Una posta de sol, vermella i espectacular, rere les cases de Can Pastera en els vells establits de sa Real ofereixen un bon marc per platejar un dubte: ¿realment em conec o em deix arrossegar per la impostura del meu relat?.
Sembla que coneixer-se bé no és tan senzill com podria semblar. Continua
“Home petit que, si prenia tort, calia adreçar” era la consideració que, al llarg de molts d’anys es tenia dels infants.
Malgrat la psicologia hagués evidenciat que aquest plantejament era erroni, es va mantenir llargament els “saber tradicional”.
Parlant, parlant normalment sorgeix l’aplicació o la recepció d’alguna batculada.
En recordau, amables lectors, alguna? Continua
No he sabut localitzar dates concretes, ni del canvi de localització (de la carretera de Son Servera al carrer Major) ni de la seva posterior desaparició. En tot cas i considerant que el passeig es va iniciar en el carrer Major quan encara era engravat, es pot assenyalar que no va lligat al seu asfaltat (Acord municipal de 1953)
Resulta curiosa la mobilitat dels costums socials. ¿Qui, en quin moment i per quines raons va decidir deixar d’anar a passejar a la carretera de Son Servera i va començar a passejar pel carrer Major?
Els qui vam viure el trasllat del jovent del cafè de Ca na Mena a l’Olímpic podem intuir que l’atzar i el lideratge en resulten fonamentals. Continua
Era un mot que es podia sentir en les converses habituals dels anys cinquanta:: aquests albercoquers creixem (o no creixen) a la par. Van a la par (referits a dues persones que evolucionaven de manera semblant)… mentre a l’escola es parlava de nçumeros “pares” i “impares”
Anar a la par, d’altra banda, resulta un concepte bell, implica fer individual en una mateixa tasca compartida amb una altra persona o avançar de forma semblant… Continua
Enguany, segurament degut a les altres temperatures de l’estiu i la llarga sequera, tota la producció de forta vila sembla que s’avança uns dies; en aquests inici d’octubre, els cirerers de pastor es mostren en tota la seva plenitud de fructificació.
Les bolletes vermelles ornen partions abandonades i voreres de camins. Continua
L’espiga, de tija rígida -després els direm “faies”-, amb les flors de la carritxera fa part del paisatge que es contempla des del Coll Paredat, just passat el mig camí entre ses Piquetes i el cim de Calicant.
Des d’aquí, contemplar la Badia d’Alcúdia convida a l’abstracció i al sentir.
La frase de Yarari hi resulta escaient. El que pensavem que era “expressió de la personalitat” són simples reaccions bioquímiques. Continua
Altres vegades ja s’ha comentat, no sempre es fàcil lligar el text amb una fotografia.
Garbera és mot perduts perquè ja no es fan garbes amb el que s’ha segat.
Un temps es feia la garbera vora l’era. Fer les garberes i batre era feina familiar o, en algun casos, amb colles o petits grups amb els quals s’establien acords i barates.
Posteriorment, amb l’aparició de les batedores mecàniques -anys 50- les barates es convertiren en transacció econòmica. En determinats indrets plaents per al posicionament de la batedora es feien nombroses garberes, segons interès de cada un dels propietaris, en un mateix indret.
L’arribada de les “cosetxadores” posà fi a garbes, garberes i altres activitats lligades a la sega. Continua
L’anècdota d’avui te a veure amb les brodadores.
Després de varis intents, no reeixits, d’estudiar el tema sota l’orientació de Bel Moll, Lourdes Melis (2014), amb el guiatge de Sebastià Serra, enllestí “Tallers, brodadores i brodats a Sant Llorenç des Cardassar. 1924-1974”, un treball d’investigació publicat el 2014 que fa part de la col·lecció Pou Vell. No sols ara tenim detallada informació sinó que, posteriorment, es reté reconeixement formal amb la celebració del ”Any de les brodadores” i amb el canvi de nom de la carretera de Son Servera per “Passeig de ses Brodadores”. Continua
Manera que es tenia de descriure els infants quan eren molt petits. A vegades també usat en tò despectiu, o de forma despectiva per menysprear altres persones (-pareixes un nin de uè, encara dus sa llet pes morros…).
Fa part d’aquella llarga llista de mots que, en funció de l’edat, encara s’usen.
Que són altes ses Cabrelles,
i encara no m’he colgat!
La causa és que som anat
a festejar a Son Comelles.
Ahir, 3 d’octubre, no gaire lluny de les 07:00h, tal vegada un poc passades. Escara es fosc. Comença a clarejar a la banda de llevant. Cel ennuvolat, níguls baixos en diríen. Entre l’ennuvolada un petit forat amb ses Cabrelles. Com si guaitassen pel forat.
