Es un altre dels mots que, relatius al tractament dels cereals, va sortir en la conversa amb en Pedro Mesquida.
Es un mot en moltes accepcions, en la conversa feia referència a un apartat de la tercera que l’Alcover-Moll situa a Mallorca.
Mot ben viu abans de la mecanització de les feines de fora vila. Ara mateix i per raons òbvies. de banda espectacles de fira, resultaria ben difícil restrènyer una garba.
La conversa amb en Pere Mesquida sobre els vencills i la llentura, derivà cap els mots lligats a l’acte de segar, gairebé avui tots perduts. Avui es presenten alguns d’aquests mots de forma encadenada: falcada, gavella i garba.
A manera de curiositat, el món de les imatges de Google també dóna pistes sobre la vigència dels mots. Si demanes imatges d’un mot, per exemple “haz” i surt de tot menys una garba, deu resultar tot un missatge!. Continua
És una paraula que pot tenir un sentit més general (“posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri”) o un de més específic i tècnic referit a algun material (sobretot cànem o alguna altra planta filamentosa). La primera possibilitat encara se sent, a pesar que de cada cop menys, substituïda per l’expressió “posar en remull o banyar”; la segona, com que és una tècnica antiga en desús, molts ni tan sols la coneixen (jo el primer). Una altra expressió figurada amb aquest mot que sent adesiara i que trob molt graciosa és “anar amerat” (en sentit de borratxo). Continua
Acaramullava llenya. Sense parar-hi esment el caramull va sortir alt, llarguer i rodonenc a la part superior. El pensament, que mai descansa, va fer present una idea: “pareix un túmul”. Em va portar al record d’aquelles estructures de fusta cobertes amb un domàs negre voltat de canalobres que es posava, en els anys cinquanta del segle passat, davant l’altar major, els dies de funeral. Segons la categoria -i el preu- del funeral el túmul es feia més gros o més petitó.
La litúrgia dels funerals, com molts altres costums, han canviat de fotma radical en una sola generació. Continua
Un dels mots lligats a la pagesia i a l’economia de subsistència que s’ha perdut.
Per a mi pertany al grup dels desconeguts, no recordava haver-lo sentit mai. L’aportació, idò d’en Pere Mesquida resulta doblement interessant: el mot (de caràcter ben local, l’Alcover-Moll el referix a Manacor) i la llargària dels vencills.
Realment amb el mots passa quelcom semblant a les persones, hi ha aquells més propers, els que s’usen regularment, en un altre nivell aquells que saps que hi son però que s’usen poc o gens. I després hi ha el nosmbros grups dels mots desconeguts, dels absents, dels que ni has setit ni usat mai. Llenturar, per a mi, era d’aquests darrer grup. Continua
Aquesta vegada és n’Antoni Font, entre altres coses amant i col·leccionista d’eines i instruments del passat, qui ens ofereix una imatge i ens recorda un mot perdut.
Les serres (verducs, xerracs…) ja no són les mateixen d’antany, s’han imposat altres models en teoria més fins i eficients. L’eina que entrescava les puntes, una cap aquí i una cap allà, ha perdut, idò, la seva utilitat. Continua
Es una de les moltes paraules pageses que han perduda la seva utilitat.
En el sòtil de les cases pageses acostumava a haver-hi, penjats a una estaca, el conjunt de vencills ordenats i fermats en aplecs de deu. Cada aplec era un cavalló.
Es fa referència al recipient, no a la mesura. Encara se’n troba alguna que s’utilitza com a element decoratiu. S’han de cuidar; altrament, si no s’utilitzen, la fusta es resseca de tal manera que amolla i es descompon. Així la barcella és converteix en un trasto.
