Avui un mot ben nostre (manacorí), singular tant en les accepcions com en la grafia.
No heu sentit mai veus més sonores que les altres?. Hi ha persones que, parlant normal, sense cridar, escampen la veu metres i metres… Quina nyeula que té aquest!
Després d’uns dies absent (la feina mana) retorn amb una aportació del nostre company i editor de revista, Joan Umbert. És un mot que vam discutir si entraria en la categoria de “mot perdut”, però des del moment que jo mateix, a pesar que me soni, quasi mai l’uso em va fer veure clar que sí era un “mot perdut”, o almanco en desús en generacions més joves. Continua
“I un memeu!”. A vegades utilitzat a manera de sinònim de “No m’ho crec” o “ves a porgar fum!”, “dius un disbarat”…
“Dus un bo memeu!!”, a manera d’identificació -o, depenent del tò- distanciament amb l’altre, perquè perceps que porta un bon constipat.
“Vaja un memeu que du!“, manifestació de distanciament i rebuig, referit a tercera persona, davant el descontrol d’una gatera…
Certament era un mot, aquí, molt utilitzat.
I tu què dius: Tenc gana o tenc talent?
Tenir o no tenir talent. El vaig sentir l’altre dia en una conversa.
Un d’aquells mots que, per zones i/o families es manté encara que, en bona part s’hagi de considerar mot perdut.
Talent, a més, com mostra el diccionari, és mot polisèmic. Ara i aquí ens referim a la quarta de les accepcions.
A manera de curiositat es podria dir que, el el nostre entorn, “tenir gana”, en general, s’ha anat imposant. I quan es té molta de gana solem dir “tenir fam”. Però resta ben viu a la fraseologia.com en el cas de “Fer el desmenjat amb talent” Continua
Era una salutació d’entrada a casa externa. Nomalment la resposta era “Concebuda sens pecat” i a partir d’aquí començava la conversa.
També molts recordarem el toc de les tres avemaries, entre altres coses, fita de retorn a casa si jugàvem pel carrer.
Si l’esmentada salutació era d’entrada a casa, n’hi havia una altra d’escomesa al carrer o a fora vila: “Alabat sia Déu!” a la que es responia “Per sempre sia alabat”. Continua
Algunes cases de fora vila, poques, fet de paret seca, encara el mantenen. Era paraula ben coneguda i usada pels pagesos i utilitzat pels pastors.
Ara mateix, excepcions a banda, no es munyen les ovelles de forma manual, és aixì que no es necessita l’aprés i es perd el mot que, abans, era necessari per a la tasca. Continua
Continuam amb la nostra llista de mots perduts. Avui toca llongo, un mot ja bastant en desús. En coneixeu el significat? L’heu sentida? La usau o coneixeu algú que la usi? Continua
Quan la vaig veure escrita em va sorprendre. Simpàtica, però totalment desconeguda.
Es forma dialectal de comboi.
Es desconeix, també, l’accepció que motivà la recollida. Continua
Sí, el llatí és una llengua morta, però no per això l’he posada aquí, a la secció de mots perduts. De fet el mot en si (llatí) encara s’usa en alguns contextos i sobretot a l’escola per parlar de les llengües romàniques o en l’assignatura que es dona a Secundària anomenada precisament així.
No, si l’he inclòs al llistat de mots perduts o en perill d’extinció és perquè de cada cop més s’usa manco en segons quines expressions molt determinades, les quals per cert tenen la seva gràcia. Les que record que deim i ara el jovent usa bastant poc són: Continua
Antany mot molt utilitzat en el nostre entorn en la darrera de les accepcions. Qui tenia un accident havia tingut un soscaire; també qui havia tingut una malaltia greu o qualsevol altre negatiu imprevist
Es un d’aquells mots dolços de pronúncia però de contingut no desitjat. Continua
Certament no sé si és un mot perdut, crec que encara s’utilitza, però de cada dia menys. Es característic del llenguatge infantil, de primera edat, quan el balbuceig inicial dels infants és imitat pels adults.
