El mot te una forma estrambòtica i singular. El significat és curt, localitzat a indrets concrets i dispers; no és el mateix a Santanyí que a Manacor.
I encara en el meu record, fer nyifes, tenia un altre significat. En la infantesa preturística, aquí, significava jugar a enganyar. Aparentar una cosa i ésser-ne una altra. Aparentar que es donava alguna cosa i després retirar la mà. Continua
Mentres nuen, no fan corda.
També amb les variants Mentre corden no nuen o, si no recordo malament, Quan nuen no fan corda.
Aquesta darrera variant, potser deformació de la de referència i usada a manera de justificació, és ben sentida en el nostre entorn. A diferència de les anteriors no l’he sabuda trobar referenciada.
En el DCVB surt la primera per això va de capçalera.
El significat és inequívoc, no es poden fer dues feines a la vegada. Continua
Analitzant la deformació de l’expressió “eco la qua”, posada anteriorment a la secció, vaig arribar a la forma local “eco la qüec” i, mirau per on, tot cercant al diccionari vaig arribar a un mot que desconeixia: “qüec”. Segons el diccionari Alcover-Moll pot ser: Continua
A l’estiu, trempó. Hi ha que veure el joc que dona aquest simple plat fred. Amb tomàtiga pelada o sense pelar, amb molta o poca tomàtiga, ceba o pebre. Amb altres afegits o sense. Amb all o sense. Fadenc o salat, reposat o fet i menjat…
El DCVB mostra: Menja composta de trossos de tomàtiga, de pebre verd, de ceba i a vegades d’altres hortalisses, ben barrejats i amanits amb oli i sal i a vegades vinagre (Mall.). Continua
Eco! és una d’aquestes expressions mallorquines que singularitzen la nostra parla i a la qual tenc gran estima. De fet quan un dels meus alumnes encerta una resposta a classe m’encanta contestar-los amb aquest particular mot i hauríeu de veure amb quina cara es queden (i això encara si no els afegesc la coa de l’eco la qua!). Malauradament ara ja només és residual entre gent més gran, i molt poc usat per les noves generacions. Tant de bo aconsegueixin recuperar-lo perquè és un mot amb encant i història, com veurem a continuació. Continua
Feia molts d’anys que no l’havia sentit. Es pot usar en diversos sentits.
Va de llaurar i no perdre’s. I també de feines pacients i ben fetes.1
Cadascú viu amb l’art que pren
Bàrbara Sagrera en el “Corpus de fraseologia de les Illes Balears” mostra el significat: “Indica que cada persona es manté de l’ofici que ha après o que més li convé”.
Conec algun entorn familiar local, de primeres i comptades lletres, on es podia sentir adesiara l’esmentat refrany amb significat variable segons l’ocasió i el tema de conversa. Continua
Molts a primera instància potser considereu que m’he passat de rosca, que “escudella” encara se diu. Potser quan ens referim a menjar (accepcions 1 i 2) sí que encara es mantengui (entre el jovent no ho tenc tan clar), però sí que s’ha perdut el seu ús com a recipient, com a “plat fondo” (accepcions 3 i4). Miam què en diu el diccionari Alcover-Moll: Continua
Pedro Servera Llaneras, a manera de comentari, ens va fer arribar el mot que es presenta, un mot ben perdut i ben nostre, puix el DCVB el recull de la contarella de Salvasor Galmés, Flor de card.
Un mot local que no surt en el normatiu DIEC2 Continua
Una paraula guapa que ja no sent a dir és “esborrossonar”, substituïda per la més comuna “espenyar”. Aquí teniu la fitxa completa del mot: Continua
Sembrau-les a bon lloc, i les collireu cuitores.
El refrany és del Corpus de fraseologia de les Illes Balears de Bàrbara Sagrera. El DCVB mostra la variant Qui vol faves cuitores, que les sembri a bon lloc.
El significat que mostra Sagrera, i motiu pel qual s’ha triar el present refrany i no un altre és “Vol dir que perquè les coses donin bon resultat cal posar-hi esment des del principi”. Continua
A vegades un mot porta a altres mots.
En to col·loquial i per extensió, en el meu entorn familiar -padrina “Ferrera” de Son Carrió- una cista era qualsevol recipient que servis per guardar-hi aliments; així les alfàbies de vidre eren la cista on salaven els ossos del porc, les petites alfàbies de test era on encistaven les figues…
Segurament abans les cistes eren tal com descriu el DCVB. Continua
Un dels aspectes més divertits d’aquesta secció és esmentar els insults antics o ja passats de moda que han estat substituïts per d’altres més moderns. Poques menes de paraules tenen més evolució i canvis que aquests (se veu que això d’insultar és tot un art i va per modes segons l’època) i per això són recurrents en aquesta secció.
Avui en deim dos relativament sinònims: encruia i engruna. Continua
Disposar d’una secció participativa com la present és un goig. En la gestió de la qual, ara per ara, no cal pensar, basta escoltar. (també en la moderna versió d’atendre missatges).
Aquest fil de conversa podria portar a la necessitat i conveniència de saber/voler/poder escoltar en compters d’anar intentant imposar el propis criteris de forma continuada, però això bé val un apartat a banda.
A vegades, com és el cas, un mateix mot és aportació de varies pesones. Continua
La mar, com més té, més brama
El DCVB mostra un significat “al·ludeix als ambiciosos, sempre cobejosos de més riquesa o més honors” i en el Corpus de Bàrbara Sagrera es modifica una mica “ho diuen dels cobdiciosos insaciables”.
L’enfocament del refrany resulta, idò, inequívoc. Fa referència a la riquesa, als bens materials, a la cobdícia al desin malaltís de tenir més i més… Continua
Quan era petit i un gran te deia “vine aquí que t’esbenaré” ja podies aplicar allò de “cames ajudau-me” si no en volies rebre una de ben grossa. Ara no (en el sentit lingüístic almanco, que alguna betcollada encara cau), perquè més que esbenar avui “peguen o tupen”. Continua
