De tots els mots pendents de publicar que han anat aportant persones diverses, el més “pasqual” -anyell a banda, ja assenyalat- ha estat “tallucar” o l’art de fer el tradicional frit de me.

Bona part de les tradicions, i no sols les culinàries, arrelen a la família. Hi ha moltes maneres de fer un frit de pasqua. Uns són més oliosos i altres manco, un són de talladons petits i altres de tallades més grosses, n’hi ha que hi posen molta verdura i altres molta patata, uns més coents i altres amb molts d’alls…hi ha de tot! Continua →

Ho recordava Maturana, “en la reflexió s’aprèn. I com s’aprèn?, reflexionant, fent amb altres”. Aquest “fer amb altres” és una de les característiques dels “mots perduts”; com també ho són: la constatació de que, en general, anam, perdent o si més no  canviant vocabulari; que quan dues llengues conviuen la poderosa s’imposa a la feble; i que les paraules es mantenen vives en funció de la seva utilitat.
I tot sobre una clara safata ideològica: una llengua, en el nostre cas la llengua catalana, és molt més que una simple eina de comunicació com assenyalen tots els científics de tot el món que treballen la qüestió. Continua →

Es ben viu en l’entorn pagès, sense anar més lluny ahir mateix va sorgir en una conversa normal (“Ara deixaré l’andana i ja la faré en tornar…”).
Però amb la desaparició dels pagesos també desapareixen els mots que aquests utilitzen.
És un altre d’aquells mots polisèmics que segons l’entorn tenen un significat o un altre de ben diferent.
Es destaca en negreta el més habitual del nostre entorn. Continua →

Segurament és un mot ben conegut per la gent de la mar.
Els qui som de terra endins si el coneixerem és per la segona de les accepcions: “el sents quin escandall que fa?” referit a una persona que xerra fort, que el senten de lluny. Continua →

A vegades interioritzam mots de forma incorrecte si mes no relativament. Tal és el cas de pasquí.

Quan a Sant Llorenç hi havia dos cinemes -implicava entreteniment social els dissabtes i diumenges en els dos, dimarts en el Cine Ideal i dijous a la Sala Rigal-, per anunciar noves películes entregaven un “pasquí”, un petit cartell amb un dibuix a colors i amb els crèdits del film.

Segons el diccionari realment s’adaptava més al concepte de cartell que no al de pasqui, però a l’entorn local, seguint la traducció castellana, l’anomenàvem pasquí. Un altre dels nombrosos castellanismes.. Continua →

A vegades, persones diverses, suggereixen un mateix mot d’aquells que van perdent l’ús habitual.
En negreta s’assenyalen les accepcions més habituals del nostre entorn.
Podria ser, aquest mot, un altre exemple de la força transformadora del castellà sobre la llengua pròpia.

Continua →

En el nostre entorn en deiem “llévets” com a Menorca. En altres indrets, com la zona de migjorn, en diuen “!llevadors”

Segurament és una adaptació del llenguatge. Quan en comptes de tenir ferros disposaren de fogons s’apliacà el nom a l’eina, -en aquest cas un petit drap reforçat, amb varies capes de tela- que tenia la mateixa utilitat. Continua →

El joc del mots perduts aiximateix dona per molt. El mot d’avui, més que perdut era, en el meu cas, dosconegut. (O millor, no recordo haver-lo sentit mai)

Coneixença, variants, desenvolupament, substitucions, localismes… tot un apassionant oceà.

Continua →