Es fa referència al recipient, no a la mesura. Encara se’n troba alguna que s’utilitza com a element decoratiu. S’han de cuidar; altrament, si no s’utilitzen, la fusta es resseca de tal manera que amolla i es descompon. Així la barcella és converteix en un trasto.
Es mot perdut perquè l’eina ha perduda la seva utilitat. Fa una setentena d’anys que ja no s’usen les barcelles per mesurar res. Continua
En sentit estricte és una paraula pagesa, l’eina que s’emprava per treure el gra sobrer de la barcella. Sí, abans de l’arribada del turisme, abans de la mecanització de les feines de foravila, els cereals, fonamentalment el blat, era bé preuat. Els sacs s’omplien a barcelles i en el repartiment de les amitges, una grapada tenia el seu valor. Continua
Sols és mot perdut en determinat sentit. Pau Quina el mostrà, en un comentari, com a sinònim de vessa, peresa…I efectivament en una de les seves accepcions es parla “lentitud excessiva”.
En Pau diu que en te un enfilall de mots perduts. Bò serà, idò, que anem alternant l’edició dels mots.
Tornant al tema, el DCVB mostra: Continua
A proposta de Tomàs Martínez, de guilant a vessa.
Amb una mateixa pronúncia el DCVB mostra dos conceptes diferents. La vessa, referida a peresa i la veça referida a la planta Vicia sativa.
Els dos conceptes, en la parla generalitzada es perden. La primera segurament per sintonia amb la llengua castellana i la segona perquè l’abandó de la pagesia afecta el desconeixement generalitzat de les plantes herbàcies. Continua
L’altre dia, en Jaume Cabrer d’Artà, potser per allò de l’acabatall de festes (no ho sé), mostrava aquesta glosa:
Guilant, és un mot que desconeixia. Continua
“L’haurem bollada!”. Li va sortir directe, sense pensar ni donar voltes. Uei!, feia estona que no l’havia escoltat en aquests sentit!. És el que te la relació amb persones amants de la llengua com és el cas de Tomeu Ginard. Continua
Com d’altres no és encara perdut del tot, però en du camí. Arruix! interjecció, en el sentit de ves-te’n de forma despectiva i enfurismada es va substituint per diverses formes del verb anar més en sintonia amb la llengua castellana.
Com es veurà en les diverses accepcions d’arruixar, és un d’aquell mots polisèmics que, segons el context o entorn, pot significar varies coses diferents.
Amb aquest es comença una teringa de mots aportats per Isabel Alemany (Cadireta) Continua
Pels qui laboram en premsa local, poques satisfaccions com aquesta: constatar que una determinada secció arrela. Quan algunes persones, espontàniament, ofereixen “mots perduts” que recorden o els passen pel davant.
Aquest també és regal de Tomàs Martínez i és el títol d’un espectacle. Mot ben encertat per a aquests dies de “festa major”, com les anomenava Mn. Galmés.
Val a dir que, malgrat la descripció de l’Alcover-Moll, no recordava haver sentit mai el mot en el meu entorn familiar. Continua
En Tomàs Martínez, sempre atent, ens fa a mà el present missatge: “Per Sant Llorenç, figues a querns. Aquesta paraula sí que s’ha perduda. Hi deu haver algú que la recordi?”.
No podria resultar més adient després del repic de campanes i la hissada de bandera prèvia a “ses festes”
Què és un quern? Els nostres padrins ho sabien bé, ara segurament hem de recòrrer al diccionari. Continua
Ara que s’atraquen “ses festes”…
Ara que la secció es buida de nous suggeriments…
Ara que tenim a mà el fàcil recurs de qualsevol dels textos de Salvador Galmés…
Avui toca el present mot. Continua
El castellà, amb el seu “saludos” ha anat substituint les diverses formes de fer-se present davant una persona absent.
Just fa un any vàrem parlar de “comanar”, ara a proposta d’en Serafí -que ja ho havia comentat l’any passat- surt el tema encara relativament viu i local, “enviar memòries”. Continua
Avui, dia de Sant Jaume, un sant farcit de mitologies i significats imposats, girarem – f) Girar un vestit, una mitja, etc.: fer que la cara que abans era interior passi a esser exterior, i viceversa.- el sentit de mots perduts. Continua
Pescar mots perduts és una afecció com qualsevol altra. Basta escoltar i disposar de paper i llàpis per anar anotant els que sents; altrament la memòria és curta i així com arriben se’n poder tornar.
Aquest com altres ja comentats és un regal del Director de la Coral, Tomeu Ginard: és difícil entrar d’hora si es té el cap cot. Continua
En Serafí diu que una persona coneguda el va escoltar a la Cerdanya. Per aquí, malgrat el reculli el DCVB, no l’havia sentit mai; potser un mot ben mort.
Nosaltres acostumam a usar, fonamentalment, el seu sinònim carrerany. Continua
Crec recordar que l’amo Antoni, fa anys, em va dir que els polls d’oca eren betzans. Vaig entendre que volia dir que eren esburbats, que posaven els peus dins les menjadores.
Tenia el concepte tort betzà interioritzat i vaig poder comprovar que, tant aquí com al migjorn encara era un concepte viu.
Vaig mirar “Els aucells de les Balears” de Joan Mayol amb bells dibuixos d’Aina Bonner -imatge destacada-. Casant la descripció que em feren els caçadors amb el que hi havia ecrit es podia deduir que el tord betzà era la mateixa cosa que la grívia (Turdus viscovarus) Continua
Es clar, el mul o la mula ja no són bísties d’ús habitual. Parar la feina, el caminar, per deixar-lo pixar, si no hi ha muls, resulta una acció perduda. Com deixa constància en Pau en el comentari de diumenge passat resta encara l’expressió, això si mig perduda. Continua
Es un del mots (conversa a la fresca amb Rafel Duran) clarament desplaçats pel corresponent castellanisme: servilleta.
Els nostres pares encara empraven torcaboques de de diversos tipus de tela. Continua
En la conversa amb en Rafel Duran, ja comentada en altres entrades, també sorgiren altres exemples de mots perduts, substituïts pels pertinents barbarismes com és el cas de “bocadillo”.
El concepte entrepà, en el nostre poble, no va arribar fins a la normalització, amb l’arribada del català a l’escola dels anys 80, abans els infants berenàvem de pa amb…coses variades. Continua
Nosaltres en diem “burretxo”, per això no ha resultat fàcil de trobar. Sort de les consultes obertes a Optimot!
Nosaltres, la gent gran, féiem “burretxos”, ara els infants fan “un borron”
Aquelles estades temporals i estivenques a la barraca de Portopetro formen part de l’imaginari infantil de na Caterina. Adesiara en fa referència, i conta les riealles que féren amb na Maria de Son Sans i els seus germans parlant de la “muxina” -que és així com es pronúncia a Santanyi- per amunt i per avall.
Molt de temps vaig pensar que era un mot inventat perquè, aquí, mai no l’havia sentit anomenar. Però no!. Com moltes altres vegades, anava errat. Continua