“Li va envergar una pruna/nespla….” és una frase ben nostrada i és ver que en aquest sentit el verb ENVERGAR encara s’usa, però si ho analitzam bé ha quedat com una expressió de “conte” o de “rondalla” o de “feta contada per algú major”. El jovent d’ara usa més verbs més generals i directes com poden ser pegar, llançar… De fet el propi diccionari Alcover-Moll ja avisa que és un mot “molt dialectal”, la qual cosa potser hagi ajudat que sigui un verb reduït a només segons quins contextos. Continua
Arxiu de la categoria: Mots perduts
Mots perduts: mans fentes
No sé si és perdut del tot. La meva mare, que era carrionera, i el padrins l’utilitzaven adesiara. La familia de part de para utilitzava més sovint els “mans plegades”.
Tant a una banda com a l’altra es valorava l’acció, l’activitat. Vull dir que s’utilitzava el mot en la seva consideració negativa: “no estiguins mans fentes!” Continua
Mots perduts: espirrar-se
És un mot que encara es pot sentir a dir (jo en l’accepció 2 encara l’utilitzo, no així en la 1), però no entre el jovent, la qual cosa pot fer pensar en una tendència a la baixa en l’ús de la paraula. Serà idò d’aquí poc un mot perdut? El temps ens ho dirà! Continua
Mots perduts: bigalot
Des del confinament ençà no havíem parlat més. Potser per això la retrobada amb n’Antoni “Cus”, guardant les distàncies, això si, va resultar singularment afable. Gairebé al final de la conversa em digué, -en sé una, bigalot!. I així em va contar que en la seva infantesa cada casa tenia una manera de fer els bigalots, era un cert signe de distinció. Veien el bigalot sabien d’on era la cussa eivissenca. Continua
Mots perduts: estiramuixell/tiramuixell
Un mot que ja no sent dir gens és aquest d’estiramuixell (i totes les seves variants). A les rondalles surt més d’un pic i també l’he trobat documentat a les entrevistes etnològiques i antropològiques de la revista manacorina Cent per cent, en aquest cas al llorencí que fan a la gent major al llorencí Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015), prova que era un mot dit al poble. Per cert, aprofit per recoamanr la lectura de l’entrevista sencera! Continua
Mots perduts: faltriquera
L’havia sentit en la seva versió dialectat, faldriguera, que aquí, segons mostra Salvador Galmés, es veu que no era mot perdut.
A dir ver, el concepte que m’havia arribat en l’ús familiar, segurament per extensió, no era el que mostra el diccionari “Butxaca”, sinó els baixos, els faldars de la camisa que, a vegades surten dels calçons i que, adesiara, també s’usava per posar-hi petites coses. La mateixa funció que, a vegades, feien els davantals de les dones. Continua
Mots perduts: envitricollar
No sé si és qüestió generacional, però és un mot que entre els de la meva edat ja no deim, i manco entre els més joves. De totes maneres navegant per internet l’he trobat escrit amb més freqüència del que em pensava, la qual cosa ens pot dur a pensar que sí és generacional o és que directament a la nostra zona el mot s’ha degradat més que en altres (és ver que els articles que vaig poder visitar no eren del Llevant mallorquí). Si algú ens en pot donar informació, serà benvinguda! Continua
Mots perduts: empriu
El coneixia. L’havia sentit a l’entorn familiar, si la memòria no em falla en les accepcions 2 i 3.. Quan les persones de la generació anterior contaven eixides ( “Els roters hi tenien empriu”, “els hortolans tenien empriu d’aigua”…)
Contar detingudament fets succeïts també, en bona part, s’ha perdut. Les presses, la televisió, les sèries de les diverses plataformes…han reduït el temps de contar i/o escoltar. Continua
Mots perduts: esbordellar
Una altra paraula de la meva llista que se sent de cada cop menys és esbordellar, potser substituïda per altres d’és més general com desbaratar, espenyar o desordenar. Investiguem d’on ve i què vol dir aquesta curiosa paraula: Continua
Mots perduts: forfoll
Parlàvem de la bella feina de Rafel Perelló qui, es veu, ha acabat de transcriure centenars d’enrevistes sobre cultura popular. I també de la quantitat de mots perduts que mostren i mostraran les seves entrevistes. -Un forfoll, puntualitza na Caterina.
