Fa part de l’ampli grup dels “pocs usats”. En la infantesa de les persones de la meva edat era ben viu. S’utilitzava a manetra d’amenaça definitiva quan la discussió arribava a la fi sense desig de brega.
Fa temps que no l’he sentit. Per a la mateixa funció amenaçadora s’utilitzen, ara. altres mots més castellanitzats. Continua
Que me perdoni el meu company Tomàs Martínez, membre del grup d’havaneres Arpellots, però el nom de la seva banda malauradament any rere any torna més estrany i folklòric al jovent que puja. De sempre per aquí l’havíem usat per referir-nos a una “persona d’aspecte i obrar groller, sense finura ni mirament”, però ara ja s’ha substituït molt per sinònims més generals com porc, groller.descuidat …
El mot, també, pot tenir altres significats. Vegem-ho a la fitxa: Continua
Aquest pic feim referència a una part del nostre cos que des de sempre s’havia anomenat així a Mallorca i que ara ja se sent ben poc:
Significat: Cavitat doble del nas, per on passa l’aire per alenar i olorar (Mall., Men.); cast. fosa nasal
Grafies documentades: “Hi ha un foradí a s’endret de cada ui i un foradí a s’endret d’ets aranells per veure-hi i alenar-hi.” Alcover Cont. 84.
Etimologia: metàtesi de narell.
(Tota la informació ha estat agafada del Diccionari Alcover-Moll )
Després d’unes quantes entregues col·laborant amb en Guillem Pont en la secció de “mots perduts”, crec guanyat dir, sense cap tipus de pretensió, que feim un bon treball d’arqueologia lingüística. Al final, si tot va bé ens quedarà un bon recull de mots molt nostrats que aviat, si ja no ho han fet, passaran a millor vida. Qui sap si en el futur algú n’hi treu profit per aquest món laberíntic d’internet. Continua
En Serafí ens va fer a mà (gràcies!) una curiositat lingüística que, a més, mostra un mot perdut (en certa manera desorientat, perdut en l’espai).
Ho comentà Ramon Solsona, treballador del refranyer, en un programa de ràdio.
El mot no és un castellanisme com sembla, sinó una vella expressió ben nostra. Continua
“Barca aturada, no guanya nòlits”, va ser una expressió que, de passada, va dir en Tomeu Ginard a l’assaig de la coral.
Ho vaig anotar. És un d’aquell mots que, tenint la sensació d’haver sentit alguna vegada, pertany al grup dels desconeguts, de significat desconegut. Què és un nòlit?. Continua
Seguint la línia de l’altre dia amb “apotecari” d’oficis que van perdent el seu nom per d’altres d’ús més general, avui proposam “misser/-a”. Actualment se sent poc i quasi tothom ja l’anomena “advocat/-ada” (o pitjor encara, el castellanisme “abogat/ada”).
Però la cosa no acaba aquí i fins i tot l’adjectiu “misser/a”, referit a una persona massa primmirada, de cada pic també se sent manco, almanco entre la gent jove, substituït per altres de caràcter més general com “pom/-a, mimat/-ada… Continua
Es un altre dels mots que, relatius al tractament dels cereals, va sortir en la conversa amb en Pedro Mesquida.
Es un mot en moltes accepcions, en la conversa feia referència a un apartat de la tercera que l’Alcover-Moll situa a Mallorca.
Mot ben viu abans de la mecanització de les feines de fora vila. Ara mateix i per raons òbvies. de banda espectacles de fira, resultaria ben difícil restrènyer una garba.
Pocs cartells queden ja amb el nom d’APOTECARIA. La majoria ja diuen FARMÀCIA i els joves que pugen així mateix l’anomenen. Un altre exemple, idò, d’expressió general que es menja (o s’acabarà menjant) un altre de més específic. Encara record la meva padrina dir “vaig a ca s’apotecari”. Continua
La conversa amb en Pere Mesquida sobre els vencills i la llentura, derivà cap els mots lligats a l’acte de segar, gairebé avui tots perduts. Avui es presenten alguns d’aquests mots de forma encadenada: falcada, gavella i garba.
