Compartiem espai, però no participava en la conversa. Gent major que parlava de les seves coses. I entyre aquetes una referència a les persones conegudes que han aferrat malaltia o no es troben bé del tot.

Va ser així que va sotir la paraula “alia”. Feia estona que no l’havia sentida, però era usada habitualment pels pares i padrines.

Fixi’s que la segona de les accepcions és recollida a Sant llorenç des Cardassar. Les meves referències eren, però de la tercera accepció: melancòlic, que no es trobava bé. Continua →

Es una proposta indirecte d’un twiter d’Optimot referit a “averia”.
Resulta curiosa la semblança en la pronúncia d’ambdós mots: avaria i averia.

Amb negreta destac les accepcions, gairebé perdudes, del nostre entorn.
“Ha tengut avaria!”, tant es podia referir a un sotrac en la salut, com a una pèrdua imprevista.

D’altra banda els matancers saben ben bé que és l’averia negre Continua →

En el nostre entorn l’havia sentit en la tercera de les accepcions: “No em venguis amb coverbos” era una manera de manifestar rebuig a les converses sobreres o de dubtosa adaptació a la realitat.

En tot cas les altres accepcions també són recollides a Mallorca.
El normatiu el redueix a la primera de les accepcions: “Narració anecdòtica de caràcter humorístic”

Continua →

A vegades els mots ens sorprenen. Els sentim en un determinat entorn, escoltam el raonament,  i li donam valor de certesa.

Estar “atabacat” l’he sentit a manera de sinònim de: “incòmode”, “mal fet”, com si hagués fumat més del compte i no s’acabàs de trobar bé…

Idò no! Continua →

Avui un mot ben nostre (manacorí), singular tant en les accepcions com en la grafia.

No heu sentit mai veus més sonores que les altres?. Hi ha persones que, parlant normal, sense cridar, escampen la veu metres i metres… Quina nyeula que té aquest!

Continua →

“I un memeu!”. A vegades utilitzat a manera de sinònim de “No m’ho crec” o “ves a porgar fum!”, “dius un disbarat”…
“Dus un bo memeu!!”, a manera d’identificació -o, depenent del tò- distanciament amb l’altre, perquè perceps que porta un bon constipat.
“Vaja un memeu que du!“, manifestació de distanciament i rebuig, referit a tercera persona, davant el descontrol d’una gatera…

Certament era un mot, aquí, molt utilitzat.

Continua →

Era una salutació d’entrada a casa externa. Nomalment la resposta era “Concebuda sens pecat” i a partir d’aquí començava la conversa.

També molts recordarem el toc de les tres avemaries, entre altres coses, fita de retorn a casa si jugàvem pel carrer.

Si l’esmentada salutació era d’entrada a casa, n’hi havia una altra d’escomesa al carrer o a fora vila: “Alabat sia Déu!” a la que es responia “Per sempre sia alabat”. Continua →

Quan la vaig veure escrita em va sorprendre. Simpàtica, però totalment desconeguda.
Es forma dialectal de comboi.
Es desconeix, també, l’accepció que motivà la recollida. Continua →

Antany mot molt utilitzat en el nostre entorn en la darrera de les accepcions.  Qui tenia un accident havia tingut un soscaire; també qui havia tingut una malaltia greu o qualsevol altre negatiu imprevist

Es un d’aquells mots dolços de pronúncia però de contingut no desitjat. Continua →

Certament no sé si és un mot perdut, crec que encara s’utilitza, però de cada dia menys. Es característic del llenguatge infantil, de primera edat, quan el balbuceig inicial dels infants és imitat pels adults.

El mot té una altra característica ben vital. Amb les mateixes lletres i col·locades amb el mateix ordre, depenent de l’accent i de la pronuncia (o oberta o tancada) te significat ben diferenciat. Continua →

Mot ben viu fins fa una quarantena d’anys. Servia de juquesca o a l’hora de provar i justificar la raò que cada un podria tenir: “Te pos messions que guanyarà … / Hi vols jugar unes messions? /..Vaig guanyar les messions…” 

Lentament la paraula messions es va anar substituit per aposta, més semblant al castellà. Continua →

Feia temps que no el sentia. Potser per això quan per televisió vaig sentir que n’Antoni de Son Vell deia al seu pare Guillem: “Au, feis dues escombrades més i ja està” em va apàreixer a la llista de mots per recordar, aquest, escombrada.

Feien un clot de figuera -6 palms – per sembrar el dia de Sant Joan. Es referia a que havia de picar una mica més i treure la terra del clot. Continua →

No tots els mots es van perdent amb un mateix ritme. Alguns, al perdre l’utilitat, deixen d’usar-se, seria el cas, per exemple de botilla. Altres es van substituint per paraules més castellanitzades. Altres resten en determinades famílies i per a determinades ocasions.
Podria ser el cas de sofrony entès com a conjunt de coses inoportunament amagades o estojades de forma incorrecte.. Continua →

La paraula feia part del vocabulari usual del “taller de pa” de ses Sitges. La tela, entre pa i pa a l’hora de tovar, havia de tenir una petita tavella. Feia temps que no la sentia.

Mot bell, de sonoritat suau… i polisèmic, que segons el lloc, s’utilitza en un o altre sentit. Continua →

“Quin segall que estas fet!”, “vaja segall!” eren expressions habituals. Una manera d’escometre o de dir “punyetero”… quan hi havia segalls!. Els cabrits son singularment atrevits i entramaliats.

Era una paraula habitual del vocabulari dels cabrers o de qui tenia cabres. Continua →

Una de les idees que corren per la xarxa és aquesta de “Per  Sant Jordi comparteix llengua i paraules”. Es tractava, idò, de trobar una paraula brava.
Trescant per les notes del mòbil he trobat aquesta que vaig anotar fa temps.

De banda el seu significat, mostra la singuraritat del llarg comentari a l’apartat de l’etimologia. Una paraula amb dos significats antitètics Continua →

A vegades les propostes de mots, si es mostren de forma descontextualitzada, poden induir a errada. En aquest cas de la proposta en surten dos mots perduts la caixada i la queixera. Avui enfocarem la caixada.

Es mot perdut perquè aquell costum de festejar, demanar entrada, fer la caixada i casar-se, en cinquanta anys ha canviat de forma radical. Continua →

“Una teringa de tot es carrer, que en mitja hora passa i en mitja hora ve, passa passa bunyoler!”

D’entrada sorprèn una mica que el DCVB no deixi constància d’aquest popular i estès joc infantil, sembla que d’origen matancer. Continua →

S’insisteix en la utilitat dels mots. Es perden aquells que no són útils. Actualment, en el nostre entorn, hi ha poca gent que utilitzi foc de llenya per cuinar. Potser alguna més per torrar circumstancialment. Aquestes darreres segurament coneixeran el mot. Quan el caliu és massa fort, o quan la flama envaeix la peça a torrar normalment es socarrima.

Els forns i les cuines modernes couen els aliments sense socarrimar, sense que, la peça que sigui, quedi cremada a la part externa i mig crua a l’interior. O potser sí? Continua →