En la segona de les accepcions que mostra el diccionari és viva, encara que es va perdent o substituint per conceptes com exigent, malhumorat….
Particularment n’he arribades a conèixer moltes de persones esquiterelles. Continua
Molts pensareu que me falta un bull posant aquest mot, que de cul tots en tenim de fa temps (més gros o més petit) i culejam des que som persones. I així és, però a Mallorca aquesta paraula té (o almanco ha tengut) significats més particulars i curiosos, alguns dels quals ara ja no se senten gaire: Continua
Si no és perdut (dependrà de l’entorn personal), s’usa poc. A vegades, l’he sentit, referit a pedres (esbrellar una pedra grossa a cops de mall) i també a l’hora de fer estelles (esbrellar una soca). Continua
L’expressió “anar cop-piu” (variant dialectal mallorquina de la més estàndard “anar cloc-piu”) és ver que encara se sent, però va perdent a poc a poc vigència per altres sinònims més generals com “decaigut”, “deprimit” o “desanimat” o, fins i tot, per castellanismes, com “estar de bajón”.
El que sí que ja no se sent (i jo també desconeixia) és el mot clopinsos, de la mateixa família, i que he trobat per casualitat mentre cercava informació sobre el mot cop-piu. Resulta que clopinsos ve a ser un sinònim antic “a la mallorquina” de “doblers, menuts o ferro”. Aquí teniu la fitxa completa dels dos mots: Continua
Segurament, en aquesta època de declaracions de renda, resulta un mot ben escaient. Encara que el mot tengui certa connotació religiosa, haurem de reconèixer que, amb el temps i pel que fa a l’aspecte contributiu, hi hem guanyat. Certament -la gran majoria- ara pagam molt més que la desena part del que s’ha produït, però en canvi podem gaudir d’uns serveis que abans no tenien.. Continua
Una frase divertida i ben mallorquina que sempre m’ha agradat sentir sempre ha estat: “És ben hora de copar-li” (en el sentit de marxar). Si bé encara avui es pot sentir, també és ver que de cada pic se sent manco entre les noves generacions.
Significat: anar-se’n, posar-se en camí (Mall.)
Grafies documentades: «I com haguérem dinat, | ja li vàrem ‘ver copat | altre pic a passejar» (glosada pop. Mall.).
Etimologia: format damunt copa. Continua
Crec que no és perdut del tot, encara s’empra en moments circumstancials: Va ben xalest aquest!
En la majoria dels casos, però, es va substituint per la paraula “alegre” si és persona riolera o “viu” si es vol accentuar el caràcter vivaç.
Mu mare encara ho diu: “vaig a grenar la carrera”. Però com que la gent de la meva edat ni els més joves ja ni grenam davant ca nostra (i just, just a dins) ni ens asseiem a la fresca (ens socialitzam més per xarxes socials i whatsapps des de la nostra habitació), és un mot que va en desús sobretot perquè ha perdut vitalitat. Abans era una part més de la casa, ara ja no la sentim nostra, ja és del carrer i com a tal esperam que ens la facin neta (i a pics fins i tot que ens hi posin cossiols si fa el cas). També és ver que el tipus d’empedrat que ens hi han posat i el trànsit continu que passa a segons quins indrets tampoc hi ha ajudat gaire. Continua
Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua
Si bé és un mot en moltes accepcions encara usat, en altres el jovent ja l’ha substituït per altres més moderns i generals, la qual cosa el converteix, almanco, en un verb en perill i desús, sobretot en l’apartat III: Continua
Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua
I seguim amb aquesta sèrie eufèmica de mots a la mallorquina, els quals ens demostren que l’eufemisme és una característica ben nostra
En aquest cas per evitar dir l’expressió gorssera “es collons” se n’empraven d’altre més “dissimulades”, com podien ser les quatre del títol: es coloms/es conills/es colontes/ es colomades. Actualment diria que no hi ha tants de miraments i almanco els més joves diuen directament “es colllons”, si no una cosa pitjor.
Paraula amb varies accepcions. La perduda que es comenta fa referència a la tercera de la primera veu, al “curs predestinat de la vida o dels esdeveniments”.
Creure amb la predestinació, certament, va a la baixa, però segurament el motiu de la pèrdua del mot no és aquest. Continua
És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).
De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua
Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.
Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua
I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX, que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.
Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua
-I aquesta que la saps?, em va demanar. Vaig haver des contestar que no, o bé no la recordava o no l’havia sentida mai. -Collada son aquestes voltes que, una vegada cosit el botó, amarren el cosit a la roba.
Segurament, idò, no serà un mot perdut atesa la relació de les persones llorencines amb la confecció. O potser sí que ho és, ben mirat, els joves no fan collades d’aquest tipus. A vegades, en comptes de cosir els botons, canvien la camisa. Continua
Aquests mots de dalt surten a la palestra en el context d’aquesta situació de confinament en què estam, en la qual generacions com la meva hem agafat un recent interés pel món de l’hortalissa i foravila. I clar, ens n’hem adonat que no en sabíem gaire, precisament.
Resulta que un d’aquest dies. mentre un servidor, intentava podar un arbre (un poc a l’atzar, tot sigui dit), mon pare va arribar i observant que tallava per tallar me va dir rient que “anés alerta a tallar el cimal”. El què? Sí, el cimal, un mot que jo (i molts de la meva generació o més joves, almanco els poc familiaritzats amb el món de foravila) desconeixíem. Continua
Quan na Caterina m’advertí “alerta que no caigui res, que està primparat”, vaig entendre el missatge però no la paraula; per això li vaig demanar repetició. Un mot que no vaig saber trobar en la llista de records familiars d’infantesa. Continua
Aquest mot, que personalment desconeixia en l’accepció que posaré, no crec que se senti gaire pel poble, més que res perquè ja quasi no existeixen aquest tipus d’individus tan dedicats a foravila. I és que segons el diccionari Alcover-Moll “cuc de terra”, entre altres coses, a la zona de Manacor també significava “conrador molt aplicat als treballs del camp, que entra molt poc a la vila (Manacor); cast. destripaterrones.” . Sí que coneixia la variant missatge, que és més un “home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”. Una paraula més al cistell, idò! Continua