Jordi Wagensberg en un dels seus conefuts aforismes es demana: ¿Es l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrinsec de la naturalesa?. Cap altre estel, sols ses Cabrelles. Un grupet d’uns set estels apinyats que es destrien a simple vista (es veu que n’hi ha molts més). Unes suposades Cabrelles ja que els niguls amaguen la composició global del cel de tardor a la matinada
Paperins a sa Plaça Nova, distintiu de festa.
Cada fil carregat de petites tires que, des d’abaix, semblen idèntiques.(Alerta! els coloms d’un esbart, les ovelles d’una guarda, les abelles d’una casera… també ho semblen i no ho són!)
Es perceben espais buits. El vent?, victimes de la posada?, mal aferrats?…
Paperins com a metàfora de la gran quantitat d’informacions que ens arriben cada dia, a cada moment… Continua
Un d’aquells mots que es van perdent però que, en determinades edats, encara són ben vius.
La forma ves, en el meu entorn familiar, encara resulta més antiga. D’alguna manera es podria dir que del ves es passà al veiès i d’aquí a “es clar!” Continua
Ara, en temps de festes patronals, a Sant Llorenç es juga a incruentes, mixtes i joioses batalles entre Camp Rodó i Corea.
Fa una seixantena d’anys, de forma ben diferent, ja hi jugaven a batalles.
Sols hi participaven nins o jovencells. S’arremolinaven a diversos indrets; un dels més populars era Son Tàrrec i al coster entre aquest i les vies del tren, tot establits de la vella possessió de Sa Cova. El lloc preferit era l’anomenada “cova de ses genetes” que no era gaire cosa més que una vella mata de dos pisos entorcillada, però que exercia la funció de símbol. Qui dominava la cova de ses genetes es sentia del grup guanyador o, si mes no, guaitar-hi quan la dominaven els altres era una proesa que evidenciava el valor i l’atreviment dels qui ho aconseguien. Continua
P’es camí de Binitarda
refermàrem ses amors:
mos asseguérem tots dos
a s’ombra d’una olivarda
(Cançoner de Mallorca)
Sobre tot ara, després de les primeres brusques de tardor, al passejar de matinada per fora vila, és gairebé inevitable gaudir del perfum de l’olivarda (Dittichia viscosa). Un perfum singular, fort que desprenen les fulles aferradisses Continua
L’altre dia una persona, en to de collonada, em comentava que havia perdut la xaveta… i el passador!.
Si perdre la xaveta ja és fotut, perdre, també, el passador ja és d’allò més enllà. Continua
Tornen els tallers de desenvolupament personal.
Es possible millorar les relacions?. Per què pens el que pens?, ¿podria pensar d’una altra manera?. On arrelen les meves creences? Què hi puc fer?. ¿Com podria millorar el meu viure?…
Son algunes de les preguntes que s’intentaran respondre en els taller de desenvolupament personal.
Obert a totes les persones interessades.
Continua
Claudia Darder, en el diari arabalears.cat presenta un article titulat “Tenir un catàleg patrimonial, l’obligació que només compleixen 13 pobles”.
Al entrar en el contingut mostra que “encara hi ha quatre pobles que no tenen cap tipus de document del catàleg en tramitació”. Un d’aquests quatre és Sant Llorenç, juntament amb Capdepera, Alaró i Campos,
(Imatge de la notícia)
Els sòlids estrats de pedra que comformen la bauma a la banda de migjorn del Puig Alpara, anomenada pels pagesos de la contrada “Sa cova paredada”, suporten un costum ancestral conegut, i ara redescobert per la psicologia: quan quelcom ens incomoda o ens pesa, cal parlar-ne, contar-ho… Continua
Pronunciat “bauma” no recordava haver-lo sentit mai. Encara que segurament si que l’havia sentit. De fet el que els pagesos anomenàven (i potser anomenen) “sa cova paredada” que es troba en el Puig Alpara, a la partió entre sa Begura i sa Carbonera, no passa de ser una petita bauma on es refugiava el bestiar en dies de mal temps. (A una vista parcial de tal balma correspon la fotografia). Continua
Ens situam, si fa no fa, en el Sant Llorenç de 1960 del segle passat. Don Mariano Serrano, el reconegut mestre, entre altres coses, per haver iniciat a Sant Llorenç i des de l’escola pública la formació de nous batxillers, havia arribat, en tren, el 1958. Posteriorment va viure en un pis de l’antic carrer Calvo Sotelo, avui Església i, si no vaig errat, ja s’havia tornat casar.
Del seu primer matrimoni -sembla que la seva dona havia finit a la terrible “la riuà” valenciana del 14 d’octubre de 1957- era el seu fill Fernando, aleshores pollastrell. Continua