A manera de curiositat, el món de les imatges de Google també dóna pistes sobre la vigència dels mots. Si demanes imatges d’un mot, per exemple “haz” i surt de tot menys una garba, deu resultar tot un missatge!. Continua
És una paraula que pot tenir un sentit més general (“posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri”) o un de més específic i tècnic referit a algun material (sobretot cànem o alguna altra planta filamentosa). La primera possibilitat encara se sent, a pesar que de cada cop menys, substituïda per l’expressió “posar en remull o banyar”; la segona, com que és una tècnica antiga en desús, molts ni tan sols la coneixen (jo el primer). Una altra expressió figurada amb aquest mot que sent adesiara i que trob molt graciosa és “anar amerat” (en sentit de borratxo). Continua
Acaramullava llenya. Sense parar-hi esment el caramull va sortir alt, llarguer i rodonenc a la part superior. El pensament, que mai descansa, va fer present una idea: “pareix un túmul”. Em va portar al record d’aquelles estructures de fusta cobertes amb un domàs negre voltat de canalobres que es posava, en els anys cinquanta del segle passat, davant l’altar major, els dies de funeral. Segons la categoria -i el preu- del funeral el túmul es feia més gros o més petitó.
La litúrgia dels funerals, com molts altres costums, han canviat de fotma radical en una sola generació. Continua
La primera paraula (“al·lot”) sí que se conserva, però unit a l’adjectiu “pucer” referint-se a nins que encara no han arribat a la pubertat, no se sent molt, almanco entre els més joves. Aquí en teniu la referència: Continua
Un dels mots lligats a la pagesia i a l’economia de subsistència que s’ha perdut.
Per a mi pertany al grup dels desconeguts, no recordava haver-lo sentit mai. L’aportació, idò d’en Pere Mesquida resulta doblement interessant: el mot (de caràcter ben local, l’Alcover-Moll el referix a Manacor) i la llargària dels vencills.
Realment amb el mots passa quelcom semblant a les persones, hi ha aquells més propers, els que s’usen regularment, en un altre nivell aquells que saps que hi son però que s’usen poc o gens. I després hi ha el nosmbros grups dels mots desconeguts, dels absents, dels que ni has setit ni usat mai. Llenturar, per a mi, era d’aquests darrer grup. Continua
Continuam amb una paraula que en el sentit imperatiu d’alçar sí que encara s’usa (“alça aquesta talula!”), però en el sentit d’interjecció ja ha perdut molt el seu ús, substituït pel castellà “anda!” o el mot més general “venga!”. Continua
Aquesta vegada és n’Antoni Font, entre altres coses amant i col·leccionista d’eines i instruments del passat, qui ens ofereix una imatge i ens recorda un mot perdut.
Les serres (verducs, xerracs…) ja no són les mateixen d’antany, s’han imposat altres models en teoria més fins i eficients. L’eina que entrescava les puntes, una cap aquí i una cap allà, ha perdut, idò, la seva utilitat. Continua
Des de fa temps, supòs que empès per la meva vocació de filòleg català, tenc l’afició d’anar recollint en una carpeta algunes paraules curioses que té el nostre dialecte llorencí (algunes d’us ben local, d’altres un poc més generals) que not com desapareixen a causa del canvi generacional. Que millor que un professor de Secundària, com és el meu cas, amb contacte permanent amb els adolescents per descobrir les paraules que ja han deixat d’usar (i han substituït per un vocable d’ús més general o directament per un castellanisme) i que, en canvi la gent més gran, encara usa. Continua
Es una de les moltes paraules pageses que han perduda la seva utilitat.
En el sòtil de les cases pageses acostumava a haver-hi, penjats a una estaca, el conjunt de vencills ordenats i fermats en aplecs de deu. Cada aplec era un cavalló.
Es fa referència al recipient, no a la mesura. Encara se’n troba alguna que s’utilitza com a element decoratiu. S’han de cuidar; altrament, si no s’utilitzen, la fusta es resseca de tal manera que amolla i es descompon. Així la barcella és converteix en un trasto.
Es mot perdut perquè l’eina ha perduda la seva utilitat. Fa una setentena d’anys que ja no s’usen les barcelles per mesurar res. Continua
En sentit estricte és una paraula pagesa, l’eina que s’emprava per treure el gra sobrer de la barcella. Sí, abans de l’arribada del turisme, abans de la mecanització de les feines de foravila, els cereals, fonamentalment el blat, era bé preuat. Els sacs s’omplien a barcelles i en el repartiment de les amitges, una grapada tenia el seu valor. Continua