Amb un “Mot usat per Salvador Galmés“, l’Alcover-Moll destaca la singularitat de la paraula “encarnatjament” com a sinònim d’encarnissament.
També m’agradarà destacar “empinar la maça” com a expressió lligada a la perduda feina de picar càrritx, el “malavejar”, també perdut i les suggestives i ben galmesianes frases que apareixen a “encoxinament” i “encoixinat”.
“Emmorrinyar”, “empelar”.. la prosa de Salvador Galmés, com s’ha assenyalat tantes vegades, és font de mots perduts.
I també d’expressions singulars i genuïnes: “Cabells arreveixinats en un embullament d’incúria”, “Besà el brot ab emotivitat del cor”…
Gairebé tota la llista que es mostra avui de paraules del DCVB referides a Galmés es podrien considerar “mots perduts”: embaular, embaumar, embeure…
Però sense deixar de banda el regal de la permanent “prosa poètica”: “cadències dolcissimes, embaumadores…”, “embevent la dolçor dels dies”, “llença embiaixada de llum…” “…amb les manetes tremoloses”. “emborbollaments de llenguatge amorós”
Tal com passà a les entregues anteriors, aquestes pinzellades galmesianes que apareixen en el DCVB no deixen de sorprendre.
Sigui per les seves descripcions: “mescladissa de discordances harmòniques”; les seves referències a l’amor “:…i la jove qieia en desfici, exorcament, dins el deser de la vida”; o el redescobtiment de mots en desús: ambabaiat, embafós, embarriolar…o embatol, referit al vent provenint de la mar.
Sorprenent i fruit del seu temps, resulta la descripció que en fa de l’adolescència a la veu “embastament”, periode que, des de fa anys, es considera cabdal en el desenvolupament de la personalitat.
Amb aquesta entrega es passa de la lletra “d” a la “e”.
De banda les belles, tangibles i fortes descripcions que conformen la prosa de Salvador Galmés (“desplegant l’entorcillament del drap, en forma de ble”,”… sorollosa com una inmensa caldera de pega en ebullició”) en voldria destacar dos aspectes:
Un de caire filosòfic quan es refereix a l’energia torbadora que edifica destruint.
I l’altre el localisme que mostra el DCVB quan desscriu el ball “En la festa major de Sant Llorenç des Cardassar”
Totes les entregues d’aquest recull que el DCVB mostra de referències a Salvador Galmés, resulten, al meu entendre sucoses per diversos motius.
D’una banda hi apareixen “mots perduts”, com és ara “marxando”, rugall. bronidissa…
També la riquesa i plasticitat de les seves descripcions “…aquells peus negrosos, negrencs…de dits escampats”. “…feixos de raigs taronjats…”
I també, adesiara, la mostra del seu sentir espiritual: “La reverberació més perfecta de la Divinitat, o sia, la vida humana” Continua
Com s’ha vist, de totes aquestes petites entregues de paraules galmesianes se’n pot treure que ena ajuda a conèixer, un poc més, es capellà Capirró.
De l’entrega d’avui en voldria destacar tant el lleguatge contundent. “en vaga discordança qualque udol de ca”, “bollidissa argentina”, “ratxa revolucionària”… com la dolçor d’altres aportacions: “”l’expansibilitat de la passió”, “misteriosa dinàmica de l’amor”…
També voldria destacar una característica social d’aquell Sant Llorenç fonamentalment agrícola, les agrúpacions (“pandilles”), úniques i separades per sexes: “…formava part de la quadrilla dels dimonis boyets…composta de quasi tots els bergantlls de la vila.”
De l’entrega d’avui en voldria destacar el “destrobeir”, paraula fins ara per mi desconeguda, i les “poc usades”: desvarietjar, diassa -per assenyalar (dia immediat i ja passat”- i didatge.
El tema de les dides i el seu reconeixement és una qüestió que, com a poble, tenim encara pendent. Sortosament la tasca i professió corresponen a temps passats, però la seva incidència social i econòmica va ser important i fa part, encara, de les arrels d’algunes families llorencines.
De l’entreda d¡avui en voldria destacar dues paraules perdudes o poc usades com “desnonar”,o “destralejar” i fa anys ben habituals.
Si un desnonava una barrina era font de conversa de bona part del poble. Fer “destralejar” una persona, podia tenir una connotació negativa com la que mostra Mn. Galmés, però també s’usava en el sentit d’empaitar o de jugar.
Potser de la mostra d’avui en destaquen una sèrie de “mots perduts” com és ara: demble, departar, desbordellar, descompassar…
Aquesta darrer, al meu entendre, mostra una descripció ben galmesiana: “ El cor del jove bullia de passió, qui… perillava esclatar prest y desbordellar-se ab impetuositat de cràtera volcànica”
Encetam la lletra “d” amb una tanda de 10 paraules (i frases de Salvader Galmés)
Com gairebé sempre bona part de les frases, a més de mostrar l’ésser galmesià són per al record. Si avui n’hagués de destacar una seria aquesta: “La jove queya en desfici… cremant-se afanys d’esser esclava d’amor en una dedició absoluta de sos pensaments y afectes al amat”
Alguns estudiosos assenyalen que les errades no existeixen. Al fer una cosa es fa, tothom la fa a consciència, després amb el pas del temps, es veurà si el que s’havia fet era encertat o errat.
