Mirau que en tenc de mots antics arxivats a la meva carpeta, però hauran d’esperar una setmaneta més ja que la casualitat fa que darrerament les “paraules perdudes” que pos les senti dir aquí o allà, en el meu dia a dia. Aquest pic va ser el meu cunyat, manacorí de potada, que va dir al seu fill, mentre li donava una taronja “ves alerta que soia”, la qual cosa em va fer recordar aquest verb que ja feia uns anys que no sentia.

Segurament no sigui un mot perdut del tot, però les noves generacions ja prefereixen usar altres expressions i en du camí.  Continua →

Una altra aportació me la va donar la casualitat. Al meu institut una artanaenca i una llorencina (més o manco de la meva edat) discutien si al poble deien aquest mot. Immediatament me vaig posar a investigar…

Personalment el mot me sonava però no sabia d’on (signe clar de desús de la paraula) i vaig acudir ala font oral de mon pare, que efectivament la coneixia. Pel que es veu, idò, no era qüestió d’Artà o Sant Llorenç sinó que d’ús i desús del mot. Continua →

Ara toca el torn de l’aportació de Jaume Galmés. La praula que proposava, en relació a la que havia posat jo de fal·lera, és vega. Exactament això ens comentava:

“No sé si ja heu comentat: fer una vega. Fa uns anys, a un restaurant de la vila, el jove cambrer (em sembla que també era de Sant Llorenç) ens demanà :”Ha estat bo?” Li vaig respondre: “Hem fet una vega”. Era el primer pic que ho sentia. Jo crec que la’m va ensenyar sa padrina Lluenta, el meu diccionari vivent el primer pic que vaig llegir la contarella d’en Jaumet Belluguins (“mans fentes”, etc., no se li n’escapà ni una). Ja ho diuen a Africa: “Quan un ancià mor és com una biblioteca que es crema”. Sort que hi ha a Mallorca joves que perpetuen les nostres tradicions”.

Hem fet la recerca pertinent al diccionari Alcover-Moll i aquí en tenim la informació extreta (hi ha més d’una expressió).  Continua →

Una de les satisfaccions d’aquesta secció (i juraria que el meu company Guillem Pont també ho comparteix) és la col·laboració de la gent. En pocs dies, he rebut propostes tant d’en Jaume Galmés com d’en Pep Lluís Soler, la qual cosa m’omple de goig.

Començarem (per ser el que primer m’ho va enviar) amb la proposta del director de l’escola Mestre Guillem, Galmés, el bo d’en Pep Lluís Soler (que sé que és molt aficionat al tema, perquè de damunt la bastida mentre feia de guixaire de jovenet en deia amb el seu company Damià Montoro i fins i tot les apuntaven). En aquesta ocasió em proposa l’expressió “perdre l’oremus”, la qual si bé la nostra generació encara diu, no així els més joves.  Continua →

Una paraula guapa que ja no sent tant entre el jovent és “fal·lera”, substituïda per altres de caràcter més general com “peresa” (no tant en el sentit de “mania”, que encara es conserva més). Curiós com un mot que no fa tant va donar fins i tot un malnom familiar (els de can Fal·lera o els Fal·lera, Malnoms de Sant Llorenç des Cardassar, Pau Quina Jaume, col·lecció es Pou Vell),  ara estigui en vies de desaparició. Continua →

Segurament el mot més generalitzat bòfega (dialectalment bòfiga) ha acabat guanyant terreny al més dialectal figuerol. Però de petit sentia dir als meus padrins que “m’havia sortit un bon figuerol”.  Continua →

És ben clar que els dansaires de ball de bot reconeixen perfectament aquest mot, però si el treim d’aquest context específic la paraula “fandango” en la vida quotidiana ha perdut bastant el seu ús (en sentit de “trull, enrenou”). Continua →

Una paraula bonica que ja no sent gaire és aquesta. “Estic ben escotifat” sentia a dir. Aquesta llibre del professor  Pere Juli Serra Pujol ja ho advertia: enllaç. Continua →

En segons quins contextos potser s’usi encara però en segons quins altres ha perdut més  el seu ús. Mirem la fitxa de la paraula, que amaga més accepcions del que pugui semblar en un principi: Continua →

“Estar erugat” és una expressió que ja no se sent gaire, per això és mereixedora d’entrar en aquesta secció. Aquí en teniu la fitxa informativa sencera:  Continua →