Mot ben viu fins fa una quarantena d’anys. Servia de juquesca o a l’hora de provar i justificar la raò que cada un podria tenir: “Te pos messions que guanyarà … / Hi vols jugar unes messions? /..Vaig guanyar les messions…”
Lentament la paraula messions es va anar substituit per aposta, més semblant al castellà. Continua
Paraula`, segons el diccionari Alcover-Moll, pròpia de la zona de Manacor però que ja se sent ben poc. Si algun lector encara l’utilitza estaria bé que ens ho féssiu saber.a través dels comentaris o el Facebook. Continua
Feia temps que no el sentia. Potser per això quan per televisió vaig sentir que n’Antoni de Son Vell deia al seu pare Guillem: “Au, feis dues escombrades més i ja està” em va apàreixer a la llista de mots per recordar, aquest, escombrada.
Feien un clot de figuera -6 palms – per sembrar el dia de Sant Joan. Es referia a que havia de picar una mica més i treure la terra del clot. Continua
Un de les poques flastomies (si és que se pot dir així) que el meu conco Joan, capellà, es permetia dir-me, sempre amb gràcia i humor, era llosco. M’ho devia dir cada pic que d’infantó feia o deia alguna barbaritat, que era sovint, no ens enganyem. Curiosament no m’ho deia en el sentit original de “curt de vista” (com posa el diccionari) sinó més en el sentit figurat de “curt de gambals” o “curt d’eneteniment”. Continua
Encara que França el 1791 adoptà el nou sistema mètric decimal, fins a 1960 no arribà el reconeixement internacional.
D’una banda és indicació dels lents canvis socials. D’altra banda és mostra que no resulta gens estrany que en els anys seixanta i setanta del segle passat encara, a l’hora de pesar el pollantres, si mes no a nivell familiar, encara persistissen les velles mesures: lliures i terces (400 gr.), unces (27,29 gr)… Continua
És un d’aquests mots en retrocés (però no desaparegut del tot) que és tan interessant pel que encara ho diu (molts en desconeixen el curiós origen) com pel que ja no l’usa i té curiositat de conèixer-lo.
“Ves-te’n a Liorna” és una expressió molt mallorquina que “es diu per enviar a mal viatge” a algú. Ara sentim més a dir l’expressió més grossera “ves-te’n a la merda”, o la més fina “ves-te’n a florir”, o la més divertida “ves-te’n a porgar fum”. Però d’on ve aquesta expressió de Liorna? Per què anomenam aquest port de la ciutat de la Toscana (Itàlia) anomenat Liorno? Continua
No tots els mots es van perdent amb un mateix ritme. Alguns, al perdre l’utilitat, deixen d’usar-se, seria el cas, per exemple de botilla. Altres es van substituint per paraules més castellanitzades. Altres resten en determinades famílies i per a determinades ocasions.
Podria ser el cas de sofrony entès com a conjunt de coses inoportunament amagades o estojades de forma incorrecte.. Continua
La paraula feia part del vocabulari usual del “taller de pa” de ses Sitges. La tela, entre pa i pa a l’hora de tovar, havia de tenir una petita tavella. Feia temps que no la sentia.
Mot bell, de sonoritat suau… i polisèmic, que segons el lloc, s’utilitza en un o altre sentit. Continua
Personalment solc utilitzar més l’expressió “nyifes” (i com ja va assenyalar Guillem Pont en una altra entrada bona part del poble també), però m’han fet arribar un sinònim també propi de Mallorca i que segurament també es digués (i potser algú encara diu) al poble: jutipiris (en el mateix sentit que nyifes). Continua
“Quin segall que estas fet!”, “vaja segall!” eren expressions habituals. Una manera d’escometre o de dir “punyetero”… quan hi havia segalls!. Els cabrits son singularment atrevits i entramaliats.
Era una paraula habitual del vocabulari dels cabrers o de qui tenia cabres. Continua
Una de les idees que corren per la xarxa és aquesta de “Per Sant Jordi comparteix llengua i paraules”. Es tractava, idò, de trobar una paraula brava.
Trescant per les notes del mòbil he trobat aquesta que vaig anotar fa temps.
De banda el seu significat, mostra la singuraritat del llarg comentari a l’apartat de l’etimologia. Una paraula amb dos significats antitètics Continua
Si bé és un mot que vol dir moltes més coses curioses, jo sobretot el volia posar referit a la pagesia en el sentit d’ “interstici o tros de solc que el llaurador ha deixat sense omplir”. No sé si encara es diu gaire entre la gent més major que treballa al camp (m’ho podríeu dir a través dels comentaris o a les xarxes socials), però els més joves (que estam bastant més desconnectats de les feines de foravila que fa un temps) no la tenim ja com a mot en ús. Continua
A vegades les propostes de mots, si es mostren de forma descontextualitzada, poden induir a errada. En aquest cas de la proposta en surten dos mots perduts la caixada i la queixera. Avui enfocarem la caixada.
