He de confessar que, quan el varen suggerir, no el tenia gens present a la memòria.
Interessant mot, i en la primera de les accepcions, ben nostrat. Continua
Mots perduts: nyafa
Respon
Arxiu de la categoria: Llengua
La glosa de Maribel Servera (234)
Pressupost infectat
Si la nostra economia
ha patit un fort revés
i aquí hem perdut més doblers
que a cap altra autonomia;
el més normal no seria
que ara Espanya ens fes costat?
Refranys: Qui té la paella…
Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol
Segons el DCVB: “significa que el qui disposa dels ressorts o recursos per a dirigir un assumpte, una empresa, una col·lectivitat, etc., els aprofita en la forma que més li convé”.
No el vaig saber trobar en el “Corpus de fraseologia de les Illes Balears”, però si a la veu “paella” del diccionari Alcover-Moll. Continua
Mots perduts: espitxar-se
Per internet n’he trobat bastants d’exemples (se veu que es diu a més llocs de parla catalana) però per aquí de cada cop la sent manco, almanco oralment al carrer. Aquí en teniu la fitxa informativa: Continua
Mots perduts: marxando
La figura del marxando -no confondre amb “placer”- es ben viva en molts d’indrets del món. Persones que es passegen pels carrers per vendre el que tenen o han comprat de forma prèvia.
(A nivell d’anècdota recordo una dona que feia de marxando que es passejava per un dels carrers de Neiba amb una porcelleta, oferint-ne alguna de les parts disponibles als veïnats)
Ara i aquí, ens hem de tornar situar, amb la imaginació o el record, en el Sant Llorenç rural i preturístic.
Bona part de la població vivia a fora vila. Els comerciants a vegades arribaven a les cases de possessió per fer barates. Si eren molt coneguts els nomenaven pel nom o malnom, (“Va venir madò “Busca!”), si no ho eren tant es referien al comerciant amb el nom genèric de marxando. Continua
La glosa de Maribel Servera (243)
El vertader aprenentatge
L’escola del món d’avui,
perquè és important per viure,
ensenya a llegir i escriure
paraules damunt un full.
Amb això es vesteix d’orgull
i en haver-ho fet, s’atura.
Mots perduts: estufornos/escarabits/escarafalls
Dues paraules sinònimes com aquestes dues, molt usades en l’expressió “fer estufornos/escarabits/escarafalls”, que actualment ja escoltam poc, per no dir quasi gens (potser actualment empram més l’expressió generalitzada “fer espants”). Aquí teniu el que amaguen cada un dels tres mots: Continua
La glosa de Maribel Servera (242)
Esqueixats
Ara volen prohibir
el català en la conversa
per l’estratègia perversa
d’esquarterar i dividir.
Qualsevol pot intuir
el propòsit del seu pla.
La glosa de Maribel Servera (241)
La presidenta
Diu que va sortir a la una
de fer un beure i un rovec,
i un company va caure sec
esbucat com una runa.
Amb tanta mala fortuna
a les dues era allà.
Mots perduts: botilla
Potser en queden algunes en els diversos sòtils de cases pageses, però han perdut la utilitat. Es perd, idò també, l’objecte i el nom.
Amb la imaginació o el record haurem de situar-nos a una Mallorca rural sense plàstics ni frigorífics; i també sense l’actual proliferació de pous. Continua
Del BOIB: “La Virgen Encontrada”
Certament tots ens podem errar. De fet ens erram moltes vegades cada dia. Precisament per això, normalment s’estableixen mecanismes de control que esmenen les errades. Continua
Refranys: La cabra…
La cabra avesada a saltar, salta i saltarà.
En aquesta cas, més que la literalitat del refrany, a l’entorn familiar, havia escoltat, de diverses formes el seu significat, sempre referit a animals. Si un ca s’avesa a fer carn… Si una ovella bota la paret….
El Corpus de fraseologia mostra el significat: “Ho diuen per significar que els hàbits inveterats, -arrelats a força de temps- son mal de fer perdre”. Continua
Mots perduts: envergar
“Li va envergar una pruna/nespla….” és una frase ben nostrada i és ver que en aquest sentit el verb ENVERGAR encara s’usa, però si ho analitzam bé ha quedat com una expressió de “conte” o de “rondalla” o de “feta contada per algú major”. El jovent d’ara usa més verbs més generals i directes com poden ser pegar, llançar… De fet el propi diccionari Alcover-Moll ja avisa que és un mot “molt dialectal”, la qual cosa potser hagi ajudat que sigui un verb reduït a només segons quins contextos. Continua
Mots perduts: mans fentes
No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.
Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua
Mots perduts: espirrar-se
És un mot que encara es pot sentir a dir (jo en l’accepció 2 encara l’utilitzo, no així en la 1), però no entre el jovent, la qual cosa pot fer pensar en una tendència a la baixa en l’ús de la paraula. Serà idò d’aquí poc un mot perdut? El temps ens ho dirà! Continua
Refranys: De lo que…
De lo que costa poc, donar-ne molt
Bona part dels refranys són polisèmics, el seu significat, dependrà, idò, del context i de la intenció del qui l’usa. Es dona el cas que el nombre de refranys que es coneixen i s’usen en un entorn familiar concret sempre és limitat; això fa que no sempre s’apliquin amb la intenció concreta en que es van popularitzar. Continua
Mots perduts: bigalot
Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua
Mots perduts: estiramuixell/tiramuixell
Un mot que ja no sent dir gens és aquest d’estiramuixell (i totes les seves variants). A les rondalles surt més d’un pic i també l’he trobat documentat a les entrevistes etnològiques i antropològiques de la revista manacorina Cent per cent, en aquest cas al llorencí que fan a la gent major al llorencí Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015), prova que era un mot dit al poble. Per cert, aprofit per recoamanr la lectura de l’entrevista sencera! Continua
Mots perduts: faltriquera
L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua
Mots perduts: envitricollar
No sé si és qüestió generacional, però és un mot que entre els de la meva edat ja no deim, i manco entre els més joves. De totes maneres navegant per internet l’he trobat escrit amb més freqüència del que em pensava, la qual cosa ens pot dur a pensar que sí és generacional o és que directament a la nostra zona el mot s’ha degradat més que en altres (és ver que els articles que vaig poder visitar no eren del Llevant mallorquí). Si algú ens en pot donar informació, serà benvinguda! Continua