Sovint els extres d’un cd de música són una presa de pèl. Gent que crida o diu estupideses, renous rars, distorsions sense sentit, notes discordants… en resum, són simples temes anecdòtics per omplir.
Però hi ha un àbum, Próxima Estación: Esperanza, de Manu Chao, que té una obra mestra com a “tema extra” (Infinita tristeza). A part de diferents proclames polítiques i socials (pròpies d’aquest artista multicultural), hi ha una conversa que sobresurt per damunt de totes i que sempre he trobat preciosa (ja des de l’adolescència, que va ser quan adquerí el cd): és la pregunta, sempre difícil de contestar i que posa en compromís a qualsevol, que fa un fill a la seva mare per saber com neixen els nins i la poètica i preciosa resposta que li dóna ella. Continua