada molt dir, a pesar de la seva reminiscència antiga, és aquesta de “bergant” o la seva variant “bergantell”. Si bé encara se pot sentir a dir en alguns pobles i sobretot a les generacions més majors, és un mot que progressivament va tenint menys presència  i per això el rescatam en aquesta recuperamots.  Continua →

Mots perduts: sorrer,-era

Publicat el per
1

Potser no és perdut del tot, però poc utilitzat. L’altre dia va sorgir a la coral -ja s’ha dit altres vegades que el director, en Tomeu Ginard, adesiara n’amolla alguna per recordar-. En aquesta ocasió se n’adonà una soprano que va fer senyes per posar-la a la llista.dels mots perduts.

Val a dir que és un mot ben nostre. Vull dir que, com el cas de biuló, si un va a València,  Barcelona, Lleida… segurament no l’entendran. Continua →

Mots perduts: rogall

Publicat el per
Respon

Trescar les tavelles de la llengua resulta apassionant. els matisos enriquidors i varietats per atendre un mateix concepte entre entorns, entre pobles d’un mateix entorn i adhuc entre famílies d’un mateix poble, o persones d’una mateixa família, resulten fascinants.
Tal és el cas de “rugai” (rogall) que en el nostre entorn familiar o bé no l’havia sentit mai o bé no el recordava. Continua →

Mots perduts: atxul·lar

Publicat el per
2

Ni jo coneixia ja aquesta expressió. No sé si algun lector d’edat més gran que la meva ens pot dir si encara l’usa o si ja ens trobam davant una reminiscència lingüística. Gràcies al brillant diccionari Alcover-Moll podem treure’n alguna informació:

Significat: Burlar, sorprendre desagradablement algú amb un resultat contrari al que ell esperava (Mall.); cast. chasquear.

Grafies documentades: “Ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres (…)” (Rondalla mallorquina:UN PAS QUE LI SUCCEÍ A SANT PERE AMB EL BON JESÚS I ETS ALTRES APÒSTOLS)

Etimologia: incerta, potser d’un italianisme o també d’un nom d’ocell com ara xurla (o xorlit segons les Jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi).

Curiositats: A la zona d’Artà se pronuncia xurlar i una persona burlada seria un “xurlat”.

 

Mots perduts: patacó

Publicat el per
Respon

A vegades, com ja s’ha comentat en altres ocasions, la sorpresa deriva del nombre d’accepcions que te un determinat mot.

Tal és el cas del que suggerí, en un extens llistat, na Bel Alemany. Particularment tenia arxivada en els recors una de les accepcions, la sisena i en sentit amorós. Desconeixia les altres recollides per l’Alcover-Moll en altres indrets: Continua →

RME – Cooperar

Publicat el per
Respon

Utilitzam els mots a conveniència i els atorgam un significat, el nostre. Adesiara aquest significat és compartit, però no sempre. Fins i tot els significats compartits en una determinada comunitat poden divergir del significat primigeni. És el cas de la cooperació, moltes vegades identificada amb la col·laboració, amb un donatiu o amb simple presència. Continua →

Mots perduts: bastaix

Publicat el per
2

A vegades els mots perduts (però no perduts del tot) apareixen sense voler en el pensar. Es veu que de forma incoscient la memòria cerca. avui, aquells mots viscuts en situacions semblants en el passat.
Anava carregat com una somera i vaig pensar en els bastaixos. Una altre d’enfilat!.
Per assegurar-te mires el diccionari i te n’adones que mostra un enfilall d’altres accepcions, algunes ben nostrades.. Continua →

Mots perduts: “a recer”

Publicat el per
Respon

Va ser una dia d’excursió amb els alumnes que em vaig adonar que aquesta paraula havia perdut el seu ús. Record que feia un vent incòmode i per berenar enmig de la muntanya els vaig recomanar que se posassin “a recer”. La resposta va ser una mirada incrèdula de “no tenc ni idea del que me dius”. Així que segurament als més grans ens sembli una paraula ben normal, però per les generacions futures potser no tant.   Continua →