“Li va envergar una pruna/nespla….” és una frase ben nostrada i és ver que en aquest sentit el verb ENVERGAR encara s’usa, però si ho analitzam bé ha quedat com una expressió de “conte” o de “rondalla” o de “feta contada per algú major”. El jovent d’ara usa més verbs més generals i directes com poden ser pegar, llançar… De fet el propi diccionari Alcover-Moll ja avisa que és un mot “molt dialectal”, la qual cosa potser hagi ajudat que sigui un verb reduït a només segons quins contextos.  Continua →

És un mot que encara es pot sentir a dir (jo en l’accepció 2 encara l’utilitzo, no així en la 1), però no entre el jovent, la qual cosa pot fer pensar en una tendència a la baixa en l’ús de la paraula. Serà idò d’aquí poc un mot perdut?  El temps ens ho dirà! Continua →

Un mot que ja no sent dir gens és aquest d’estiramuixell (i totes les seves variants). A les rondalles surt més d’un pic i també l’he trobat documentat  a les entrevistes etnològiques i antropològiques de la revista manacorina Cent per cent, en aquest cas al llorencí  que fan a la gent major al llorencí Jaume Massanet Melis, Cerol (Sant Llorenç del Cardassar, 1923-2015), prova que era un mot dit al poble. Per cert, aprofit per recoamanr la lectura de l’entrevista sencera! Continua →

No sé si és qüestió generacional, però és un mot que entre els de la meva edat ja no deim, i manco entre els més joves. De totes maneres navegant per internet l’he trobat escrit amb més freqüència del que em pensava, la qual cosa ens pot dur a pensar que sí és generacional o és que directament a la nostra zona el mot s’ha degradat més que en altres (és ver que els articles que vaig poder visitar no eren del Llevant mallorquí). Si algú ens en pot donar informació, serà benvinguda! Continua →

Una altra paraula de la meva llista que se sent de cada cop menys és esbordellar, potser substituïda per altres d’és més general com desbaratar, espenyar o desordenar. Investiguem d’on ve i què vol dir aquesta curiosa paraula: Continua →

En la primera de les accepcions era paraula ben viva a l’entorn familiar, sobre tot en aquesta època, quan ens haviem d’afanyar per acabar de collir les garroves.

Altres vegades s’afanyaven per fer dissabte o per acabar qualsevol feina ja iniciada. Continua →

Amb un dia de retard, ho reconec, vos present el meu mot perdut (i ben perdut que és aquest): EMPARIOLAR (o el seu adjectiu  EMPARIOLAT).

Ni jo record haver-lo sentit, però sí l’he trobat ben documentat a l’inabastable diccionari d’Alcover i a les seves fidedignes rondalles mallorquines. Descobriguem els secrets, idò, que amaga tan entranyable mot:  Continua →

A dir ver és un mot que s’ha anat substituit pel castellà calzonazos.
Particularment potser l’havia sentit, però no el guardava a la memòria.

Amb la mirada d’avui, no deixa de ser curiosa la descripció que en fa l’Alcover-Moll. En certa manera posa en evidència l’arrelat masclisme de la nostra cultura.
. Continua →

Si bé “estol” i “esbart” encara se sent dir (més referit a ocells, i potser no tant entre el jovent), tenim el mot “escabotell” que ja està més en desús, i poc més o manco signifiquen el mateix (almanco en algunes accepcions). Curiosa la sinonímia tan abundant per indicar el mateix.  Continua →

Segurament, anys enrere, en aquests temps de finals d’estiu, i referit a les garroves, hauríem sentit més d’una vegada l’expressió;  – “Han fet un bon refafai”, -“tingueren un bon refaifai”….

Mes enllà de la foguerada momentània, per extensió, també s’aplicava a les eixides esporàdiques intenses i curtes, de qualsevol tipus..

Continua →

La forma que se solia dir aquí era “estabetxos”, però de forma més estàndard s’escriuria “estebeigs” (que és com surt al diccionari). Sobretot l’accepció 2 me sona sentir-la d’infant, ara, però, almanco jo, fa temps que no la sent.  Continua →

Sovint la meva padrina deia l’expressió “l’he encontrat aquí, allà o allà deçà”. I jo, principiant estudiant filòleg, amb la vanitat típica de la joventut, sempre li deia: “Padrineta, per favor, que això és un castellanisme”. I ella em responia “sempre ho hem dit així per aquí…” i bona raó tenia. Un dia se me va ocórrer cercar-ho al diccionari del savi Alcover i quina sorpresa va ser la meva quan vaig descobrir que la padrina tenia tota la raó, que de castellanisme tenia poca cosa i era una paraula ben nostrada. Tenia ben guanyades unes disculpes! Continua →

De petit a vegades me deien “t’enflocaré una bleda…” o “te n’enflocaré una…” (ja podeu deduir per què 😜).També sentia a dir “ja m’ho han enflocat a mi!” (en sentit que li han fet fer alguna cosa que li feia poques ganes realitzar). Ara totes aquestes expressions ja s’han substituït per altres més generals… però aquest mot encara amaga altres sorpreses en forma de significat: Continua →