El mot té una altra característica ben vital. Amb les mateixes lletres i col·locades amb el mateix ordre, depenent de l’accent i de la pronuncia (o oberta o tancada) te significat ben diferenciat. Continua
Sí, ho heu sentit bé, ja és un mot perdut, almanco entre les noves generacions. Com a pare dia sí, dia també lluit perquè les meves nines el diguin (amb escassa fortuna, tot sigui dit; ben igual amb “conilló amagar”) i pel que he vist la resta de nins i nines fan ben igual. I és que no hi ha aniversari (o cumple, que en aquest ritme fins i tot aquest mot perdrem) que els infants no mengin xuxes(castellanisme flagant) i ja no són llépols, ara són golafres (paraula d’ús més general). Continua
Mot ben viu fins fa una quarantena d’anys. Servia de juquesca o a l’hora de provar i justificar la raò que cada un podria tenir: “Te pos messions que guanyarà … / Hi vols jugar unes messions? /..Vaig guanyar les messions…”
Lentament la paraula messions es va anar substituit per aposta, més semblant al castellà. Continua
Paraula`, segons el diccionari Alcover-Moll, pròpia de la zona de Manacor però que ja se sent ben poc. Si algun lector encara l’utilitza estaria bé que ens ho féssiu saber.a través dels comentaris o el Facebook. Continua
Feia temps que no el sentia. Potser per això quan per televisió vaig sentir que n’Antoni de Son Vell deia al seu pare Guillem: “Au, feis dues escombrades més i ja està” em va apàreixer a la llista de mots per recordar, aquest, escombrada.
Feien un clot de figuera -6 palms – per sembrar el dia de Sant Joan. Es referia a que havia de picar una mica més i treure la terra del clot. Continua
Un de les poques flastomies (si és que se pot dir així) que el meu conco Joan, capellà, es permetia dir-me, sempre amb gràcia i humor, era llosco. M’ho devia dir cada pic que d’infantó feia o deia alguna barbaritat, que era sovint, no ens enganyem. Curiosament no m’ho deia en el sentit original de “curt de vista” (com posa el diccionari) sinó més en el sentit figurat de “curt de gambals” o “curt d’eneteniment”. Continua
Encara que França el 1791 adoptà el nou sistema mètric decimal, fins a 1960 no arribà el reconeixement internacional.
D’una banda és indicació dels lents canvis socials. D’altra banda és mostra que no resulta gens estrany que en els anys seixanta i setanta del segle passat encara, a l’hora de pesar el pollantres, si mes no a nivell familiar, encara persistissen les velles mesures: lliures i terces (400 gr.), unces (27,29 gr)… Continua
És un d’aquests mots en retrocés (però no desaparegut del tot) que és tan interessant pel que encara ho diu (molts en desconeixen el curiós origen) com pel que ja no l’usa i té curiositat de conèixer-lo.
“Ves-te’n a Liorna” és una expressió molt mallorquina que “es diu per enviar a mal viatge” a algú. Ara sentim més a dir l’expressió més grossera “ves-te’n a la merda”, o la més fina “ves-te’n a florir”, o la més divertida “ves-te’n a porgar fum”. Però d’on ve aquesta expressió de Liorna? Per què anomenam aquest port de la ciutat de la Toscana (Itàlia) anomenat Liorno? Continua
No tots els mots es van perdent amb un mateix ritme. Alguns, al perdre l’utilitat, deixen d’usar-se, seria el cas, per exemple de botilla. Altres es van substituint per paraules més castellanitzades. Altres resten en determinades famílies i per a determinades ocasions.
Podria ser el cas de sofrony entès com a conjunt de coses inoportunament amagades o estojades de forma incorrecte.. Continua
La paraula feia part del vocabulari usual del “taller de pa” de ses Sitges. La tela, entre pa i pa a l’hora de tovar, havia de tenir una petita tavella. Feia temps que no la sentia.
Mot bell, de sonoritat suau… i polisèmic, que segons el lloc, s’utilitza en un o altre sentit. Continua