Manllevaré a Mn. Alcover la descripció que fa de “Pinzell” per fer referència a l’estil de Mn. Galmés “La manera de descriure vivament; l’estil descriptiu d’un autor, d’una facultat, etc”.
No deixarem de banda aspectes descriptius: “Experimentà crexences de planta assaonada”, “Esplendidesa de formes palpitants ab sacsaments de plètora”, “Hi havia una pedra planera, rodonenca”
Ni els mots en desús com “plètora”, “pigota”…
El diari arabalears,cat d’ahir, en article de Jaume Cladera, mostrava els 53 centres educatius que s’havien adherit al manifest de l’Assemblea de Docents.
Els centres del nostre terme municipal (ni els de Porto Cristo) encara no s’hi havien adherit. Continua
Es continua en la línia oberta des del principi: repescar determinats mots ja perduts (Els moliners ja no existeixen ni tampoc les “perllongues” dels molins); recordar mots usats pels nostres pares o padrins (“perllongar” en sentit de retardar o canviar)…
I la capacitat descriptiva i poètica del Capellà Capirró “Sos ulls d’or fulguraven ab pichs lluminosos com agitats d’una febre estranya,”.
La singularitat d’aquesta entrega es situa en la descripció de “sa Trebolina”: ” N’Angelina… li deyen també sa Trebolina, feminisant el nom sense arribar a personificar-lo anteposant-li l’article Na”,
També de Rafael Echeverria. D’alguna manera resulta deducció lògica de la idea de la setmana anterior.
Si no hi ha una realitat diferenciada del nostre mirar, si vivim en mons interpretatius, si no existeix ni l’asèpsia ni una realitat preexistent ni fets indiscutibles… llavors haurem de posar especial émfasi en saber com ens arriben les informacions, qui diu el que es diu… perquè com ens recorda el biòleg Maturana “No existeix res en si mateix, tot és lectura d’un observador”. Es així que “Tot el que es diu, es dit per algú”.
Des de quins coneixements?, amb quina finalitat o amb quins interessos?. Per a què?
Una idea que, a mi, m’ha ajudat a agafar distància, a veure les coses amb certa perpectiva, a adonar-me’n (Resum 1) de determinades circumstàncies. En definitiva a qüestionar-ho tot.
Novembre de 1972. Entorn del Club Card. Jaume Santandreu presenta el seu “NU.Poemes” amb l’acompanyament del serverí Joan Palerm que havia musicat alguns dels poemes.
Vetlada que deixà petjada. “Clam per un home bo, mort abans d’hora”, “El poltre trinitari”, “Andalussos amics”, “Humanitat en sòtils”…i “Voltro captiu”. Continua
De l’entrega d’avui en voldria destacar les paraules, el vocabulari.
En alguns casos mots perduts o en desús: “pelleringo”, “pellucar”, “pentura”, “percintar”, “perfondre”, “perhom”…
I també voldria enforcar el que podriem anomenar “rebots” o paraules dites de passada: “espirall”, “resclosa”, “merlet”, “reverberació”, “llantoner”, “pinya”…
(A la imatge destacada, Antoni Maria Alcover)
Es una reflexió sobre el propi relat vital, però alhora és un convit perquè, qui ho desitgi, pugui indagar sobre el seu propi relat.
¿Quin és el relat vital que t’has adaptat i arreglat per viure segons els teus interessos? On arrelen aquests interessos i el relat? Continua
A menera de complement a la notícia publicada ahir per Magdalena Ordinas, s’adjunta obituari del diari Ultima Hora, on es mostra, també, la seva evolució empresarial. Continua
Potser és una de les idees més transformadores pel que té de trencadora.
En la línia de la teoria quàntica, envia en orris totes les imatges de “certesa” que tenim emmagatzemades en el cervell.
Ni mil pins a duro són mil duros, ni els fets es poden deslligar de les interpretacions. Una frase de Rafael Echeverria per plantar a la capçalera del llit.
La imatge del globus que es desinfla pot resultar ben il·lustrativa Continua
El Pare Rafel Ginard en l’homenatge que els intel·lectuals li rendiren (1951) assenyalà: “Mossèn Galmés és un gran novel·lista frustat. Com n’Angelina en Flor de Card, esqueixà amb en Jaume, per fer-se monja, Mossèn Galmés renuncià practicament, a la seva amor per les belles lletres, per seguir la vocació que el cridava a una vida austera i de poc encís: treure’s els ulls i espanyar-se la salut en la lectura, confronta i transcripció dels codis lul·lians. (Lluc. Maig, 1976).
