Es semblant però no exactament igual a “a l’agotzó”. La postura del cos i dels genolls, és diferent. Es comenta la tercera de les accepcions i a Manacor en diuen “guitzoneta”.
En llengua castellana “estar en cuclillas” cobreix tant estar a l’agotzó com estar a la gatzoneta. Continua
“Ai quin ninó més eixerevit” senties a dir de tant en tant. Ara són més bé “polissons” o “espavilats”… però al cap i a la fi més o manco volem dir el mateix perquè en resum un infant “eixerevit” seria sinònim que fa es cap viu. Continua
Tal vegada s’ha de considerar mot perdut perquè el costum d’estar a la gotzó (descomptant algunes excepcions), aquí, de forma aparent es va perdent.
No es veuen homes a fora vila descansant a la gotzó, o caminant a la gotzó mentre s’arrepleguen garroves o altres “feines” més personals… Continua
Si bé el mot encara gaudeix de bona salut, en certes expressions, sobretot entre les noves generacions, pareix que ha perdut força amb els anys. Per si cas aquí en teniu la fitxa corresponent: Continua
A vegades, si més no a certes edats, la memòria es torna punyetera. Tant li és silenciar on has deixat unes ulleres o la cartera com aportar mots coneguts però que fa temps que no havies sentit.
Pellucant les tomàtiques de ramellet, boca closa parlava amb mi mateix: -Hi hauré de passar les ovelles, ja només queda repussall.
Repussall!, paraula utilitzada adesiara pels pares. Des de fa temps ni sentia ni ultilitzava
Ara la gent en diu “mudar-se” però un temps ençà la gent només podia vestir-se bé els diumenges (eren una altra època!) i per això va sorgir aquesta expressió d’endiumenjar-se. Continua
El mot te una forma estrambòtica i singular. El significat és curt, localitzat a indrets concrets i dispers; no és el mateix a Santanyí que a Manacor.
I encara en el meu record, fer nyifes, tenia un altre significat. En la infantesa preturística, aquí, significava jugar a enganyar. Aparentar una cosa i ésser-ne una altra. Aparentar que es donava alguna cosa i després retirar la mà. Continua
Analitzant la deformació de l’expressió “eco la qua”, posada anteriorment a la secció, vaig arribar a la forma local “eco la qüec” i, mirau per on, tot cercant al diccionari vaig arribar a un mot que desconeixia: “qüec”. Segons el diccionari Alcover-Moll pot ser: Continua
A l’estiu, trempó. Hi ha que veure el joc que dona aquest simple plat fred. Amb tomàtiga pelada o sense pelar, amb molta o poca tomàtiga, ceba o pebre. Amb altres afegits o sense. Amb all o sense. Fadenc o salat, reposat o fet i menjat…
El DCVB mostra: Menja composta de trossos de tomàtiga, de pebre verd, de ceba i a vegades d’altres hortalisses, ben barrejats i amanits amb oli i sal i a vegades vinagre (Mall.). Continua
Eco! és una d’aquestes expressions mallorquines que singularitzen la nostra parla i a la qual tenc gran estima. De fet quan un dels meus alumnes encerta una resposta a classe m’encanta contestar-los amb aquest particular mot i hauríeu de veure amb quina cara es queden (i això encara si no els afegesc la coa de l’eco la qua!). Malauradament ara ja només és residual entre gent més gran, i molt poc usat per les noves generacions. Tant de bo aconsegueixin recuperar-lo perquè és un mot amb encant i història, com veurem a continuació. Continua
Feia molts d’anys que no l’havia sentit. Es pot usar en diversos sentits.
Va de llaurar i no perdre’s. I també de feines pacients i ben fetes.1
Molts a primera instància potser considereu que m’he passat de rosca, que “escudella” encara se diu. Potser quan ens referim a menjar (accepcions 1 i 2) sí que encara es mantengui (entre el jovent no ho tenc tan clar), però sí que s’ha perdut el seu ús com a recipient, com a “plat fondo” (accepcions 3 i4). Miam què en diu el diccionari Alcover-Moll: Continua
Pedro Servera Llaneras, a manera de comentari, ens va fer arribar el mot que es presenta, un mot ben perdut i ben nostre, puix el DCVB el recull de la contarella de Salvasor Galmés, Flor de card.
Un mot local que no surt en el normatiu DIEC2 Continua
Una paraula guapa que ja no sent a dir és “esborrossonar”, substituïda per la més comuna “espenyar”. Aquí teniu la fitxa completa del mot: Continua
A vegades un mot porta a altres mots.
En to col·loquial i per extensió, en el meu entorn familiar -padrina “Ferrera” de Son Carrió- una cista era qualsevol recipient que servis per guardar-hi aliments; així les alfàbies de vidre eren la cista on salaven els ossos del porc, les petites alfàbies de test era on encistaven les figues…
Segurament abans les cistes eren tal com descriu el DCVB. Continua
Un dels aspectes més divertits d’aquesta secció és esmentar els insults antics o ja passats de moda que han estat substituïts per d’altres més moderns. Poques menes de paraules tenen més evolució i canvis que aquests (se veu que això d’insultar és tot un art i va per modes segons l’època) i per això són recurrents en aquesta secció.
Avui en deim dos relativament sinònims: encruia i engruna. Continua
Disposar d’una secció participativa com la present és un goig. En la gestió de la qual, ara per ara, no cal pensar, basta escoltar. (també en la moderna versió d’atendre missatges).
Aquest fil de conversa podria portar a la necessitat i conveniència de saber/voler/poder escoltar en compters d’anar intentant imposar el propis criteris de forma continuada, però això bé val un apartat a banda.
A vegades, com és el cas, un mateix mot és aportació de varies pesones. Continua
Quan era petit i un gran te deia “vine aquí que t’esbenaré” ja podies aplicar allò de “cames ajudau-me” si no en volies rebre una de ben grossa. Ara no (en el sentit lingüístic almanco, que alguna betcollada encara cau), perquè més que esbenar avui “peguen o tupen”. Continua
A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.
Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua
“Ja m’ho han enjoncat a mi, cagondell”, era una expressió no fa gaire habitual dels carrers de Sant Llorenç. Aquesta manera “més graciosa” de queixar-se perquè a algú li havien manat fer una feina que no pretenia ja no se sent tant i ha estat substituïda per expressions de caràcter més general. En el mateix sentit també podríem afegir el mot “encolomar”, a pesar que en aquest cas no tenc tant clar que se n’hagi perdut gaire l’ús, el qual també he sentit per aquí a pesar que el diccionari Alcover Moll el posi només com a mot propi de l’Empordà i n’ignori el significat exacte pel qual el conec: “passar a una altra persona l’execució, la cura, etc., d’alguna cosa desagradable, difícil, etc.” (Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.). Això me fa pensar que potser sigui un mot de més recent incorporació, per influència del català peninsular. Continua