Es mot perdut perquè l’eina ha perduda la seva utilitat. Fa una setentena d’anys que ja no s’usen les barcelles per mesurar res. Continua
En sentit estricte és una paraula pagesa, l’eina que s’emprava per treure el gra sobrer de la barcella. Sí, abans de l’arribada del turisme, abans de la mecanització de les feines de foravila, els cereals, fonamentalment el blat, era bé preuat. Els sacs s’omplien a barcelles i en el repartiment de les amitges, una grapada tenia el seu valor. Continua
Sols és mot perdut en determinat sentit. Pau Quina el mostrà, en un comentari, com a sinònim de vessa, peresa…I efectivament en una de les seves accepcions es parla “lentitud excessiva”.
En Pau diu que en te un enfilall de mots perduts. Bò serà, idò, que anem alternant l’edició dels mots.
Tornant al tema, el DCVB mostra: Continua
A proposta de Tomàs Martínez, de guilant a vessa.
Amb una mateixa pronúncia el DCVB mostra dos conceptes diferents. La vessa, referida a peresa i la veça referida a la planta Vicia sativa.
Els dos conceptes, en la parla generalitzada es perden. La primera segurament per sintonia amb la llengua castellana i la segona perquè l’abandó de la pagesia afecta el desconeixement generalitzat de les plantes herbàcies. Continua
L’altre dia, en Jaume Cabrer d’Artà, potser per allò de l’acabatall de festes (no ho sé), mostrava aquesta glosa:
Guilant, és un mot que desconeixia. Continua
“L’haurem bollada!”. Li va sortir directe, sense pensar ni donar voltes. Uei!, feia estona que no l’havia escoltat en aquests sentit!. És el que te la relació amb persones amants de la llengua com és el cas de Tomeu Ginard. Continua
Com d’altres no és encara perdut del tot, però en du camí. Arruix! interjecció, en el sentit de ves-te’n de forma despectiva i enfurismada es va substituint per diverses formes del verb anar més en sintonia amb la llengua castellana.
Com es veurà en les diverses accepcions d’arruixar, és un d’aquell mots polisèmics que, segons el context o entorn, pot significar varies coses diferents.
Amb aquest es comença una teringa de mots aportats per Isabel Alemany (Cadireta) Continua
Pels qui laboram en premsa local, poques satisfaccions com aquesta: constatar que una determinada secció arrela. Quan algunes persones, espontàniament, ofereixen “mots perduts” que recorden o els passen pel davant.
Aquest també és regal de Tomàs Martínez i és el títol d’un espectacle. Mot ben encertat per a aquests dies de “festa major”, com les anomenava Mn. Galmés.
Val a dir que, malgrat la descripció de l’Alcover-Moll, no recordava haver sentit mai el mot en el meu entorn familiar. Continua
En Tomàs Martínez, sempre atent, ens fa a mà el present missatge: “Per Sant Llorenç, figues a querns. Aquesta paraula sí que s’ha perduda. Hi deu haver algú que la recordi?”.
No podria resultar més adient després del repic de campanes i la hissada de bandera prèvia a “ses festes”
Què és un quern? Els nostres padrins ho sabien bé, ara segurament hem de recòrrer al diccionari. Continua
Ara que s’atraquen “ses festes”…
Ara que la secció es buida de nous suggeriments…
Ara que tenim a mà el fàcil recurs de qualsevol dels textos de Salvador Galmés…
Avui toca el present mot. Continua
El castellà, amb el seu “saludos” ha anat substituint les diverses formes de fer-se present davant una persona absent.
Just fa un any vàrem parlar de “comanar”, ara a proposta d’en Serafí -que ja ho havia comentat l’any passat- surt el tema encara relativament viu i local, “enviar memòries”. Continua
Pescar mots perduts és una afecció com qualsevol altra. Basta escoltar i disposar de paper i llàpis per anar anotant els que sents; altrament la memòria és curta i així com arriben se’n poder tornar.
Aquest com altres ja comentats és un regal del Director de la Coral, Tomeu Ginard: és difícil entrar d’hora si es té el cap cot. Continua
En Serafí diu que una persona coneguda el va escoltar a la Cerdanya. Per aquí, malgrat el reculli el DCVB, no l’havia sentit mai; potser un mot ben mort.
Nosaltres acostumam a usar, fonamentalment, el seu sinònim carrerany. Continua