Va ser així que em vaig adornar que m’havia errat. No havia fet correctament el “copiar i enganxar” de les paraules, per això vag donar per acabada la lletra “C” quan encara no ho era. Vet aquí el serrell que havia quedat.
Si hagués de destacar alguna idea segurament em decantaria per les galmesianes ·”cruya vilentament el cor” i “olivera que el mestral esbranca”.
Encara que sigui a petitíssimes espipellades agafades del DCVB, la lectura de Salvador Galmés a més de resultar entretinguda permet entreveure el seu ésser, la seva sensibilitat i també l’acurada capacitat d’observació.
“Les mans, els llavis,… tot son cos, s’extremien per la corrent nerviosa de l’expectació”… “Escurant-se el barram amb contraccions de llavis”… Continua
De la proposta d’avui, potser se’n poden destacar alguns aspectes.
La manera de ballar dels dimonis llorencins, aleshores, a principis de segle, era “ab fexugor, però còmicament”. Per dir-ho amb termes actuals “a la manacorina”
Les correlacions metafòriques que utilitza: festes amb maternitat, puig amb conicitat perfecte…
I la frase més destacable potser seria “El fastidi constituïdor del fons de la nostra vida” pel que té de possible posicionament personal.
Atès que, amb aquest programa la cursiva, per si mateixa, no destaca gaire, s’ha optat per posar-la també en negreta.
De l’entrega d’avui, particularment en voldria destacar dues entrades, una per considerar-la singularment galmesiana “Singlots reclosos per un coagulament de desconhorts”, d’aquelles que, si més no en una primera lectura., requereixen el diccionari a mà.
I des d’una perspectiva diguem-ne “de desenvolupament” , destacaria el cernut, la intensitat apagada per la distància, sempre recomanable, tant si parlam de pensaments com de sentiments. Continua
Com passa en cada entrega Salvador Galmés aporta paraules per entretenir-.s’hi.
En “capdillar” mostra el rol o paper de cada un dels integrats d’un grup.
Amb “canada” ens retorna en aquell jocs de bolles, de carrer i generalitzats, que es mantingueren fins més enllà dels anys seixanta del segle passat.
“capamuntada”, “caramellada”, “carminositat”, paraules suposadament ben vives en el nostre entorn a principis de segle vint
Però si avui n’hagués de destacar dues, potser triaria: “cama-segat” i “cap treu, cap maga”. Observar sense ser vist va ser arrelat esport local. Continua
La relació de paraules començades amb la lletra “b” s’haurà enllestida amb dues entregues.
D’aquesta segona en voldria destacar els mots “brant” i “brondar”, paraules realment perdudes. I també la diversificació de les dues “bronidores”, la de la mel i la de card. Aquesta darrera es posa la careta de dolenta a la narració “Flor de corritjola” . “…amb son xupador gruixat i toix, li prengué la mel, dixant-la expremuda de tot”, diu referida a la flor Continua
Continuam amb la lletra “b” les entrades galmesianes.
D’aquesta entrega, en voldria destacar dues coses. Una, no sempre les paraules que usa Galmés apareixen en el “Normatiu” (casos de “boada”, “boirositat”, “bon-jesús”…).
En el sí del DCVB les referències a Galmés fan part d’una tira de referències, però d’altres n’és referència única.
L’altra, el declivi de les avellanes. Galmés fa referència a les “clovelles d’avellanes bocinetjades”. Em porta al record de les “avellaneres”, persones que, en el Sant Llorenç preturístic i en dies de festa major paraven taula per vendre, entre altres coses, avellanes i torrons. Un dels molts costums perduts.
Amb aquesta petita entrega finalitzen les referències que el DCVB fa a Salvador Galmés relatives a la lletra “a”.
D’aquesta petita rerlació tal vegada se’n podria destacar l’ús tant de castellanismes (assombrit) com de neologismes (atencional). Encara que si n’hagués de destacar alguna em decantaria per “atzabó”, fins ara desconeguda o per “atzar” (imatge) per la transcendència que té en l’aventura del viure
L’atzar de les paraules ens mostra, en aquesta setena entrega, un Salvador Galmés dolç i amorosit, sense deixar de banda el seu presumpte fort caràcter.
Al marruqueig dels dos jovencells, a l’apacibilitat de la corrent quieta o a la manera de lluir de l’estel…si oposen les baverades dels camps arrostollats o la lluita, en forma d’ariet, dels joves en el Pou Vell.