A vegades, la recerca de mots et porta sorpreses.
Ara que ve el fred, potser és bon moment per treure un mot no gaire usat: xarpa. Temps enrere en veies algunes de dones amb xarpa, però darrerament ja no se’n veuen.
La sorpresa apareix quan tens interioritzat un concepte que no coincideix amb el que mostra el diccionari. En els nostre entorn (i també a Santanyi), segurament per semblança, diem xarpa al que el diccionari descriu a la veu xal. Continua
Any nou, paraula nova. I aquest pic toca del meu arxiu personal: fisconada. Aquí en teniu la fitxa informativa: Continua
Mot ben escaient per a la festes nadalenques on, en general, de banda torrons, es menja més i més fort del que sol ser habitual.
Es clar que es pot estar ben sadoll, referit al menjar i, alhora, ben mancat d’altres desitjos.
De banda la substitució del mot per altres més “fins”: fart, rodó, satisfet… s’ha de fer referència al costum, també perdut, de pegar grans panxades (Hi havia qui, el dia de matances, per exemple, es podria menjar tres o quatre plats d’arròs abans d’encetar l’aguiat). Continua
Darrerament les escenes quotidianes del dia a dia m’aporten molt de material. Aquest pic va ser en l’àmbit laboral, quan a la sala de professors del meu institut una companya va exclamar en veu alta a darrera hora “Jo ja faig cadufos”. Una expressió que de sempre m’ha parescut graciosa i que molts de joves (i no tant joves) no usa ja gaire habitualment. Un petit tresor en forma de paraula que faríem bé de conservar. Continua
Que no manqui l’alegria Continua
A casa en dèiem “xícara”. Era paraula ben viva a casa dels padrins. S’utilitzava per a coses ben específiques, entre altres,: per disposar-hi el llevat i per a la xocolata, Per extensió també s’anomenaven xicres a diversos tipus de tassa o recipients de terrissa. Ara en diem tassa grossa per a la xocolata i tassa petita per al cafè.
Algunes cases encara mantenen la tradició del xocolata, amb ensaïmada -ben estufada-, el dissabte de Nadal, just després -o abans- de matines. Continua
Continuam amb les aportacions personals. Aquest pic ha estat el nostre company i editor de revista, en Joan Umbert, qui ens ha facilitat la paraula “llenegar”, ara substituïda en molts de casos pel mot més general “patinar”. No és un mot perdut del tot, però el seu desús ha augmentat bastant els darrers anys. Continua
Gaudir del plaer d’escoltar converses de la gent gran s’ha convertit en tot un luxe. Les presses, la televisió, les feines…han anat engolint aquelles estones de contar-se fets succeïts i altres coverbos.
Eixides de caça, aventures personals, fets graciosos o humorístics eren temes de llarga conversa. I les aportacions d’un portaven a continuitat de l’altra i així…ënfilant una conversa sense pretensions, honesta i amb el respectuós intercanvi d’escoltar i parlar. Continua
L’entrega dels premis 31-D de l’Obra Cultural Balear enguany no es podrà celebrar amb públic. IB3 i el Canal 33 retransmetran l’entrega dels guardons el proper dia 26 de desembre i 5 de gener, respectivament. Continua
Estem en plena època de sembra. Les farratges sembrades en eixut comences a ser altes. Ordis i civades sembrades per cultivar o embalar comences a mostrar els tendres brulls.
Fora vila, com sempre, mostra el seu vessat més poètic i alhora dramàtic. Els restobles, resembrar la mateixa llavor en el mateix tros, no són mai convenients.
(Potser el concepte d’empobriment es podria fer extensiu a altres camps vitals) Continua
Es una de les paraules per recordar que sortia a l’entrevista que en Rafel Perellò va fer a Pedro de Son Gener abans de morir.
