Crec que es pot generalitzar, a tothom li agrada reclamar la “seva” llibertat. Adesiara, a més s’entèn llibertat com “aquella cosa que -pel motiu que sigui- em convé” .
Son tòpics tant allò de “veiem si a ca nostra no farem el que voldrem!”, com les imposicions que, sota el “volem llibertat per…”, s’intenten implantar a nivell ideològic, comercial, de llengua i cultura… Continua
Avui, en el digital dbalears.cat es publica un interessant article del manacorí Toni Lluís Reyes relatiu a la discriminació lingüística.
Recordi’s, la llengua és quelcom més que un aistema de comunicació entre persones!. Continua
Un dels mots lligats a la pagesia i a l’economia de subsistència que s’ha perdut.
Per a mi pertany al grup dels desconeguts, no recordava haver-lo sentit mai. L’aportació, idò d’en Pere Mesquida resulta doblement interessant: el mot (de caràcter ben local, l’Alcover-Moll el referix a Manacor) i la llargària dels vencills.
Realment amb el mots passa quelcom semblant a les persones, hi ha aquells més propers, els que s’usen regularment, en un altre nivell aquells que saps que hi son però que s’usen poc o gens. I després hi ha el nosmbros grups dels mots desconeguts, dels absents, dels que ni has setit ni usat mai. Llenturar, per a mi, era d’aquests darrer grup. Continua
Continuam amb una paraula que en el sentit imperatiu d’alçar sí que encara s’usa (“alça aquesta talula!”), però en el sentit d’interjecció ja ha perdut molt el seu ús, substituït pel castellà “anda!” o el mot més general “venga!”. Continua
Aquesta vegada és n’Antoni Font, entre altres coses amant i col·leccionista d’eines i instruments del passat, qui ens ofereix una imatge i ens recorda un mot perdut.
Les serres (verducs, xerracs…) ja no són les mateixen d’antany, s’han imposat altres models en teoria més fins i eficients. L’eina que entrescava les puntes, una cap aquí i una cap allà, ha perdut, idò, la seva utilitat. Continua
Cul d’armari
Del teu cos de joveneta
pareix que se n’han fet dos
i el teu armari plantós
ara és ple de roba estreta.
No et passa la camiseta. Continua
Senyor capitalista
El petroli i la benzina
són de l’Orient Mitjà.
Bevem cafè colombià.
Duim els mòbils de la Xina. Continua
Des de fa temps, supòs que empès per la meva vocació de filòleg català, tenc l’afició d’anar recollint en una carpeta algunes paraules curioses que té el nostre dialecte llorencí (algunes d’us ben local, d’altres un poc més generals) que not com desapareixen a causa del canvi generacional. Que millor que un professor de Secundària, com és el meu cas, amb contacte permanent amb els adolescents per descobrir les paraules que ja han deixat d’usar (i han substituït per un vocable d’ús més general o directament per un castellanisme) i que, en canvi la gent més gran, encara usa. Continua
Vols diaris?
Si un diari tracta assumptes
amb rigor i seriositat
perquè treu la intimitat
de les persones difuntes?
Són personals les preguntes
que ens han de preocupar? Continua
Es una de les moltes paraules pageses que han perduda la seva utilitat.
En el sòtil de les cases pageses acostumava a haver-hi, penjats a una estaca, el conjunt de vencills ordenats i fermats en aplecs de deu. Cada aplec era un cavalló.
Pobresa moral
Tu, que ataques amb duresa
el salvament d’immigrants
i tens dins les teves mans
cases, cotxes i riquesa;
no saps que hi ha una pobresa
que va més enllà dels béns. Continua
Es fa referència al recipient, no a la mesura. Encara se’n troba alguna que s’utilitza com a element decoratiu. S’han de cuidar; altrament, si no s’utilitzen, la fusta es resseca de tal manera que amolla i es descompon. Així la barcella és converteix en un trasto.
Es mot perdut perquè l’eina ha perduda la seva utilitat. Fa una setentena d’anys que ja no s’usen les barcelles per mesurar res. Continua
En sentit estricte és una paraula pagesa, l’eina que s’emprava per treure el gra sobrer de la barcella. Sí, abans de l’arribada del turisme, abans de la mecanització de les feines de foravila, els cereals, fonamentalment el blat, era bé preuat. Els sacs s’omplien a barcelles i en el repartiment de les amitges, una grapada tenia el seu valor. Continua
Sols és mot perdut en determinat sentit. Pau Quina el mostrà, en un comentari, com a sinònim de vessa, peresa…I efectivament en una de les seves accepcions es parla “lentitud excessiva”.
En Pau diu que en te un enfilall de mots perduts. Bò serà, idò, que anem alternant l’edició dels mots.
Tornant al tema, el DCVB mostra: Continua
A proposta de Tomàs Martínez, de guilant a vessa.
Amb una mateixa pronúncia el DCVB mostra dos conceptes diferents. La vessa, referida a peresa i la veça referida a la planta Vicia sativa.
Els dos conceptes, en la parla generalitzada es perden. La primera segurament per sintonia amb la llengua castellana i la segona perquè l’abandó de la pagesia afecta el desconeixement generalitzat de les plantes herbàcies. Continua
L’altre dia, en Jaume Cabrer d’Artà, potser per allò de l’acabatall de festes (no ho sé), mostrava aquesta glosa:
Guilant, és un mot que desconeixia. Continua
Tots tenim determinades imatges del passat que, sovint, idealitzam. Són els nostres mites personals.
El gorg amb la seva vidà oculta i màgica, l’olor de l’alfals, els nombrosos aucells que alegraven l’oïda, el trempó sota el vell plàtan (des de fa anys substituit per un eucaliptus), amb l’oli en botella de vidre i sal en un canonet de canya, beure aigua corrent directament amb la cara encastada en la síquia… conformen part d’un d’aquests mites personals lligats a l’hort de sa Begura. Continua
“L’haurem bollada!”. Li va sortir directe, sense pensar ni donar voltes. Uei!, feia estona que no l’havia escoltat en aquests sentit!. És el que te la relació amb persones amants de la llengua com és el cas de Tomeu Ginard. Continua
La realitat és la que és. Una cosa sòlida, present, inequívoca. Ho evidencia tant la cultura popular: “Anem a les realitats…” que vol dir posa’t en sintonia amb el que jo et dic -expressió ben habitual de les converses quotidianes-, com també ho mostren els diccionaris, tant el nostre Alcover-Moll: “El fet d’esser real, d’existir”, “Allò que és real.” , com l’etimològic: “del llatí realitas, qualitat relativa a la cosa vertadera o real”. Continua
Com d’altres no és encara perdut del tot, però en du camí. Arruix! interjecció, en el sentit de ves-te’n de forma despectiva i enfurismada es va substituint per diverses formes del verb anar més en sintonia amb la llengua castellana.
Com es veurà en les diverses accepcions d’arruixar, és un d’aquell mots polisèmics que, segons el context o entorn, pot significar varies coses diferents.
Amb aquest es comença una teringa de mots aportats per Isabel Alemany (Cadireta) Continua