Fa anys era un mot ben usual. Actualment, en determinades circumtàncies (per exemple al contemplar una merdassa de ca en el carrer) encara s’empra. Però el seu ús, sobre tot a les noves generacions, es va perdent.
Es un mot que bé podria descriure la situació d’incertesa i descontrol vigent: Vaja endemesa que ens ha tocat viure!! Continua
Un mot ben exclusiu de la zona de llevant és “camiona”, referit a autobús. Si bé la gent de la meva edat i més major encara la diu, la majoria de joves ja usa la més “moderna i cosmopolita” bus o autobús. Per això seria una llàstima perdre una paraula tan genuïna com aquesta. Continua
Les ovelles que pasturen a la falda del turó de Llucamar, just davant ses cases, van ben aumengarades. De lluny sembla que el color vermellós no tés res a veure amb aquella dissortada moda “d’aumengarar” les ovelles amb oli de motor usat.
La combinació d’almagra i oli bullit amb ruda i pebres coents s’acostumava a posar a l’esquena de les ovelles per tal d’espantar les mosques vironeres i estalviar, així la desagradosa tasca de curar les ferides dels virons. Continua
A vegades els mots perduts es retroben en les lectures. Al llegir un text apareix un mot que no havies sentit a dir des que eres infant. Tal és el cas present, retrobar i recordat per Tomàs Martínez.
(En el meu entorn personal no recordo haver sentit mai el mot. Fins fa poc, feia part, idò, dels desconeguts.) Continua
Davant la petició d’alguns lectors hem decidit recopilar en un sol llistat tots els mots perduts que Guillem Pont i Pau Quina van publicant a les pàgines de Card.cat. Aquesta llista s’anirà actualitzant a cada nova publicació i així ens quedarà com una enciclopèdia virtual que es podrà anar consultant.
Igualment, com podeu veure a la fotografia, hem fet més visible i a un sol clic l’accés al llistat: Continua
Com podeu veure la nostra parella de mots perduts d’avui va de “caps”. La primera fa referència al “solc o síquia mestra que serveix per fer anar l’aigua de pluja als aljubs, heretats, etc. ” (Mall.); cast. agüera. És una paraula que encara se sent dir de tant en tant, però no ja entre el jovent.
L’altre, “cap-sord”, sempre me’l deia mon pare Continua
Assenyalen els biòlegs que tot ésser viu viu el seu viure com si fos el centre del cosmos; així tot coneixement humà sempre és limitat, es faci referència a mots, naturalesa o persones. Es distribeix, el coneixement, a manera de cercles concèntrics, personals i diferents per a cada una de les persones.
Referit als mots hi hauria en un primer cercle aquells que usam habitualment, en un segon cercle aquell que no usam però coneixem, en un tercer aquells que coneixiem i hem anat oblidatnt (on situariem la majoria de mots perduts) i finalment la immensitat dels altres dels desconeguts (a vegades considerats, de forma equívoca, inexistents.
Avui un mot de Salvador Galmés que, per a mi, era situiat a l’àrea dels desconeguts. Continua
Com dèiem a l’anterior entrega molts mots històricament han intentat dissimular la grossera paraula de “collons” o altres similars també mal vistes (es collades, es cotri, es pardals, es perdius…) de manera eufèmica. És el cas tamé de l’expressió ” es cobrombos” que ve a significar el mateix. I és curiós perquè davant de tanta varietat lingüística realment divertida per dissimular aquest mot gruixut de cada cop se’n senten manco i abunda la més general de “es coió” o “es collons” (mostra potser que la societat actual ja no té el pudor d’haver d’amagar res eufèmicament). Continua
“Et fotré una morma!” anys enrere, era una expressió amenaçant que s’utilitzava, entre els infants i adolescents, per marcar territori, per demostrar superioritat sobre l’altra. Generalment l’amenaça acabava en no res.
