Ja ho hem comentat altres vegades, però va bé insistir-hi. Les entrevuistes de Rafel Perelló a diverses persones grans resulten una delícia. De banda destapar les nostres arrels deixen testimoni del vocabulari perdut.
La darrera de les entrevistes publicades la va fer a Pedro “de Son Gener”, que tenia padrins llorencins, els de sa Begura. Continua
Una altra aportació me la va donar la casualitat. Al meu institut una artanaenca i una llorencina (més o manco de la meva edat) discutien si al poble deien aquest mot. Immediatament me vaig posar a investigar…
Personalment el mot me sonava però no sabia d’on (signe clar de desús de la paraula) i vaig acudir ala font oral de mon pare, que efectivament la coneixia. Pel que es veu, idò, no era qüestió d’Artà o Sant Llorenç sinó que d’ús i desús del mot. Continua
Hi he pensat avui matí quan he tirat uns calcetins foradats a la borsa d’escombraries. Al dir-me a mi mateix: -Mira, en temps passats es sargien, ara es tiren.
Potser alguna padrina encara sargeix, però ben aviat serà mot perdut. Continua
Ara toca el torn de l’aportació de Jaume Galmés. La praula que proposava, en relació a la que havia posat jo de fal·lera, és vega. Exactament això ens comentava:
“No sé si ja heu comentat: fer una vega. Fa uns anys, a un restaurant de la vila, el jove cambrer (em sembla que també era de Sant Llorenç) ens demanà :”Ha estat bo?” Li vaig respondre: “Hem fet una vega”. Era el primer pic que ho sentia. Jo crec que la’m va ensenyar sa padrina Lluenta, el meu diccionari vivent el primer pic que vaig llegir la contarella d’en Jaumet Belluguins (“mans fentes”, etc., no se li n’escapà ni una). Ja ho diuen a Africa: “Quan un ancià mor és com una biblioteca que es crema”. Sort que hi ha a Mallorca joves que perpetuen les nostres tradicions”.
Hem fet la recerca pertinent al diccionari Alcover-Moll i aquí en tenim la informació extreta (hi ha més d’una expressió). Continua
Es la manera que nosaltres tenim d’anomenar l’escarràs, aquella llenca de fusta que s’afica a la pell.
Es un mot ben curiós encara que, suposadament, no és perdut del tot. Continua
Una de les satisfaccions d’aquesta secció (i juraria que el meu company Guillem Pont també ho comparteix) és la col·laboració de la gent. En pocs dies, he rebut propostes tant d’en Jaume Galmés com d’en Pep Lluís Soler, la qual cosa m’omple de goig.
Començarem (per ser el que primer m’ho va enviar) amb la proposta del director de l’escola Mestre Guillem, Galmés, el bo d’en Pep Lluís Soler (que sé que és molt aficionat al tema, perquè de damunt la bastida mentre feia de guixaire de jovenet en deia amb el seu company Damià Montoro i fins i tot les apuntaven). En aquesta ocasió em proposa l’expressió “perdre l’oremus”, la qual si bé la nostra generació encara diu, no així els més joves. Continua
Una grafia i un so ben singulars. La reducció del foc de llenya a les llars provoca que el concepte i el mot vagin desapareixent .
Aquesta mica de sutja de la imatge va caure ahir de la xemeneia, tant de bò el refranyer fos encertat i sigui senyal de pluja. Continua
Una paraula guapa que ja no sent tant entre el jovent és “fal·lera”, substituïda per altres de caràcter més general com “peresa” (no tant en el sentit de “mania”, que encara es conserva més). Curiós com un mot que no fa tant va donar fins i tot un malnom familiar (els de can Fal·lera o els Fal·lera, Malnoms de Sant Llorenç des Cardassar, Pau Quina Jaume, col·lecció es Pou Vell), ara estigui en vies de desaparició. Continua
Aquí, pronunciat “escapuló”
Els escapulons, aquí, en l’entorn dels tallers de brodats, eren ben habituals. Va ser idò una patraula ben viva bona part del segle XX.
El mot, en sentit figurat, s’aplica a un petit tros de qualsevol cosa.
A vegades, això que en diem mots perduts, son simplements mots en desús o mots oblidats que, sense saber ben bé el motiu, apareixen com a habituals en el sí d’una contarella o d’una anècdota.
Continua
Segurament el mot més generalitzat bòfega (dialectalment bòfiga) ha acabat guanyant terreny al més dialectal figuerol. Però de petit sentia dir als meus padrins que “m’havia sortit un bon figuerol”. Continua
En l’accepció que coneixia la paraula també és un mot perdut. Al no haver-hi carros ni bísties, no es necessiten corretjades (també a vegades dit ·”escorretjades”, ses escorretjades…).
Val a dir que no tots els carreters les empraven, ni tan sols tots en tenien. Al cap i a la fi, usar les corretjades anava a la par amb el concepte personal de gestió dels animals, en concret de les bísties. Anar a males sempre és un mal camí. Continua
Banyar a algú l’orella de saliva
A vegades els refranys coneguts es fan presents per circumstàncies ben diverses. una paraula, una eixida, una interpretació… altres vegades no és així. Fullejant el Corpus de fraseologia de les Illes Balears de Bàrbara Sagrera, tot cercant refranys als quals es pogués treure suc positiu, l’atenció es centre, per un moments, en el refrany que es presenta. La imaginació em va transportar a la infantesa i en aquells moments de jocs de bolles en la part terrosa -encara no empedrada- del tancat del Lloc Sagrat. En aquelles saons No em banyaràs l’orella, en to burleta, era una manera de dir “et pots esforçar però tanmateix jo et guanyaré la bolla”
Banyar l’orella o el nas d’algú, segons el Corpus, significa això. Guanyar-li, esser-li superior en alguna cosa. Continua
És ben clar que els dansaires de ball de bot reconeixen perfectament aquest mot, però si el treim d’aquest context específic la paraula “fandango” en la vida quotidiana ha perdut bastant el seu ús (en sentit de “trull, enrenou”). Continua
Per aquí nosaltres en diem “enterrossai”. Realment no és un mot perdut qui té marges i parets, adesiara, generalment després de forta turmenta o empès per arrels d’un arbre proper, te algun enderrossall.
Però, de cada dia, és una paraula menys utilitzada i si posam el raser d’en Pau, que demana significat de paraules als seus alumnes, segurament pot anar a la llista. Continua
L’època i el tipus de feina també determina el llenguatge. Ara les persones es jubilen; normalment significa que deixen la feina, passen a cobrar una pensió i viuen, en teoria, una nova vida de jubileu, de festa permanent.
A la Mallorca rural les persones es retiraven, feien una passa al costat perquè un altre, normalment un fill o familiar, dugués el maneig de les finques o del negoci, però elles no paraven de treballar mentre el cos aguantava. Continua
Travelant travelant, aprenen a caminar
Ni el DCVB ni el Corpus de fraseologia en mostren significat. S’entén sense explicacions. Però, com s’intentarà fer amb la present recreació, se li hagués pogut treure un poc de suc.
Sempre l’he sentit amb to amorós, llevant transcendència a una possible errada. Una manera de dir “no et preocupis, en tornar-hi anirà millor”. Continua
En segons quins contextos potser s’usi encara però en segons quins altres ha perdut més el seu ús. Mirem la fitxa de la paraula, que amaga més accepcions del que pugui semblar en un principi: Continua
