Si bé “estol” i “esbart” encara se sent dir (més referit a ocells, i potser no tant entre el jovent), tenim el mot “escabotell” que ja està més en desús, i poc més o manco signifiquen el mateix (almanco en algunes accepcions). Curiosa la sinonímia tan abundant per indicar el mateix. Continua
Segurament, anys enrere, en aquests temps de finals d’estiu, i referit a les garroves, hauríem sentit més d’una vegada l’expressió; – “Han fet un bon refafai”, -“tingueren un bon refaifai”….
Mes enllà de la foguerada momentània, per extensió, també s’aplicava a les eixides esporàdiques intenses i curtes, de qualsevol tipus..
La forma que se solia dir aquí era “estabetxos”, però de forma més estàndard s’escriuria “estebeigs” (que és com surt al diccionari). Sobretot l’accepció 2 me sona sentir-la d’infant, ara, però, almanco jo, fa temps que no la sent. Continua
No sé si s’hauria de considerar mot perdut o mot descol·locat.
Gairebé ningú ja s’aura per demanar aquell característics -Vols colcar?. Ara mateix tothom camina perquè vol caminar no perquè tengui la necessitat de fer-ho, però…
quan les persones es desplaçaven a peu -l’amo Antoni “Garrit”, aquell paredador que contava rondalles a Mn. Alcover es desplaçava de Sant Llorenç a Santa Cirga a peu i descalç per no espatllar les sabates- una invitació a qualcar solia ser cercada -què heu d’anar per avall?- i en tot cas, ben rebuda.
Qui molt viurà, moltes coses veurà
En el meu entorn familiar sempre l’havia sentit així i em va sorprendre no troba’l a les diverses fonts que, habitualment, solc consultar.
Vaig haver de recórrer a la font major el DCVB que mostra diverses variants:“«Vivim, i veurem coses»; «Visquem i coses veurem»; «Qui viurà, veurà»; «Qui viu, moltes coses veu»; «Qui molt viu, molt veu»; «Visquem i vegem, que morirem vells»: proverbis que signifiquen que cada dia que vivim veiem coses noves i estranyes”. Continua
Sovint la meva padrina deia l’expressió “l’he encontrat aquí, allà o allà deçà”. I jo, principiant estudiant filòleg, amb la vanitat típica de la joventut, sempre li deia: “Padrineta, per favor, que això és un castellanisme”. I ella em responia “sempre ho hem dit així per aquí…” i bona raó tenia. Un dia se me va ocórrer cercar-ho al diccionari del savi Alcover i quina sorpresa va ser la meva quan vaig descobrir que la padrina tenia tota la raó, que de castellanisme tenia poca cosa i era una paraula ben nostrada. Tenia ben guanyades unes disculpes! Continua
M’ho va enflocar ben directament; – avui dus sa turba!; -què és això? -no cerques mots?,idò ja en tens un altre!.
A vegades en la conversa, en les reflexions, a l’hora de realitzar determinades tasques, apareixen mots que restaven amagats en les tavelles del cervell. Hi son, però no els recordam fins que els hem de mester. Continua
De petit a vegades me deien “t’enflocaré una bleda…” o “te n’enflocaré una…” (ja podeu deduir per què 😜).També sentia a dir “ja m’ho han enflocat a mi!” (en sentit que li han fet fer alguna cosa que li feia poques ganes realitzar). Ara totes aquestes expressions ja s’han substituït per altres més generals… però aquest mot encara amaga altres sorpreses en forma de significat: Continua
Es semblant però no exactament igual a “a l’agotzó”. La postura del cos i dels genolls, és diferent. Es comenta la tercera de les accepcions i a Manacor en diuen “guitzoneta”.
En llengua castellana “estar en cuclillas” cobreix tant estar a l’agotzó com estar a la gatzoneta. Continua
L’amic Jaume Lliteres penja en el seu Facebook aquest vell article del diari “ara.cat”(2015) que mostra les eines que usava el franquisme -i en certa manera i en part encara s’usen- per atacar la nostra llengua.
A més, les autores fan diverses referencies a les aportacions de l l’historiador Jaume Claret, llorencí d’adopció. Continua
“Ai quin ninó més eixerevit” senties a dir de tant en tant. Ara són més bé “polissons” o “espavilats”… però al cap i a la fi més o manco volem dir el mateix perquè en resum un infant “eixerevit” seria sinònim que fa es cap viu. Continua
Tal vegada s’ha de considerar mot perdut perquè el costum d’estar a la gotzó (descomptant algunes excepcions), aquí, de forma aparent es va perdent.
No es veuen homes a fora vila descansant a la gotzó, o caminant a la gotzó mentre s’arrepleguen garroves o altres “feines” més personals… Continua
Visitant la pàgina amiga de Cap Vermell , revista de Capdepera, he descobert un interessant article de Gaspar Valero en què analitza el nom d’alguns dels pobles de Mallorca. Pel que fa al nostre en diu el següent: Continua
Si bé el mot encara gaudeix de bona salut, en certes expressions, sobretot entre les noves generacions, pareix que ha perdut força amb els anys. Per si cas aquí en teniu la fitxa corresponent: Continua
Qui amb al·lots es colga, compixat s’aixeca
És un d’aquells refranys de varis significats. Per ser considerat “refrany de missatge positiu” haurem d’aprofundir una mica en el seu significat.
El significat que mosta el DCVB ena la veu “al·lot” és: “vol dir que a qui fia una feina a al·lots, li sol sortir malament.”. Bàrbara Sagrera mostra un significant semblant: “vol dir que qui es refia de nois en el treball o en altra cosa seriosa, en treu un mal resultat”. Continua
Bústia dels Drets Lingüístics
L’Obra Cultural Balear ha posat a disposició de tota la ciutadania de les Illes Balears un nou servei anomenat Bústia dels Drets
Què fa la Bústia?
– Vetllar pel compliment i l’aplicació de la normativa legal sobre l’ús de la llengua catalana a les Illes Balears.
– Assessorar en l’exercici dels drets lingüístics reconeguts per l’ordenament jurídic.
– Canalitzar les reclamacions, suggeriments i consultes per discriminació lingüística que hi arribin a través del formulari. Continua
A vegades, si més no a certes edats, la memòria es torna punyetera. Tant li és silenciar on has deixat unes ulleres o la cartera com aportar mots coneguts però que fa temps que no havies sentit.
Pellucant les tomàtiques de ramellet, boca closa parlava amb mi mateix: -Hi hauré de passar les ovelles, ja només queda repussall.
Repussall!, paraula utilitzada adesiara pels pares. Des de fa temps ni sentia ni ultilitzava
Ara la gent en diu “mudar-se” però un temps ençà la gent només podia vestir-se bé els diumenges (eren una altra època!) i per això va sorgir aquesta expressió d’endiumenjar-se. Continua