En la tercera de les accepcions és paraula manacorina, és a dir, ben nostra. Continua
Mirau que en tenc de mots antics arxivats a la meva carpeta, però hauran d’esperar una setmaneta més ja que la casualitat fa que darrerament les “paraules perdudes” que pos les senti dir aquí o allà, en el meu dia a dia. Aquest pic va ser el meu cunyat, manacorí de potada, que va dir al seu fill, mentre li donava una taronja “ves alerta que soia”, la qual cosa em va fer recordar aquest verb que ja feia uns anys que no sentia.
Segurament no sigui un mot perdut del tot, però les noves generacions ja prefereixen usar altres expressions i en du camí. Continua
Ja ho hem comentat altres vegades, però va bé insistir-hi. Les entrevuistes de Rafel Perelló a diverses persones grans resulten una delícia. De banda destapar les nostres arrels deixen testimoni del vocabulari perdut.
La darrera de les entrevistes publicades la va fer a Pedro “de Son Gener”, que tenia padrins llorencins, els de sa Begura. Continua
Una altra aportació me la va donar la casualitat. Al meu institut una artanaenca i una llorencina (més o manco de la meva edat) discutien si al poble deien aquest mot. Immediatament me vaig posar a investigar…
Personalment el mot me sonava però no sabia d’on (signe clar de desús de la paraula) i vaig acudir ala font oral de mon pare, que efectivament la coneixia. Pel que es veu, idò, no era qüestió d’Artà o Sant Llorenç sinó que d’ús i desús del mot. Continua
Hi he pensat avui matí quan he tirat uns calcetins foradats a la borsa d’escombraries. Al dir-me a mi mateix: -Mira, en temps passats es sargien, ara es tiren.
Potser alguna padrina encara sargeix, però ben aviat serà mot perdut. Continua
Ara toca el torn de l’aportació de Jaume Galmés. La praula que proposava, en relació a la que havia posat jo de fal·lera, és vega. Exactament això ens comentava:
“No sé si ja heu comentat: fer una vega. Fa uns anys, a un restaurant de la vila, el jove cambrer (em sembla que també era de Sant Llorenç) ens demanà :”Ha estat bo?” Li vaig respondre: “Hem fet una vega”. Era el primer pic que ho sentia. Jo crec que la’m va ensenyar sa padrina Lluenta, el meu diccionari vivent el primer pic que vaig llegir la contarella d’en Jaumet Belluguins (“mans fentes”, etc., no se li n’escapà ni una). Ja ho diuen a Africa: “Quan un ancià mor és com una biblioteca que es crema”. Sort que hi ha a Mallorca joves que perpetuen les nostres tradicions”.
Hem fet la recerca pertinent al diccionari Alcover-Moll i aquí en tenim la informació extreta (hi ha més d’una expressió). Continua
Es la manera que nosaltres tenim d’anomenar l’escarràs, aquella llenca de fusta que s’afica a la pell.
Es un mot ben curiós encara que, suposadament, no és perdut del tot. Continua
Una de les satisfaccions d’aquesta secció (i juraria que el meu company Guillem Pont també ho comparteix) és la col·laboració de la gent. En pocs dies, he rebut propostes tant d’en Jaume Galmés com d’en Pep Lluís Soler, la qual cosa m’omple de goig.
Començarem (per ser el que primer m’ho va enviar) amb la proposta del director de l’escola Mestre Guillem, Galmés, el bo d’en Pep Lluís Soler (que sé que és molt aficionat al tema, perquè de damunt la bastida mentre feia de guixaire de jovenet en deia amb el seu company Damià Montoro i fins i tot les apuntaven). En aquesta ocasió em proposa l’expressió “perdre l’oremus”, la qual si bé la nostra generació encara diu, no així els més joves. Continua
Una grafia i un so ben singulars. La reducció del foc de llenya a les llars provoca que el concepte i el mot vagin desapareixent .
Aquesta mica de sutja de la imatge va caure ahir de la xemeneia, tant de bò el refranyer fos encertat i sigui senyal de pluja. Continua