Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.
Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua
-I aquesta que la saps?, em va demanar. Vaig haver des contestar que no, o bé no la recordava o no l’havia sentida mai. -Collada son aquestes voltes que, una vegada cosit el botó, amarren el cosit a la roba.
Segurament, idò, no serà un mot perdut atesa la relació de les persones llorencines amb la confecció. O potser sí que ho és, ben mirat, els joves no fan collades d’aquest tipus. A vegades, en comptes de cosir els botons, canvien la camisa. Continua
Quan na Caterina m’advertí “alerta que no caigui res, que està primparat”, vaig entendre el missatge però no la paraula; per això li vaig demanar repetició. Un mot que no vaig saber trobar en la llista de records familiars d’infantesa. Continua
Ja s’ha comentat en altres entrades, a vegades els mots perduts sorgeixen d’una conversa intranscendent, parlant de temes diversos pot sorgir el mot que fa temps que no havies sentit.
Va ser així que, parlant amb en Rafel Duran, aquests recordava una conversa sobre els “calesses il·lustrats” dels anys quaranta, si fa no fa, a Sant Llorenç. Calessa!, un nou mot! Continua
Fa anys era un mot ben usual. Actualment, en determinades circumtàncies (per exemple al contemplar una merdassa de ca en el carrer) encara s’empra. Però el seu ús, sobre tot a les noves generacions, es va perdent.
Es un mot que bé podria descriure la situació d’incertesa i descontrol vigent: Vaja endemesa que ens ha tocat viure!! Continua
Les ovelles que pasturen a la falda del turó de Llucamar, just davant ses cases, van ben aumengarades. De lluny sembla que el color vermellós no tés res a veure amb aquella dissortada moda “d’aumengarar” les ovelles amb oli de motor usat.
La combinació d’almagra i oli bullit amb ruda i pebres coents s’acostumava a posar a l’esquena de les ovelles per tal d’espantar les mosques vironeres i estalviar, així la desagradosa tasca de curar les ferides dels virons. Continua
A vegades els mots perduts es retroben en les lectures. Al llegir un text apareix un mot que no havies sentit a dir des que eres infant. Tal és el cas present, retrobar i recordat per Tomàs Martínez.
(En el meu entorn personal no recordo haver sentit mai el mot. Fins fa poc, feia part, idò, dels desconeguts.) Continua
Assenyalen els biòlegs que tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos; així tot coneixement humà sempre és limitat, es faci referència a mots, naturalesa o persones. Es distribeix, el coneixement, a manera de cercles concèntrics, personals i diferents per a cada una de les persones.
Referit als mots hi hauria en un primer cercle aquells que usam habitualment, en un segon cercle aquell que no usam però coneixem, en un tercer aquells que coneixiem i hem anat oblidatnt (on situariem la majoria de mots perduts) i finalment la immensitat dels altres dels desconeguts (a vegades considerats, de forma equívoca, inexistents.
Avui un mot de Salvador Galmés que, per a mi, era situiat a l’àrea dels desconeguts. Continua
“Et fotré una morma!” anys enrere, era una expressió amenaçant que s’utilitzava, entre els infants i adolescents, per marcar territori, per demostrar superioritat sobre l’altra. Generalment l’amenaça acabava en no res.
També, a vegades, entre adults, i amb un to de dolça cansueta, per mostrar amical disconformitat
Fixi’s que una de les referències és de “Flor de card” de Mn. Salvador Galmés
En molts casos, el coronavirus haurà significat una espectacular morma a la confiança.
A vegades, en la conversa surt algún mot, sinó perdut, al manco oblidat.
Uns mots d’aquells que no s’utilitzen habitualment però…que desconeixent motius i raons, apareix en un moment determinat aquelll mot que havies sentit dir, fa anys, a algú de la família.
Ben mirat serien mots perduts i retrobats. Tal és el cas.
Fixi’s, a més, que és un mot ben nostre. La primera referència és de “Flor de card”
A vegades el mots venen de rebot, no són ni suggeriments ni velles recordances sinó que apareixen per semblança de grafia o contingut amb altres mots.
Aquest concret l’havia sentit (i cercat) com “testamenejar”.
Un mot ben adient en temps d’una pandèmia que estameneja a tota persona. Continua
Havia sentit el mot, però com a personatge fictici, aquell geperut de Notre-Dame de París que va descriure Victor Hugo.
Com a mot nostrat no recordo haver-lo sentit mai.
(Potser, de manera pressumpta, tot és lligat) Continua
Un altra de Setmana Santa.
Recordo la meva infantesa amb mitja dotzena de carapunats i les mateixes vexil·les que, enguany, no podran sortir.
El comentari d’en Rafel Duran a la imatge de la familia Vinyes i Pont publicada a “Forografies antigues de Sant llorenç des Cardassar”, recorda el mot. Continua
Ben lligat a la Setmana Santa en una de les accepcions del mot (destacada en negreta).
Sortosament alguna de les accepcions, en concret la segona, resulta obsoleta. No és gens nostrada però avui tampocno seria d’aplicació al considerar-se maltracte animal.
No és mot perduts en el sentit que mostra la primera persona del singular del verb estimar. En canvi és pedut en el sentit estricte o agrícola del mot. Continua
Ara que ve Setmana Santa, va dir na Be, alhora que adjuntava un altre petit enfilall de mots.
L’expressió “Endavant ses atxes!”, utilitzada amb la mateixa intensió de” som-hi!”, era ben usual anys enrere. Moltes vegades sense conèixer el significat del mot “atxes”.
Un mot lligat, abans als túmuls funeraris que es posaven en els funerals dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, i ara a la Setmana Santa.
A manera de curiositat, atxa, referit a destral, no és un castellanisme. Continua
Salvant les distàncies i la seriositat del tema que ens toca ara viure, dels mots perduts enmagatzemats, volem treure avui el tema de la pipida.
El més grans n’hem sentit parlar referit a malaltia contagiosa de les gallines, transcendent quan les gallines conformaven, mitjançant la barata dels ous, en una part important del benestar familiar. I també, algunes vegades, referit a malaltia. Continua
Hi ha mots que a més de simpàtics (no us resulten simpàtics els mots amb x?) són ben nostres.
La definició que mostra el DCVB, sense que el DIEC2 en faci menció, resulta ben simptomàtica. Un mot que, ara, per això del confinament potser resulta escaient. Continua
Si es para atenció, en les converses de la gent major, adesiara en surten de mots perduts.
L’altre dia, a la taula del cafè, es parlava dels canvis conceptuals, el que ara es bo, passats els anys, resulta dolent i a l’inrevés.
Es parlava d’agricultura i de la retirada de llenya després de la poda de les oliveres -abans s’havia de retirar tot d’una i ara es tritura i es deixa-, però segurament el concepte es pot aplicar a altres creences i accions. Continua
Com s’ha comentat altres vegades es manté el que resulta útil, d’altra forma es perd, tant el mot com l’objecte. Es el que acostuma a passar amb l’ampli vocabulari pagès dels nostres padrins.
Altres vegades, com és el cas dels conceptes mèdics es van transformant, fonamentalment castellanitzant.
També resulta cert que, a vegades, un mot, desencadena altres mots, també perduts o quasi perduts. Es el cas del que es presenta avui. En la descripció de llegodissa surt engonal i sofraja.