Tal vegada s’ha de considerar mot perdut perquè el costum d’estar a la gotzó (descomptant algunes excepcions), aquí, de forma aparent es va perdent.
No es veuen homes a fora vila descansant a la gotzó, o caminant a la gotzó mentre s’arrepleguen garroves o altres “feines” més personals… Continua
A vegades, si més no a certes edats, la memòria es torna punyetera. Tant li és silenciar on has deixat unes ulleres o la cartera com aportar mots coneguts però que fa temps que no havies sentit.
Pellucant les tomàtiques de ramellet, boca closa parlava amb mi mateix: -Hi hauré de passar les ovelles, ja només queda repussall.
Repussall!, paraula utilitzada adesiara pels pares. Des de fa temps ni sentia ni ultilitzava
A l’estiu, trempó. Hi ha que veure el joc que dona aquest simple plat fred. Amb tomàtiga pelada o sense pelar, amb molta o poca tomàtiga, ceba o pebre. Amb altres afegits o sense. Amb all o sense. Fadenc o salat, reposat o fet i menjat…
El DCVB mostra: Menja composta de trossos de tomàtiga, de pebre verd, de ceba i a vegades d’altres hortalisses, ben barrejats i amanits amb oli i sal i a vegades vinagre (Mall.). Continua
Feia molts d’anys que no l’havia sentit. Es pot usar en diversos sentits.
Va de llaurar i no perdre’s. I també de feines pacients i ben fetes.1
Pedro Servera Llaneras, a manera de comentari, ens va fer arribar el mot que es presenta, un mot ben perdut i ben nostre, puix el DCVB el recull de la contarella de Salvasor Galmés, Flor de card.
Un mot local que no surt en el normatiu DIEC2 Continua
A vegades un mot porta a altres mots.
En to col·loquial i per extensió, en el meu entorn familiar -padrina “Ferrera” de Son Carrió- una cista era qualsevol recipient que servis per guardar-hi aliments; així les alfàbies de vidre eren la cista on salaven els ossos del porc, les petites alfàbies de test era on encistaven les figues…
Segurament abans les cistes eren tal com descriu el DCVB. Continua
Disposar d’una secció participativa com la present és un goig. En la gestió de la qual, ara per ara, no cal pensar, basta escoltar. (també en la moderna versió d’atendre missatges).
Aquest fil de conversa podria portar a la necessitat i conveniència de saber/voler/poder escoltar en compters d’anar intentant imposar el propis criteris de forma continuada, però això bé val un apartat a banda.
A vegades, com és el cas, un mateix mot és aportació de varies pesones. Continua
A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.
Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua
A vegades l’he pogut sentir en cada una de les accepcions. Fixi’s que la segona, generalment referides a persones que no contesten a un “bon dia!”, es referida a Balears, i la tercera, la del joc de cartes, a Mallorca. La més generalitzada serà, idò, la primera.
En el lleguatge habitual del nostre entorn pagès es pot dir que un xot sense banyes és “sull” en canvi una ovella amb banyes és “banyuda” Continua
Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.
En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua
Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.
Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua
En Tomàs M;artínez, fa temps, la va fer arribar amb una petita nota adjunta: una altra paraula que crec que ha caigut en desús.
Certament, es va perdent la paraula i el que encara resulta més greu, el contingut. Frissam tant que no tenim temps ni d’avenir-nos.
Resulta tan necessari i humà avernir-se! Continua
No és mot perdut del tot. Hi ha encara famílies d’arrel pagesa que, cada any encisten figues.
Encistar vol dir posar en una cista, un altre dels mot perduts. Continua
No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).
La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor) pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua
Més que mot perdut és una curiositat de la parla llorencina. A la calor forta i humida aquí li diem xaloc (Quin xaloc que fa!)
Identificam una determinada situació climatològica amb el nom del vent d’on habitualment acostuma a venir aquest aire calent i humit.
El mot es comparteix amb aquell altra potser més escaient: basca. Continua
En la segona de les accepcions que mostra el diccionari és viva, encara que es va perdent o substituint per conceptes com exigent, malhumorat….
Particularment n’he arribades a conèixer moltes de persones esquiterelles. Continua
Crec que no és perdut del tot, encara s’empra en moments circumstancials: Va ben xalest aquest!
En la majoria dels casos, però, es va substituint per la paraula “alegre” si és persona riolera o “viu” si es vol accentuar el caràcter vivaç.
Certament no sé ben bé si és un mot perdut o forma part del ampli llistat dels “inexistents” (totalment desconeguts). En el meu entorn no l’havia sentit mai fins que vaig començar a festejar. A la banda de migjorn de l’Illa l’usen a manera de “remenar calaixos”, “cercar, “restrejar”… Recordava, l’altre dia, en Serafí que l’havia sentit, en el mateix sentit, a Felanitx. Això sí, en la versió “butxinar” (Ja se sap que en aquella zona a determinades “o” àtones, a l’hora de parlar, les converteixen en “u”) Continua
Ara que comença a arribar la calor…
La paraula castellana “toldo” ha anat substituint el mot tradicional d’envelada.
Abans, a l’estiu amb una col·lecció de pals i cobertes de branques de pi, se’n feien moltes d’envelades per guarir-se del sol. La darrera que recordo era una que es muntava a Artà cada any vora el camí que porta a ses Paises. Donava ombra a persones d’edat que hi anaven a passar l’estona. Continua
Paraula amb varies accepcions. La perduda que es comenta fa referència a la tercera de la primera veu, al “curs predestinat de la vida o dels esdeveniments”.
Creure amb la predestinació, certament, va a la baixa, però segurament el motiu de la pèrdua del mot no és aquest. Continua