Guingaia és un d’aquells mots que el diccionari recull però que deriva cap a un altre que és el correcte. Indica algún tipus de deformació en la parla generalitzada. Interessant.
A més disposa de varis sentits. Es descaquen en negreta els més usuals en el nostre entorn. Fixi’s també amb les variants de dicció. Continua
Abans de l’explosió turística a totes les cases en tenien un. S’utilitzava per fènyer i, a vegades, també per transportar els pans des de l’obrador del pa a la boca del forn.
Amb els temps molts desaparegueren, però encara n’hi ha que s’utilitzen com a prestatgeria dins el rebost o com a traste en el magatzem. El de casa era de fusta d’ametler i no gaire manejadís. Continua
“El meu padrí m’ho deia, serva!, serva!, una frase en un context on la persona volia explicar que no s’han de deixar de banda els aprenentatges fets.
Voldria aprofitar aquest bell verb servar per recordar dos aspectes importants. Un la importància dels altres, de les persones en que comparteixen el moment. En aquest cas si en Tomàs , amb senyes, no m’hagués remarcat el mot potser hauria, segurament no seria a la llista. I l’altra la condició familiar de determinats mots. Cada família conra un determinat sementer de paraules que van arrelant (o no) en els seus membres. Continua
A vegades els mots perduts que s’agafen al vol en una conversa determinada, porten a corriols imprevistos i desconeguts. Tal és el cas.
Vaig sentir el mot, el vaig anotar -es conegut que si no s’escriu de seguida el mot es fon en la memòria i desapareix-; davant el dubte vaig posar dues possibles variants ortogràfiques, marrota i barrota. Continua
N’Antoni Font, una de les persones que segueix la secció de mots, ens facilità una relació de mots, en bona part perduts, d’un estudi de la ramaderia del Segle XVIII a la zona del Raiguer.
Un dels mots que hi surten és toís, toïssa que serveix per anomenar, segons l’edat, les ovelles. Continua
L’altre dia el veig veure escrit amb c inicial i feia ja molts d’anys que no havia sentit el mot. I això que quan era bergantell lers dites: “vaja un selordià!” o “quin selordià que estas fet!” eren expressions ben vives. Continua
Sortosament la resposta dels lectors a la seccció fa que disposem d’un grapat de mots perduts en llista d’espera.
Vet aquí un mot curiós de la llista que ens facilità na Bel Alemay. Particularment no el recordava gens ni mica.
Es una variant manacorina, és a dir nostre, de somort Continua
En Pedro Servera, recordem les seves arrels artanenques, ens fa a mà un altre mot, per mi, desconegut: aür!.
Val a dir que és un mot ben nostre, és a dir no surt en el Diccionari de la llengua catalana (IEC2) Continua
L’altre dia n’Antoni Font comentà que en una conversa entre padrina i nét havia sortit la paraula “tatano”, que feia anys que no havia sentit.
I es que abans hi havia un “vocabulari infantil” avui desterrat. En comptes d’anomenar les coses pel seu nom, al parlar amb els infants, es feien deformacions, com la de tatano, tate per xocolata, tata per pare… i tantes altres. Continua
En Pedro Servera, l’altre dia, en un comentari assenyalà dos mots, brac i verrim que apareixen en el diccionari, el primer com a liquid seminal i el segon com a “engrut de brutor”. Al poc temps contestà en Joan que havia sentit dir verrim amb “b”.
Brac era, és, per a mi, un mot desconegut. Els all·lots , anys enrera, anomenàvem barrim (segurament derivat de barrinar) a l’esmentat líquid; un mot que no surt, però, en el diccionari. Continua
És un de la llarga llista que ens facilità na Bel Alemany. Mot curiós, emmagatzemat en la amemòria de la infantesa, amb l’accent sobre la o. Ara poc utilitzat, poc sentit.
El DCVB mostra:
RÈBOU adj. ant.
Rèbeu, violent.
Potser no és perdut del tot, però poc utilitzat. L’altre dia va sorgir a la coral -ja s’ha dit altres vegades que el director, en Tomeu Ginard, adesiara n’amolla alguna per recordar-. En aquesta ocasió se n’adonà una soprano que va fer senyes per posar-la a la llista.dels mots perduts.
Val a dir que és un mot ben nostre. Vull dir que, com el cas de biuló, si un va a València, Barcelona, Lleida… segurament no l’entendran. Continua
Trescar les tavelles de la llengua resulta apassionant. els matisos enriquidors i varietats per atendre un mateix concepte entre entorns, entre pobles d’un mateix entorn i adhuc entre famílies d’un mateix poble, o persones d’una mateixa família, resulten fascinants.
Tal és el cas de “rugai” (rogall) que en el nostre entorn familiar o bé no l’havia sentit mai o bé no el recordava. Continua
“No siguis blai!”. va ser una expressió popular dels nostre entorn fins que va ser substituïda pel castellanisme “tonto”.
Però també té altres accepcions. Continua
A vegades, com ja s’ha comentat en altres ocasions, la sorpresa deriva del nombre d’accepcions que te un determinat mot.
Tal és el cas del que suggerí, en un extens llistat, na Bel Alemany. Particularment tenia arxivada en els recors una de les accepcions, la sisena i en sentit amorós. Desconeixia les altres recollides per l’Alcover-Moll en altres indrets: Continua
A vegades els mots perduts (però no perduts del tot) apareixen sense voler en el pensar. Es veu que de forma incoscient la memòria cerca. avui, aquells mots viscuts en situacions semblants en el passat.
Anava carregat com una somera i vaig pensar en els bastaixos. Una altre d’enfilat!.
Per assegurar-te mires el diccionari i te n’adones que mostra un enfilall d’altres accepcions, algunes ben nostrades.. Continua
Fa part de l’ampli grup dels “pocs usats”. En la infantesa de les persones de la meva edat era ben viu. S’utilitzava a manetra d’amenaça definitiva quan la discussió arribava a la fi sense desig de brega.
Fa temps que no l’he sentit. Per a la mateixa funció amenaçadora s’utilitzen, ara. altres mots més castellanitzats. Continua
Potser no és un mot perdut del tot, però en du camí.
En l’entorn pagès, els temps acostumava a ser relatiu i aproximat. “Per tots sants” era a l’entorn de dia 1 de novembre, una data aprocimada. El mateix passava amb les hores; de bon matí, a migdia….i grandia!.
Segurament va ser la Revolució Industrial, a l’estil Tiempos Modernos de Chaplin que imposà el control de les hores de feina, els rellotges, i les sirenes a les fàbriques… Continua
En Serafí ens va fer a mà (gràcies!) una curiositat lingüística que, a més, mostra un mot perdut (en certa manera desorientat, perdut en l’espai).
Ho comentà Ramon Solsona, treballador del refranyer, en un programa de ràdio.
El mot no és un castellanisme com sembla, sinó una vella expressió ben nostra. Continua
“Barca aturada, no guanya nòlits”, va ser una expressió que, de passada, va dir en Tomeu Ginard a l’assaig de la coral.
Ho vaig anotar. És un d’aquell mots que, tenint la sensació d’haver sentit alguna vegada, pertany al grup dels desconeguts, de significat desconegut. Què és un nòlit?. Continua