Idò, un altre en el sarró. Continua
Mots perduts: afanyar
En la primera de les accepcions era paraula ben viva a l’entorn familiar, sobre tot en aquesta època, quan ens haviem d’afanyar per acabar de collir les garroves.
Altres vegades s’afanyaven per fer dissabte o per acabar qualsevol feina ja iniciada. Continua
Mots perduts: empariolar
Amb un dia de retard, ho reconec, vos present el meu mot perdut (i ben perdut que és aquest): EMPARIOLAR (o el seu adjectiu EMPARIOLAT).
Ni jo record haver-lo sentit, però sí l’he trobat ben documentat a l’inabastable diccionari d’Alcover i a les seves fidedignes rondalles mallorquines. Descobriguem els secrets, idò, que amaga tan entranyable mot: Continua
Mots perduts: baldraga
A dir ver és un mot que s’ha anat substituit pel castellà calzonazos.
Particularment potser l’havia sentit, però no el guardava a la memòria.
Amb la mirada d’avui, no deixa de ser curiosa la descripció que en fa l’Alcover-Moll. En certa manera posa en evidència l’arrelat masclisme de la nostra cultura.
. Continua
Mots perduts: estol/esbart/escabotell
Si bé “estol” i “esbart” encara se sent dir (més referit a ocells, i potser no tant entre el jovent), tenim el mot “escabotell” que ja està més en desús, i poc més o manco signifiquen el mateix (almanco en algunes accepcions). Curiosa la sinonímia tan abundant per indicar el mateix. Continua
Mots perduts: refaifai
Segurament, anys enrere, en aquests temps de finals d’estiu, i referit a les garroves, hauríem sentit més d’una vegada l’expressió; – “Han fet un bon refafai”, -“tingueren un bon refaifai”….
Mes enllà de la foguerada momentània, per extensió, també s’aplicava a les eixides esporàdiques intenses i curtes, de qualsevol tipus..
Mots perduts: estabetxo/estebeig
La forma que se solia dir aquí era “estabetxos”, però de forma més estàndard s’escriuria “estebeigs” (que és com surt al diccionari). Sobretot l’accepció 2 me sona sentir-la d’infant, ara, però, almanco jo, fa temps que no la sent. Continua
Mots perduts: qualcar
No sé si s’hauria de considerar mot perdut o mot descol·locat.
Gairebé ningú ja s’aura per demanar aquell característics -Vols colcar?. Ara mateix tothom camina perquè vol caminar no perquè tengui la necessitat de fer-ho, però…
quan les persones es desplaçaven a peu -l’amo Antoni “Garrit”, aquell paredador que contava rondalles a Mn. Alcover es desplaçava de Sant Llorenç a Santa Cirga a peu i descalç per no espatllar les sabates- una invitació a qualcar solia ser cercada -què heu d’anar per avall?- i en tot cas, ben rebuda.
Mots perduts: encontrar
Sovint la meva padrina deia l’expressió “l’he encontrat aquí, allà o allà deçà”. I jo, principiant estudiant filòleg, amb la vanitat típica de la joventut, sempre li deia: “Padrineta, per favor, que això és un castellanisme”. I ella em responia “sempre ho hem dit així per aquí…” i bona raó tenia. Un dia se me va ocórrer cercar-ho al diccionari del savi Alcover i quina sorpresa va ser la meva quan vaig descobrir que la padrina tenia tota la raó, que de castellanisme tenia poca cosa i era una paraula ben nostrada. Tenia ben guanyades unes disculpes! Continua
Mots perduts: turba
M’ho va enflocar ben directament; – avui dus sa turba!; -què és això? -no cerques mots?,idò ja en tens un altre!.
A vegades en la conversa, en les reflexions, a l’hora de realitzar determinades tasques, apareixen mots que restaven amagats en les tavelles del cervell. Hi son, però no els recordam fins que els hem de mester. Continua
Mots perduts: enflocar
De petit a vegades me deien “t’enflocaré una bleda…” o “te n’enflocaré una…” (ja podeu deduir per què 😜).També sentia a dir “ja m’ho han enflocat a mi!” (en sentit que li han fet fer alguna cosa que li feia poques ganes realitzar). Ara totes aquestes expressions ja s’han substituït per altres més generals… però aquest mot encara amaga altres sorpreses en forma de significat: Continua