Es mot perdut perquè aquell costum de festejar, demanar entrada, fer la caixada i casar-se, en cinquanta anys ha canviat de forma radical. Continua
“Una teringa de tot es carrer, que en mitja hora passa i en mitja hora ve, passa passa bunyoler!”
D’entrada sorprèn una mica que el DCVB no deixi constància d’aquest popular i estès joc infantil, sembla que d’origen matancer. Continua
En aquesta ocasió més que d’un mot perdut no sé si parlar d’un mot peculiar ja que per sort més o manco encara el sent a dir bastant. La paraula que presentam avui ha sofrit el que els lingüistes diuen una “metonímia” o un traspàs de sentit perquè ens entenguem. En el nostre poble (i en aquest cas sí que podem xerrar de paraula quasi exclusiva de Sant Llorenç, ja que ni manacorins ni serverins ni cap altre poble veí la diu que jo sàpiga) el significat de “motlo” com a recipient on es pot fer una coca ha passat a designar la coca dolça en si. Continua
L’altre dia, des de “Món”, Antoni Font mostrava unes curioses eines: manuella i cullera que s’utilitzaven per fer forat a la pedra amb l’objectiu, i amb l’ajuda d’explosius, de fer-la esbrellar.
Una perillosa feina que va finir amb l’aparició dels compressors mecànics.
Bé, idò una eina complementària, en la mateixa línia, n’era el parpal. Continua
S’insisteix en la utilitat dels mots. Es perden aquells que no són útils. Actualment, en el nostre entorn, hi ha poca gent que utilitzi foc de llenya per cuinar. Potser alguna més per torrar circumstancialment. Aquestes darreres segurament coneixeran el mot. Quan el caliu és massa fort, o quan la flama envaeix la peça a torrar normalment es socarrima.
Els forns i les cuines modernes couen els aliments sense socarrimar, sense que, la peça que sigui, quedi cremada a la part externa i mig crua a l’interior. O potser sí? Continua
Després d’una setmana d’absència retorn a la meva col·laboració en aquesta secció de llengua. I no, a pesar del nom del titular, no m’ocup en aquesta entrega de cap referència a la Setmana Santa (de la qual ja vam fer un bon repàs lèxic l’any passat en un altre article).
Aquest pic el mot judio (també pronunciat jodio) que recuper fa referència a “un tipus de burla”, que antigament es deia d’aquesta manera. Jo encara l’he sentit alguna vegada (sobretot quan era petit… com ara “no me facis jodios”), però ara s’ha perdut a favor de mots més generals (i elegants, en aquest cas) com ganyota, burla… A diferència d’altres vegades no reivindicarem la recuperació d’aquesta expressió (amb connotacions evidents de racisme), però sí deixar-ne constància, que és la nostra tasca. I és que el llenguatge, no ho oblidem, és, i sempre serà, el reflex d’una societat. En tenim altres proves (de racisme lingüístic vull dir) en altres expressions, com el color pell (també comentat en un altre article), el mot foraster (per persones, pedres, fruita…), moro (despectiu i que, a més, a pesar de la seva referència geogràfica als del nord d’Àfrica nosaltres feim extensiu a tot musulmà que veim), negre… Continua
Acabada l’acció, la feina, la utilitat, desapareix el mot.
L’amo en Pep “Comís”, es saig, va ser el darrer (Sant Llorenç, ?-1981). Els vespres, en la primera fosca, sobre una vella bicicleta trescava cornalons per, a toc de tambor o corneta, informar sobre les novetats de la vila. Tant era per iniciar el períde de recaptació de contribucions, com per informar que s’havia trobat un rellotge -o qualsevol altra objecte, a la plaça.
Val a dir que l’ús dels dos instruments diferenciava el contingut del missatge; més oficial o més de temes varis. Continua
El febrer de 2008, Flor de Card va publicar un article sobre les paraules angleses que ens han envaït. Estava en castellà i jo el vaig traduir. Crec que val la pena reproduir-lo a Card.cat:
“D’ençà que les insígnies s’anomenen pins, els maricons gays, els menjars freds lunchs i els repartiments de cinema castings, aquest país ja no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.
Abans, els nins llegien tebeos en lloc de còmics, els estudiants aferraven posters pensant-se que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business i els obrers, tan ordinaris, el migdia treien la fiambrera en lloc del tupperware.