Si no és perdut (dependrà de l’entorn personal), s’usa poc. A vegades, l’he sentit, referit a pedres (esbrellar una pedra grossa a cops de mall) i també a l’hora de fer estelles (esbrellar una soca). Continua →

L’expressió “anar cop-piu” (variant dialectal mallorquina de la més estàndard “anar cloc-piu”) és ver que encara se sent, però va perdent a poc a poc vigència per altres sinònims més generals com “decaigut”, “deprimit” o “desanimat” o, fins i tot, per castellanismes, com “estar de bajón”.

El que sí que ja no se sent (i jo també desconeixia) és el mot clopinsos, de la mateixa família, i que he trobat per casualitat mentre cercava informació sobre el mot cop-piu. Resulta que clopinsos ve a ser un sinònim antic “a la mallorquina” de “doblers, menuts o ferro”.  Aquí teniu la fitxa completa dels dos mots: Continua →

Segurament, en aquesta època de declaracions de renda, resulta un mot ben escaient. Encara que el mot tengui certa connotació religiosa, haurem de reconèixer que, amb el temps i pel que fa a l’aspecte contributiu, hi hem guanyat. Certament -la gran majoria- ara pagam molt més que la desena part del que s’ha produït, però en canvi podem gaudir d’uns serveis que abans no tenien.. Continua →

Una frase divertida  i ben mallorquina que sempre m’ha agradat sentir sempre ha estat:  “És ben hora de copar-li” (en el sentit de marxar). Si bé encara avui es pot sentir, també és ver que de cada pic se sent manco entre les noves generacions.

Significat: anar-se’n, posar-se en camí (Mall.)

Grafies documentades: «I com haguérem dinat, | ja li vàrem ‘ver copat | altre pic a passejar» (glosada pop. Mall.).

Etimologia:  format damunt copa. Continua →

Mu mare encara ho diu: “vaig a grenar la carrera”. Però com que la gent de la meva edat ni els més joves ja ni grenam davant ca nostra (i just, just a dins) ni ens asseiem a la fresca (ens socialitzam més per xarxes socials i whatsapps des de la nostra habitació), és un mot que va en desús sobretot perquè ha perdut vitalitat. Abans era una part més de la casa, ara ja no la sentim nostra, ja és del carrer i com a tal esperam que ens la facin neta (i a pics fins i tot que ens hi posin cossiols si fa el cas).  També és ver que el tipus d’empedrat que ens hi han posat i el trànsit continu que passa a segons quins indrets tampoc hi ha ajudat gaire. Continua →

Si bé és un mot en moltes accepcions encara usat, en altres el jovent ja l’ha substituït per altres més moderns i generals, la qual cosa el converteix, almanco, en un verb en perill i desús, sobretot en l’apartat III: Continua →

És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).

De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a  “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua →

I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX,  que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.

Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua →

Aquests mots de dalt surten a la palestra  en el context d’aquesta situació de confinament en què estam, en la qual  generacions com la meva hem agafat un recent interés pel món de l’hortalissa i foravila. I clar, ens n’hem adonat que no en sabíem gaire, precisament.

Resulta que un d’aquest dies. mentre un servidor, intentava podar un arbre (un poc a l’atzar, tot sigui dit), mon pare va arribar i observant que tallava per tallar me va dir rient que “anés alerta a tallar el cimal”. El què? Sí, el cimal, un mot que jo (i molts de la meva generació o més joves, almanco els poc familiaritzats amb el món de foravila) desconeixíem.  Continua →

Aquest mot, que personalment  desconeixia en l’accepció que posaré, no crec que se senti gaire pel poble, més que res perquè ja quasi no existeixen aquest tipus d’individus tan dedicats a foravila. I és que segons el diccionari Alcover-Moll “cuc de terra”, entre altres coses, a la zona de Manacor també significava “conrador molt aplicat als treballs del camp, que entra molt poc a la vila (Manacor); cast. destripaterrones.” . Sí que coneixia la variant missatge, que és més un  “home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”. Una paraula més al cistell, idò! Continua →

Encara avui, agafat de mon pare, dic algun dematí quan aixec les meves nines “venga a costura!”. Però no vos creieu, són ocasions espontànies, per fer la gràcia ja que és un mot ben en desús, almanco entre el jovent.  Continua →