En quan al vocabulari, voldria enfocar, avui: “passional”, “patrioter”, “pedestal” i “peixir”
D’una banda el “Cas Nadal”, d’altra banda el cas d’aquell company que ha passat de tenir un pis llogat a llogar una habitació en un pis compartit.
D’una banda una casa amb un pressupost de milió i mig d’euros, d’altra banda qui s’arregla una construcció alegal com a habitatge permanent.
Qui viu a caseva i qui, a més, lloga un barracó com a “habitatge turístic”
El ventall urbanístic és ampla. Continua
Ara mateix, quan comencen els merescuts fastos del “‘Any Llompart” permeteu-me que li manllevi unes paraules, de “La literatura moderna a les Balears”(1964) relatives a Salvador Galmés: “Línia naturalista que podríem enomenat hispànica, contempladora de l’home en funció de la terra, com un ésser primari mogut per les forces profundes de la natura, immers en un paisatge sobre el qual pesa una fatalitat (que també ell, l’home, sent com l’empeny amb poder irresistible)”
En quan a vocabulari vull destacar els conceptes de “pampallola”, “pansir”, “pantaix” i també “parell”, referit a dos
Deia el fa poc finit Pere Sampol, justificant-ho en la seva experiència com a senador, que “Espanya no té remei”. Haurem de fer nostre aquella idea si consideram el que fan els nostres polítics en relació a les llengues, també oficials en bona part dels territoris de l’Estat.
Una vertadera desvergonya! Continua
Un petit conte, amb grans il·lustracions i text curt. Intenta apropar els infants a la mort d’una persona estimada.
Si la mort és part de la vida, perquè sovint l’amagam? Continua
Tots ho sabem, però adesiara ho oblidam. Establim diferents formes de rebel·lió quan ens afecta directament a nosaltres, però no ho consideram de la mateixa manera quan afecta als altres.
I malgrat això, tots som iguals, tots desitjam autonomia -fer les coses a la nostra manera-, autodeterminació -triar el que volem de fer- i també necessitam relacionar-nos amb els altres.
La idea deriva d’una investigació de Deci i Ryan comentada per Daniel H. Pink a “La sorprendente verdat sobre que nos motiva“. La imatge és de l’any 2013, en el carrer Creu de Sant Llorenç, quan els docents, amb camisetes verdes, posaren peu fiter als desitjos d’aquell desastrós Govern Bauzá. Continua
Tant la xarxa, com la premsa s’han fet ampli ressó de la decisió del Trubunal Constitucional relatiu a l’ús de la llengua en l’ámbit de la sanitat a Balears.
Ben aviat sabrem, idò, si el problema de la sanitat balear és un tema de llengua o si s’usa la llengua com a cortina de fum per amagar altres problemes. En tot cas bona part del mal ja quedarà per fet.
M’agradarà recordar, ara i aquí, aquella idea que mostra Martí Domínguez a “L’esperit del temps”: “La llengua materna és l’última cosa que es pot extirpar d’un territori conquerit; quan ho aconsegueixes pots assegurar plenament que aquell país ja és teu”
Els carrers, les façanes, les fesomies, els costums, els valors…tot va canviant. El que uns consideraven “lluites indispensables” altres, posteriorment, o veuen just a l’inrevés.
Certament tots ens adaptam al que alguns anomenen “l’esperit del temps”. Continua
En aquesta entrega Galmés que cavalca sobre les paraules iniciades amb “o” i “p”, ens mostra mots en desús, però ben escaients com és ara “oripell”: molta aparença i poc valor o “païdura”.
I també les característiques expressions galmesianes referides a l’amor, a l’organització social, i sobre l’esplugada aristocràtica del voltor.
Una altra idea que pens, de forma conscient, que afectà el meu pensar va ser la confrontació de les aportacions de la ciència, amb les creences i costum establerts.
Tot és mestall, i a vegades es fa difícil destriar la palla del gra, i encara més si afecta a les pròpies creences. Moltes vegades les interessades pseudociències entelen i embullen la troca. D’aquí la importància de les fonts. No totes les fonts són igualment importants i fiables. En cas de dubtes caldrà recórrer al conegut “qui ho diu?”. Continua