Una vegada passat el xoc inicial i la primera fase del dol s’esdevenen els primers análisis racionals. El rastre que va deixant la premsa juntament amb alguns dels comentaris que suren sobre les taules del cafè, mesclat amb el que s’havia viscut en altres torrentades indiquen l’inici d’un llarg camí. Continua
Així ha despertat aquests dies la que era la plaça des Quesito: Continua
Indiscutiblement, de tots el efectes de la torrentada, ningú posa en dubte que els pitjors de llarg són les morts. Tenint-ho en compte l’únic cos, juntament amb la gent del poble, que va ser present des del minut zero ajudant en totes les tasques i l’únic amb prou rapidesa per poder evitar més morts va ser el de la Policia Local de Sant Llorenç.
Aquests dies he recordat les paraules d’un d’aquella dotzena d’homes que ajudaven a retirar els cotxes a les dues de la nit al Passeig de les brodadores (conegut també com a carretera d’Artà) just devora el desviament que hi ha cap a l’estació del tren: “tanmateix ja sabem que les medalles se les penjaran els polítics”. Tota la raó. Quan encara queden moltes restes del desastre de la torrentada sobretot a les zones rurals, i aquells cotxes romanen destrossats alguns al costat del camp de futbol i d’altres a l’estació de tren, alguns dels polítics del Parlament Balear han començat a apuntar-se al carro de treure vots de les desgràcies dels altres. Moltes han sigut les propostes i totes elles han denotat un notable desconeixement del que va passar aquell terrible 9 d’octubre. Cap d’ells esmentava un augment de dotació tant econòmica com de personal a les files d’aquest cos policial arreu de Mallorca. Continua
Cada persona te una manera de viure les seves experiències. No hi ha receptes universals.
Tots els processos, però acostumen a seguir unes determiades passes, un procés. S’aplica a la dinàmica de grups i, tal vegada, el model es podria adaptar al dol col·lectiu que, derivat de la torrentada assassina ens toca viure. Continua
Avui fa una setmana que amics i coneguts vàren viure un malson, possiblement el pitjor de les seves vides.
Una nit llarga, terrible, plena de pors i de fred.
Una nit que va donar pas a un dia on les notícies i les imatges costaven de creure: morts, desapareguts, fang per tot arreu, portes i finestres trencades, cotxes acaramullats, llàgrimes i mirades tristes. Continua
Fins a cinc dies he tardat a seure davant l’ordinador per escriure una reflexió sobre la tràgica tempestat que va assotar Sant Llorenç el passat dimarts horabaixa, 9 d’octubre (data que ja serà difícil d’oblidar pel nostre poble). Segurament el shock inicial i les hores ocupades fent net a ca l’oncle Mateu i després a altres cases de coneguts han impedit aquest exercici de reflexió (i a la vesprada amb el cansament tampoc feia ganes d’escriure). Continua
Sembla mentida però fa tan sols tres dies del gran desastre i els carrers del meu poble ja tornen a estar transitables. No puc més que estar eternament agraït a totes les persones que, d’una manera o altra, han ajudat a que Sant Llorenç sortís com més aviat possible del colapse total en que va quedar immers aquest passat dimarts.
Trob que s’hauria de posar una placa a la façana de l’Ajuntament, agraint la feinada que han fet els voluntaris d’arreu de l’illa.
Deia no fa gaire un company que “En un país decente los universitarios estarían en huelga y en pie de guerra por lo ocurrido en la Universidad Rey Juan Carlos. Futuro negro!!!.”
Ho va clavar. Ja fa massa vegades que he escoltat, de gent de qualsevol tendència, el desastre de món que els hi estam deixant als nostres fills. Gairebé les mateixes vegades que aquests acabaven posant-se de cantell com aquests estudiants i culpant a la gent més pobre i amb més pocs recursos de tots el que passava: Ara són els immigrants, fa 20 anys els peninsulars, abans d’ells els xuetes, abans les dones… però el poder mai, el poder fa mal d’atacar perquè ja se’n cuiden els seus mitjans i els partits afins de rentar-li la cara, els mateixos mitjans que escampen l’odi al diferent entre les masses borreguils. Continua
Un interessant article que va sortir al diari Ara sobre el meu institut: Continua
La sala segona del Tribunal Suprem, presidida pel jutge Manuel Marchena –que també ha de presidir el judici contra el “procés”– considera que no hi ha indicis per investigar si Pablo Casado va aconseguir el seu Màster Oficial en Dret Autonòmic i Local de manera irregular. En base a aquesta decisió, crec que, segons aquest jutge, és lícit considerar que: Continua
Sebastià Galmés Suau, de Sa Coma, ens envia aquest escrit, del qual espera resposta de l’Ajuntament: Continua
Ara que fa un any que a Catalunya s’esdevingueren els fets que van portar independentistes a la presó i a l’exili, trob que hi escau que recordem la cançó de la Trinca que dóna nom a l’article. La cançó va esser publicada el 1981, fa 37 anys, però crec que una bona part del seu text és de rabiosa actualitat. Si la voleu sentir, clicau sobre l’enllaç
Un altre colom restava mort a davant el vidre sense cinta de les pistes de pàdel després d’estampar-s’hi. Fins quan haurem de conviure amb aquesta situació, tot per no posar un 7 o 8 metres de cinta al vidre? Continua
A la vorera de les pistes de pàdel s’hi poden trobar massa sovint ocells que s’estampen contra un dels vidres de les instal·lacions, una imatge gens agradable.
No és tan sols pel fet de la mort de l’animal, sinó també per l’ensurt que se’n duen, sobretot els nins petits, quan passen per allà.
” A Iran no hi ha homosexuals. No tenim aquest fenomen” (Mahmud Ahmadineyad, presdient d’Iran) Continua
Avui es compleixen 20 anys de la primera marxa pel tren de Llevant. Aquest article de Miquel Piris que ho commemora.
Els mallorquins som bons per a pagar aquests desastres econòmics, aquestes aberracions ecològiques, però no per a rebre inversions: 4 dècades de democràcia i sempre estam a la cua d’inversions per càpita al costat de Catalunya i País Valencià.
“Són tots éssers humans. Les persones no som una sola cosa. Som capaços de moltes coses diferents depenent de les circumstàncies. Jo mai he estat en una guerra, no sé què hi hauria fet arribat el cas. Per mi és difícil de jutjar l’altre.· (Martin Scorsese, director de cinema).
A l’estiu calor, vessa, alguna beguda refrescant i… converses intranscendents (o no). D’aquelles que entren per una orella i surten per l’altra. Continua
“Un home sense esperança i conscient de ser-ho no pertany ja al temps venidor.” (Fragment de El mite de Sísif , d’Albert Camus)