N’Antoni Font, una de les persones que segueix la secció de mots, ens facilità una relació de mots, en bona part perduts, d’un estudi de la ramaderia del Segle XVIII a la zona del Raiguer.
Un dels mots que hi surten és toís, toïssa que serveix per anomenar, segons l’edat, les ovelles. Continua
Sobretot usat amb el verb “fer” (fer basarda qualque cosa) és una expressió de cada pic més poc usada, substituïda per les més generals “fer peresa” o “fer por”. Continua
L’altre dia el veig veure escrit amb c inicial i feia ja molts d’anys que no havia sentit el mot. I això que quan era bergantell lers dites: “vaja un selordià!” o “quin selordià que estas fet!” eren expressions ben vives. Continua
Ben contents que aquesta secció tengui tanta acceptació, avui posam una aportació que ens ha fet arribar en Bernat Melis i Brunet: aresta. Continua
Sortosament la resposta dels lectors a la seccció fa que disposem d’un grapat de mots perduts en llista d’espera.
Vet aquí un mot curiós de la llista que ens facilità na Bel Alemay. Particularment no el recordava gens ni mica.
Es una variant manacorina, és a dir nostre, de somort Continua
Un altre paraula que sentia més de jove que no ara, prova que potser vagi perdent vigència entre la massa més jove. Continua
En Pedro Servera, recordem les seves arrels artanenques, ens fa a mà un altre mot, per mi, desconegut: aür!.
Val a dir que és un mot ben nostre, és a dir no surt en el Diccionari de la llengua catalana (IEC2) Continua
Perquè veieu el poc futur que li queda a segons quin tipus de vocabulari nostrat i popular, l’altre dia vaig demanar als meus alumnes portenys que deixassin la porta de la classe ben “en pinta en ample” perquè feia una calorada insuportable. Quina sorpresa va ser la meva quan vaig veure que no sabien què els volia dir exactament. Continua
L’altre dia n’Antoni Font comentà que en una conversa entre padrina i nét havia sortit la paraula “tatano”, que feia anys que no havia sentit.
I es que abans hi havia un “vocabulari infantil” avui desterrat. En comptes d’anomenar les coses pel seu nom, al parlar amb els infants, es feien deformacions, com la de tatano, tate per xocolata, tata per pare… i tantes altres. Continua
En Pedro Servera, l’altre dia, en un comentari assenyalà dos mots, brac i verrim que apareixen en el diccionari, el primer com a liquid seminal i el segon com a “engrut de brutor”. Al poc temps contestà en Joan que havia sentit dir verrim amb “b”.
Brac era, és, per a mi, un mot desconegut. Els all·lots , anys enrera, anomenàvem barrim (segurament derivat de barrinar) a l’esmentat líquid; un mot que no surt, però, en el diccionari. Continua
Són uns insults nostrats, de poble (o de “gent vella” que diuen els meus alumnes) i segurament amb el temps es modificaran o directament es canviaran per d’altres més de moda, ja que si alguna cosa he après amb aquest estudi és que les expressions ofensives són les que més aviat es modifiquen segons el gust de l’època (curiós, no?). Així abans la gent feia servir com a insult imatges del camp pròpies d’aquell temps (“clovella”, “fura”, “aglà”, “bleda”…) o eufemismes més innocents que les grolleries més directes i ofensives que es deixen dir avui en dia (“cagondell o cagondena” per evitar esmentar Déu; “pardal” per evitar dir “penis”); en canvi ara el món de foravila ja és llunyàs i, a més, se sent indistintament i sense cap pudor “collons”, “cony”, “me cag en déu” o “fill de puta”, sense eufemismes per enmig. Modes (i actituds i maneres de ser) de cada època… Continua
És un de la llarga llista que ens facilità na Bel Alemany. Mot curiós, emmagatzemat en la amemòria de la infantesa, amb l’accent sobre la o. Ara poc utilitzat, poc sentit.
El DCVB mostra:
RÈBOU adj. ant.
Rèbeu, violent.
Una paraula que m’agrada molt dir, a pesar de la seva reminiscència antiga, és aquesta de “bergant” o la seva variant “bergantell”. Si bé encara se pot sentir a dir en alguns pobles i sobretot a les generacions més majors, és un mot que progressivament va tenint menys presència i per això el rescatam en aquesta recuperamots. Continua
Potser no és perdut del tot, però poc utilitzat. L’altre dia va sorgir a la coral -ja s’ha dit altres vegades que el director, en Tomeu Ginard, adesiara n’amolla alguna per recordar-. En aquesta ocasió se n’adonà una soprano que va fer senyes per posar-la a la llista.dels mots perduts.
Val a dir que és un mot ben nostre. Vull dir que, com el cas de biuló, si un va a València, Barcelona, Lleida… segurament no l’entendran. Continua
Trescar les tavelles de la llengua resulta apassionant. els matisos enriquidors i varietats per atendre un mateix concepte entre entorns, entre pobles d’un mateix entorn i adhuc entre famílies d’un mateix poble, o persones d’una mateixa família, resulten fascinants.
Tal és el cas de “rugai” (rogall) que en el nostre entorn familiar o bé no l’havia sentit mai o bé no el recordava. Continua
El volia posar com a mot que ja no se sent gaire entre el jovent, però cercant al diccionari Alcover-Moll he trobat fins i tot algunes accepcions que jo també desconeixia. Continua
“No siguis blai!”. va ser una expressió popular dels nostre entorn fins que va ser substituïda pel castellanisme “tonto”.
Però també té altres accepcions. Continua
Ni jo coneixia ja aquesta expressió. No sé si algun lector d’edat més gran que la meva ens pot dir si encara l’usa o si ja ens trobam davant una reminiscència lingüística. Gràcies al brillant diccionari Alcover-Moll podem treure’n alguna informació:
Significat: Burlar, sorprendre desagradablement algú amb un resultat contrari al que ell esperava (Mall.); cast. chasquear.
Grafies documentades: “Ara St. Pere, per no tornar romandre atxul·lat i amb so pa més petit que ets altres (…)” (Rondalla mallorquina:UN PAS QUE LI SUCCEÍ A SANT PERE AMB EL BON JESÚS I ETS ALTRES APÒSTOLS)
Etimologia: incerta, potser d’un italianisme o també d’un nom d’ocell com ara xurla (o xorlit segons les Jornades de la Secció Filològica a València i Alcoi).
Curiositats: A la zona d’Artà se pronuncia xurlar i una persona burlada seria un “xurlat”.
A vegades, com ja s’ha comentat en altres ocasions, la sorpresa deriva del nombre d’accepcions que te un determinat mot.
Tal és el cas del que suggerí, en un extens llistat, na Bel Alemany. Particularment tenia arxivada en els recors una de les accepcions, la sisena i en sentit amorós. Desconeixia les altres recollides per l’Alcover-Moll en altres indrets: Continua
Substituït per paraules més generalitzades com viu, llest, intel·ligent o, fins i tot, reputa, en segons quins casos, l’adjectiu “atxerevit/-ida” de cada pic se sent manco. Continua