La conversa és diversa. Cada persona té els seus interessos, el seu relat i els temes que li son plaents.

Un dels temes, apareguts i finits de rempellada ens situen en anys passats, quan el maltracte animal era considerat “normal”. Veure pegar a les bísties, als cans, i fins i tot a les ovelles, era espectacle gairebé diari, fruit tant de l’autoritarisme generalitzat com del desconeixement..
Una eina de control per a les bísties era el torcedor.
Sortosament tot això ja és passat. Continua →

En el nostre entorn, generalment, “fer una eixida” és fer quelcom festós i relativament extraordinari. Tant pot fer referència a un grup que surten per berenar plegats com quan es pacta qualsevol acció no habitual.

El Diccionari mostra moltes altres i variades accepcions. Continua →

En Jaume assenyala que a Felanitx anomenen així la planta que du molta força o que va molt bona.

No recordo haver-la sentida mai en el meu entorn familiar, Podria ser, idò, un exemple de la utilització (o no utilització) de determinats mots en entorns concrets. I també exemple de la pobresa lèxica que, a nivell individual, si fa no fa, molts tenim.

Paraula que el normatiu, en sentit més restrictiu, també recull. Continua →

Mot curiós el que presenta en Jaume.

Cap de les accpcions surt en el normatiu. El Diccionari sols posa una pronúncia recollida a Manacor i ramet a desfilagarxar.

“Desfer a fils, és el que nosaltres entenem com desfilagassar. Potser l’haurem de considerar un localisme. Es a dir, ben nostre. Continua →

El normatiu remet a “sucar”, l’Alcover-Moll mostra el (V.suc art,2), però cap de les accepcions és tan contundent, clara i usada -si mes no en el nostre entorn- com la que, de forma críptica, assenyala el DCVB.

Vaig tenir un company de feina aque adesiara assenyalava “El que més emprenya de pegar un suco, és que no pot donar la culpa a ningú” . Cert, És tan personal això de pegar amb el cap on manco esperes… Continua →

Avui un mot encara ben viu.

El President en fa un suggeriemnt indirecte al mostrar un article d’elnacional.cat que assenyala que és la paraula catalana amb més significats diferents (N’assenyala 19)

En el nostre entorn, amb la forma “cotre” era sovint usat en una variant de l’accepció sisena, per confirmar o adherir-se al que una altra persona assenyalava.(sinònim de “en faltaria més”, “jo també ho pens”, es clar que sí!…)

Continua →

Al llarg de molts anys va ser paraula ben viva en la parla llorencina.

A fora vila, moltes cases, tenien una vaca,  cabreso ovelles per poder disposar de llet fresca. Amb el sobrant de la llet, bona part de les families que tenien algun d’aquests animals provaven de fer formatge.

Val a dir que no sempre sortia bé, però…al quallar la llet i passar-la pel fogasser sortia el serigot del qual, altra vegada encalentit, en sortia el brossat.

Tot un procés, lent i pacient d’èpoques pàssades.

(Paraula no recollida en el normatiu)

Continua →

Una altra paraula agrícola, lligada a la feina amb tracció animal. Es així que deixa de ser útil i es perd Continua →

Aquí en diem “tornai”

Mot agrícola, ben viu fins en els anys cinquanta o seixanta del segle passat. Després la motorització de fora vila canviaria usos, costums, i també el vocabulari.. Continua →

Tant el mot com l’objecte pertanyen a un  Sant Llorenç perdut.
Les partaules perdudes també son indicadors clars del canvi i la transformació cultural que estem vivint.

Fins en el segle passat, lacaça era un art i també recurs de pervivència. La majoria de cases, a fora vila disposaven de cans caçadors i d’una fura. La sendera era una xarxa, de sil que es posava a forats o portells per recuperar una peça. Els cans eivissencs encalçaven llebres i la sendera era en el portell. Si anacen de conills i s’ecavaven, la sendera anava davant el forat i la fura els treia. Continua →

N’Antoni, al mostrar-me la fotografia, em va demanar el nom, no el vaig saber.

Vam fer suposicions fins que ho vam demanar a na Francisca “Meca”, que va exercir tota o bona part de la seva vida laboral en un  taller de brodats. No va haver de mensar gens. “munyeca”, es diu munyeca.!

Paraula ben viva, si mes no fins 1974, en el nostre entorn Continua →

Les persones que tenen contacte amb la mar i la pesca no tenen cap dubte sobre el que és un esparrall.

En el nostre entor l’expressió “Està fet un esparrall” és indicador de crescuda forta sense grasses addicionals. (Si fos així en comptes d’esparrall seria “tord”, “pollastre” o “anar bò”).

Però la referència d’avui no té res a veure amb el que s’ha comentat, sinó amb el blat. Temps enrere tothom sembrava el seu blat, per després moldre’l i fer pa. Amb el temps, el blat de la casa s’anava rebordonint, esparrallant-se i llavors s’havia de cercar l’ajuda d’un veïnat per fer permuta de blats. Continua →