A vegades la conversa porta a anomenar un enfilall de mots, normalment referits a un tema determinat, sense entretenir-se gens en el significat, que és dona per suposat (sarrietra, camelles, mantí, llentures, embast…). I després sorgeixen els bubtes, que volien dir, exactament, quan anomenaren “mantí”? Continua
Es una paraula que no és perduda encara del tot. Algunes persones d’edat encara l’utilitzen en el sentit assenyalat en l’últim apartat.
Procurar substitueix, avui, el malavejar d’abans. La llengua com tot el que és viu, evoluciona i canvia… Continua
De les converses matineres amb en Jaume “Garbeta” i n’Antoni “Cus”, en surten mots i conceptes i valors , com el de “l’orgull de la feina ben feta”. Les garberes, per exemple, havien de ser regulars i ben afilarades.
Molts dels mots de la feina de fora vila d’abans de la mecanització, al deixar de ser útils, han desaparegut del llenguatge quotidià. Continua
Fa devers seixanta anys, quan no hi havia l’actual proliferació de recipients de plàstic, vidre, alumini i paper, en la majoria de rebosts hi havia algunes queumes: per guardar temporament la farina, l’arrós… Ara tot són borses! Continua
Tal vegada per identificació d’acció, després de sorgir l’ererar ja comentat, es va esmentar el mot cernir. La recerca va resultar ben interessant i ens porta a la suposició que, tal sevada, les llengües són com les persones, si es freguen, es condicionen. Continua
A vegades, hi ha converses que deixen petjada. En recordo una que, dirigida per Gabriel Janer, voltava a l’entorn de la cultura popular. En aquest àmbit -com passa en els aspectes tècnics quatidians o amb la llengua- perviu, tan sols, el que és útil. Continua
Ja ve de vell, expressar mitjançant gloses i cançons, el sentir més despullat: es pot referir al propi malestar, a una injustícia, a una resolució judicial o a una revinglada contra l’autoritat. Continua
En Jaume “Garbeta” (“de sa voltera” com l’anomena algún dels seus néts), és alhora nét de l’amo en Joan Maset, que com ja es va assenyalar, juntament amb l’amo en Jaume “Pistola”, era una d’aquelles persones que, mitjançant el glosat, evidenciava enginy i domini del llenguatge.
Recorda una vellà contarella de l’amo en Jaume però no recorda com acabava i, en el cafè estant, em va dir: Continua
El tema passat de la “Càgola merdançana” destapà la qüestió de la classificació homínica que va més enllà del diccionari.
Parlant-ne amb els savis amb qui, algun dia, compartim taula de cafè, va sorgir la llista que en feia en Joan “Maset”: Homes grans, grans homes, homes, homenets, homeniqueus, càgola merdençanes i merdes de lloro. Continua
Em feia il·lusió, avui dissabte de Pasqua, recuperar la cançò “Es salers” de l’amo Antoni Fai, d’aquella vertadera joia de disc que és “Tonades i música de Llevant” (Alosa. Audifon SA, 1982)
He trescat el Youtube, he vist la caràtula però no me n’he sabut sortir de “Aquest canal no te contingut”. Continua
Amb ulls de polissó, alçant una mica les celles i mirant per damunt el vidre de les ulleres, n’Antoni «Cus» em va dir: en sé un que no el sabràs; càgola merdançana. Saps que és? Idò si, és la categoria més petita dels homes. Hi ha homes, homenets i càgola merdançanes. Ho va dir com si fos una sola paraula i vaig haver de trescar diccionari. Continua
Un dia, a la taula dels mots perduts, taula que mantenen fonamentalment n’Antoni «Cus» i en Jaume «Garbeta», van sorgir el tema dels embarbussaments, aquelles paraules que, sense tenir un significat clar, juguen amb el sons.
N’Antoni recità aquella cançó que, sense tenir ni cap ni peus, adesiara cantava un conegut seu: Continua
Si a vegades els mots de la conversa de taula de cafè resulten entremaliats, en altres ocasions passen de forma discreta, sense altre comentari addicionals que les conegudes expressions ah!, si!… Son els mots coneguts per tots els membres de la taula. La discreció dels comentaris no implica, però, que no siguin mots perduts. Tal és el cas d’estormia. Continua
A vegades les paraules resulten entremaliades. Una pronuncia inexacte o mal entesa pot portar a camins d’incertesa i dubte. Però és així que sorgeix l’aplicació d’un cert enginy de recerca de camins alternatius: assaig i errada, semblances, imatges… Si hi ha sort, llavors sorgeix la satisfacció. Tal és el cas de «magencar».
En la conversa amb en Jaume i n’Antoni, i parlar sobre el sentit de cellonar va sortir un altre mot, també gairebé perdut: cellar, antany treball habitual de cuina. Continua
S’altre dia vaig pensar amb una paraula…”seionar”, què saps que és?. Va ser l’escomesa d’en Jaume “de sa voltera” (els seus néts aixì es defineixen, “coneixeu es de sa voltera?, idò és es meu padrí”), l’altre dia mentre feia el cafetet matiner.
Davant el meu desconeixement, va explicar de que es tractava: Continua
A vegades un mot et porta a un altre mot. Es el cas de les llongues. Quan n’Antoni explicava el seu concepte, on i com recorvada la utilització de les llongues (les empleavem per fermar les camelles…), va sortir un altre mot operdut, els de les camelles. Continua
Compartir idees i temes amb altres persones sempre resulta profitós. Es el cas paradigmàtic de que un i un no són dos sinó molt més. Les paraules d’una petrsona suggereixen idees a una altra…, i així va passar l’altre dia a la taula del cafè.
-Saps que és una llonga? Continua
–I un uró, que saps que és?. La pregunta de n’Antoni Pasqual, alçant les celles sobre la conxa de les ulleres, va resultar ben directe. Segurament el vaig sorpendre una mica quan li vaig dir que sí, que en teniem un a ses Sitges de palla d’ordi i, a més, li vaig contar l’ànecdota de quan l’amo en Jaume Pistola, que vivia per devers Tenja, va “uronar” un ca prim de barra de la senyora Calicant. Continua
Diu n’Antoni (Antoni Pasqual, Cus) que sap bé que és un lluquet, que els ha viscuts. Fins i tot en sap fer descripció de la seva el·laboració.
La cançó popular que acompanya la descripció també resulta ben interessant. Es podria parlar, aquí, de masclisme en un entorn amb predominança matriarcal?