També, a vegades, entre adults, i amb un to de dolça cansueta, per mostrar amical disconformitat
Fixi’s que una de les referències és de “Flor de card” de Mn. Salvador Galmés
En molts casos, el coronavirus haurà significat una espectacular morma a la confiança.
I a la fi he acabat el llistat de paraules començades per la lletra B que tenia al meu quadernet (ja groguenc…) de “mots perduts”. Com podeu comprovar, idò, si tenim en compte totes les lletres de l’abecedari (a pesar que hi ha grafies amb més mots que d’altres) la llista total serà prou llarga, però ens ho agafarem amb tranquil·litat per degustar així, mot a mot, la riquesa del nostre lèxic antic.
I ara iniciam les paraules antigues que comencen per C. Continua
A vegades, en la conversa surt algún mot, sinó perdut, al manco oblidat.
Uns mots d’aquells que no s’utilitzen habitualment però…que desconeixent motius i raons, apareix en un moment determinat aquelll mot que havies sentit dir, fa anys, a algú de la família.
Ben mirat serien mots perduts i retrobats. Tal és el cas.
Fixi’s, a més, que és un mot ben nostre. La primera referència és de “Flor de card”
No pensava escriure aquest mot ja que jo mateix (i la meva generació) encara l’usa bastant. Però un dia a l’institut a un alumne li va caure un treball delicat i el vaig titllar irònicament de “mans balbes” i ni ell ni ningú de la classe va saber què significava. I és que cada generació… té els seus mots.
Per això he decidit posar-lo aquí, ja que si bé encara s’usa du camí d’un futur proper potser estar en perill d’extinció. Continua
A vegades el mots venen de rebot, no són ni suggeriments ni velles recordances sinó que apareixen per semblança de grafia o contingut amb altres mots.
Aquest concret l’havia sentit (i cercat) com “testamenejar”.
Un mot ben adient en temps d’una pandèmia que estameneja a tota persona. Continua
Molts direu i què posa aquest homo? Ja sé que “barrejar” en sentit de “mesclar” encara és ben vigent. Però no me referesc a a aquesta accepció del diccionari, sinó que a la referida a “renyar molt fortament”. Jo, almanco, no la coneixia i segons el diccionari era d’ús exclusiu a Mallorca (curiós quan deim més “mesclar”, per exemple, que no “barrejar”). Sabeu si encara se sent per la zona en aquest sentit de renyar? Continua
Havia sentit el mot, però com a personatge fictici, aquell geperut de Notre-Dame de París que va descriure Victor Hugo.
Com a mot nostrat no recordo haver-lo sentit mai.
(Potser, de manera pressumpta, tot és lligat) Continua
Una paraula d’aquestes que ja no se sent substituïda per les més generals com “gat” o “borratxo”. Resulta que exclusivament a la zona de Manacor també es deia ·”begasser” a la gent aficionada a beure. Continua
Un altra de Setmana Santa.
Recordo la meva infantesa amb mitja dotzena de carapunats i les mateixes vexil·les que, enguany, no podran sortir.
El comentari d’en Rafel Duran a la imatge de la familia Vinyes i Pont publicada a “Forografies antigues de Sant llorenç des Cardassar”, recorda el mot. Continua
A causa de la introducció de certs castellanismes aquesta paraula se sent de cada pic manco. Ja sigui per “mecha” o “mechón” els joves de cada pic la diuen amb menys freqüència. A part, s’usa en enes expressions genuïnes, que ara veurem, les quals tampoc tenen gaire més vigència. Continua
Ben lligat a la Setmana Santa en una de les accepcions del mot (destacada en negreta).
Sortosament alguna de les accepcions, en concret la segona, resulta obsoleta. No és gens nostrada però avui tampocno seria d’aplicació al considerar-se maltracte animal.
És una paraula que ja no se sent i que curiosament no és només “llorencina” ni tan sols “mallorquina”, sinó que compartim amb la resta de territori de parla catalana. Desconec si a la resta de zones també ja està en desús però per aquí, a pesar que surit a les rondalles de mossèn Alcover, ja se sent ben poc. Continua