A bé o mal andar, de ta part l’escrivà
Una vegada acabada la llista dels Top ten encetem una recreació de refranys un tant aleatòria i potser caòtica. En base al “Corpus de fraseologia de les Illes Balears” de Bàrbara Sagrera anirem comentat aquells que, pel seu contingut a per la seva actualitat, al meu parer, semblin vigents.
El present no destaca pel contingut -amb el qual no em sento emocionalment gens identificat-, sinó per ser de rabiosa actualitat. Continua
Una frase divertida i ben mallorquina que sempre m’ha agradat sentir sempre ha estat: “És ben hora de copar-li” (en el sentit de marxar). Si bé encara avui es pot sentir, també és ver que de cada pic se sent manco entre les noves generacions.
Significat: anar-se’n, posar-se en camí (Mall.)
Grafies documentades: «I com haguérem dinat, | ja li vàrem ‘ver copat | altre pic a passejar» (glosada pop. Mall.).
Etimologia: format damunt copa. Continua
Crec que no és perdut del tot, encara s’empra en moments circumstancials: Va ben xalest aquest!
En la majoria dels casos, però, es va substituint per la paraula “alegre” si és persona riolera o “viu” si es vol accentuar el caràcter vivaç.
Mu mare encara ho diu: “vaig a grenar la carrera”. Però com que la gent de la meva edat ni els més joves ja ni grenam davant ca nostra (i just, just a dins) ni ens asseiem a la fresca (ens socialitzam més per xarxes socials i whatsapps des de la nostra habitació), és un mot que va en desús sobretot perquè ha perdut vitalitat. Abans era una part més de la casa, ara ja no la sentim nostra, ja és del carrer i com a tal esperam que ens la facin neta (i a pics fins i tot que ens hi posin cossiols si fa el cas). També és ver que el tipus d’empedrat que ens hi han posat i el trànsit continu que passa a segons quins indrets tampoc hi ha ajudat gaire. Continua
Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua
Mesures a educació
Contractaran professors
i triplicaran les aules?
Si no fossin just paraules
seria meravellós!
Serà el virus capritxós
qui farà el canvi possible? Continua
No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben fermat.
I amb aquests acabam la, varies vegades, esmentada llista dels Top ten dels refranys mallorquins (Victor Pàmies/Climent Picornell)
A l’Alcover-Moll no he sabut trobar significat o explicació. Bàrbara Sagrera en el seu “Corpus…” mostra:“vol dir que no cal confiar en aquelles coses que encara han de venir”. Continua
Si bé és un mot en moltes accepcions encara usat, en altres el jovent ja l’ha substituït per altres més moderns i generals, la qual cosa el converteix, almanco, en un verb en perill i desús, sobretot en l’apartat III: Continua
Blanc i negre
La sang vermella davalla
per les mans de l’home blanc
que s’ha pensat que la sang
d’un negre no fa la talla.
Trump es penja la medalla
i mig món va darrere ell. Continua
Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua
I seguim amb aquesta sèrie eufèmica de mots a la mallorquina, els quals ens demostren que l’eufemisme és una característica ben nostra
En aquest cas per evitar dir l’expressió gorssera “es collons” se n’empraven d’altre més “dissimulades”, com podien ser les quatre del títol: es coloms/es conills/es colontes/ es colomades. Actualment diria que no hi ha tants de miraments i almanco els més joves diuen directament “es colllons”, si no una cosa pitjor.
Paraula amb varies accepcions. La perduda que es comenta fa referència a la tercera de la primera veu, al “curs predestinat de la vida o dels esdeveniments”.
Creure amb la predestinació, certament, va a la baixa, però segurament el motiu de la pèrdua del mot no és aquest. Continua
Entre aquesta i la propera entrega acabarem les referències a aquella llista dels refranys que figuren en el “Top ten” de popularitat descrit per Víctor Pàmies i comentat, fa deu anys, per Climent Picornell i que conformen els nombres 9 i 10 de la llista
Una flor no fa estiu
“vol dir que un objecte o fet isolat no es pot prendre com a norma o regla general” (DCVB) Continua
És curiós la de maneres eufèmiques que tenim els parlants mallorquins per referir-nos al cop violent d’una bufetada (i segurament me n’he deixades moltes més). Això pot donar una idea de la nostra manera de ser, almanco fa un temps: irònics, pagesos (molts fan referència a l’hortalissa o la fruita) i un poc hipòcrites (per molt que empréssim eufemismes, igual amb altres com pardal, cagondell, cagondena…, no deixàvem de dir-les, i molt).
De la llista que he posat, és ver, alguns encara es diuen, almanco al poble, d’altres ja no se senten tant i altres ja estan en perill d’extinció ( sardonaia i matalofada, diria jo). Aquí teniu l’accepció sinònima a “bofetada” que posa de cada un el diccionari Alcover Moll: Continua
Com a sistema viu que és la llengua, s’ha anat substituint el seu significat per altres paraules més “modernes”, verd, tendre, inacabat…
En la meva joventut, mot ben usual en el sí de la família.
Mostra la singularitat que, en la quarta accepció del DCVB, en sentit figurat, mostra una referència a Salvador Galmés. Continua
I tots els derivats que se’n puguin fer… que en aquest cas són molts. I és que de l’arrel CAMBUIX, que curiosament prové de l’àrab kanbūx, el qual significa ‘vel que duien les dones’, dóna per molt.
Potser sigui una paraula no del tot perduda (almanco en algunes accepcions, en d’altres diria que sí) però sí que entre el jovent ja s’entreveu que es comença a abandonar per altres d’ús més general. Per això consideram oportú fer un recompte aquí d’alguns dels seus significats més interessants: Continua
Qui va amb un coix, al cap d’un any ho són tots dos.
Hauré de confessar que aquest refrany, malgrat ser el 8è de l’esmentada llista dels Top ten no em queia gaire simpàtic. El trobava un tant despectiu vers l’ésser personal i, a més, sempre l’oïa en cer to despectiu i generalista.
Tampoc m’agradava el to moralista del significat que mostra DCVB: “vol dir que els vicis se prenen fàcilment”. Continua
-I aquesta que la saps?, em va demanar. Vaig haver des contestar que no, o bé no la recordava o no l’havia sentida mai. -Collada son aquestes voltes que, una vegada cosit el botó, amarren el cosit a la roba.
Segurament, idò, no serà un mot perdut atesa la relació de les persones llorencines amb la confecció. O potser sí que ho és, ben mirat, els joves no fan collades d’aquest tipus. A vegades, en comptes de cosir els botons, canvien la camisa. Continua
L’abisme
Mallorca, si no canvia,
serà tota de ciment.
El final és evident
i feim camí cada dia.
La dreta sol fer més via
a posar ciment i bloc, Continua
Aquests mots de dalt surten a la palestra en el context d’aquesta situació de confinament en què estam, en la qual generacions com la meva hem agafat un recent interés pel món de l’hortalissa i foravila. I clar, ens n’hem adonat que no en sabíem gaire, precisament.
Resulta que un d’aquest dies. mentre un servidor, intentava podar un arbre (un poc a l’atzar, tot sigui dit), mon pare va arribar i observant que tallava per tallar me va dir rient que “anés alerta a tallar el cimal”. El què? Sí, el cimal, un mot que jo (i molts de la meva generació o més joves, almanco els poc familiaritzats amb el món de foravila) desconeixíem. Continua