A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.
Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua
“Ja m’ho han enjoncat a mi, cagondell”, era una expressió no fa gaire habitual dels carrers de Sant Llorenç. Aquesta manera “més graciosa” de queixar-se perquè a algú li havien manat fer una feina que no pretenia ja no se sent tant i ha estat substituïda per expressions de caràcter més general. En el mateix sentit també podríem afegir el mot “encolomar”, a pesar que en aquest cas no tenc tant clar que se n’hagi perdut gaire l’ús, el qual també he sentit per aquí a pesar que el diccionari Alcover Moll el posi només com a mot propi de l’Empordà i n’ignori el significat exacte pel qual el conec: “passar a una altra persona l’execució, la cura, etc., d’alguna cosa desagradable, difícil, etc.” (Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.). Això me fa pensar que potser sigui un mot de més recent incorporació, per influència del català peninsular. Continua
A vegades l’he pogut sentir en cada una de les accepcions. Fixi’s que la segona, generalment referides a persones que no contesten a un “bon dia!”, es referida a Balears, i la tercera, la del joc de cartes, a Mallorca. La més generalitzada serà, idò, la primera.
En el lleguatge habitual del nostre entorn pagès es pot dir que un xot sense banyes és “sull” en canvi una ovella amb banyes és “banyuda” Continua
Arriba un punt que un necessita treure a l’exterior tota la ràbia, odi, enuig… de fet, diuen que guardar-ho a dins encara és pitjor. A això molts li diuen ·”desfocar-se” (mot d’ús més general), però també existeix la forma més poc usual “esbravar”, que de cada pic sentim manco. Continua
Potser voluntari i cercat: també involuntari i casual.
També hi ha ampla escletxa entre l’acció botxinar i el sentiment de sentir-se botxinat. Sense anar més lluny l’acció de Recursos Hídrics en el torrent de ses Planes, va crear embulls i discordies entre la gent (algunes es van solucionar i altres encara s’arrosseguen), però no crec de cap de les maneres que el responsable o responsables es sentin gens ni mica botxinadors Continua
“Està estibat de gent” senties a dir abans, quan arribaves a la plaça en plena verbena. Ara no tant ja, substituït per mots més generals com “ple de gent”, el periodístic “està de gom a gom” o fins i tot el castellanisme “està a tope”. Aquí teniu el que en diu el diccionari Alcover Moll: Continua
Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.
En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua
Si bé encara el podem sentir, cada pic és més habitual sentir el mot més general “pell” o “pelleta”. A més, amaga altres sentits. Continua
Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.
Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua
Encara se pot sentir a dir però va sent substituït per sinònims de caràcter més general com “mercat negre”, “il·legalitat”… Curiosament és un mot propi de la II República (és a dir relativament recent), però com que parteix d’una anècdota molt d’aquell temps (explicada a l’apartat d’etimologia) ha anat perdent ús des del moment que el context històric ha canviat. Això sí, li podem canviar el nom, l’origen i tot el que volgueu, però estraperlo, mercat negre, o com millor vos placi dir-li, sempre n’hi haurà. Continua
A Sant Llorenç, per anomenar la terra, normalment ho feien pel nom: “sa mitja de Balafi” era la mitja quarterada que tenien a l’antic establit de Balafi. Ha vegades empraven les locucions, tros o bocí (es tros de Tenja, es bocí de ses Planes…).
Ja era ben gran quan en una escriptura vaig veure el concepte “clova” en una finca llorencina. Concepte que, d’altra banda, m’era ben familiar a la banda de Son Carrió. Continua
Acabades la meva llista de mots perduts començats per C, seguim amb els que s’inicien amb D, que també n’hi ha, i molts. Avui comencem amb el mot “denou”, i no, no em referesc precisament al número, sinó que a un “accident inesperat i desgraciat”. Bastant usat encara entre la gent major (quan de pics no he sentit dir a la carrera “què ha tengut cap denou?”), però no tant ja entre el jovent que l’ha substituït per paraules més generals com “desgràcia”. Continua
En Tomàs M;artínez, fa temps, la va fer arribar amb una petita nota adjunta: una altra paraula que crec que ha caigut en desús.
Certament, es va perdent la paraula i el que encara resulta més greu, el contingut. Frissam tant que no tenim temps ni d’avenir-nos.
Resulta tan necessari i humà avernir-se! Continua
No és mot perdut del tot. Hi ha encara famílies d’arrel pagesa que, cada any encisten figues.
Encistar vol dir posar en una cista, un altre dels mot perduts. Continua
De ver només l’he sentida de rampellada a la meva joventut, quan me deien o sentia a dir “ets un missèr de cocou”, expressió ja poc usada. I se veu que pot tenir altres accepcions: Continua
No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).
La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor) pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua
Com a pare puc donar fe que aquest mot s’ha perdut entre els infants a l’hora de jugar al clàssic joc d’amagar-se i trobar. I no ha estat precisament substituït per cap mot més general, sinó que pel castellà escondite, que me fa mal a les orelles just de sentir-lo, tant graciós com és la nostra forma genuïna. Les meves pròpies filles he de reconèixer que el diuen, per molt que jo els hi corregeixi contínuament. I és que la força del carrer guanya…
Potser seria una bona idea, a part de treballar-ho des de casa, seria reforçar-ho a l’escola (és una proposta…). Aquí teniu la fitxa del joc, que ens deixa alguna sorpresa (no sabia que existissin tantes variants!): Continua
L’havíeu sentit alguna vegada?. No sé si passa de ser un mot familiar. Era així com ma mare anomenava aquella petita repisa que sustentada per dues columnes, tot de ciment pulit, es posaren de moda en els anys quaranta i cinquanta (o potser abans), a manera de pòrtic a la llar del foc.
(El fet que ma mare fos carrionera ens podria convidar a treballar les singularitats diferencials de la parla entre Sant Llorenç i Son Carrió, però és un altre tema) Continua
Més que mot perdut és una curiositat de la parla llorencina. A la calor forta i humida aquí li diem xaloc (Quin xaloc que fa!)
Identificam una determinada situació climatològica amb el nom del vent d’on habitualment acostuma a venir aquest aire calent i humit.
El mot es comparteix amb aquell altra potser més escaient: basca. Continua
Un mot que encara sent dir als meus pares és “cascarrulla”, però dins la societat ha perdut bastant el seu ús. Aquí teniu la fitxa descriptiva: Continua