El Partit Popular de Sant Llorenç des Cardassar denuncia i recrimina a l’Ajuntament que segueixi immòbil davant la nova onada de robatoris al municipi; “ja que l’equip de govern no és capaç ni de cobrir les sis places vacants de Policia Local que hi ha en aquests moments al poble”, explica la portaveu popular, Manuel Meseguer. Continua
Veient, un dia, Els matins de TV3, es va posar damunt la taula, tot i que no hi aprofundiren gaire, la qüestió sobre d’on provenia un sentiment tan arrelat dins la gent sobre la Unitat de la Pàtria. El tema em sembla interessant, sobretot després de veure com han reaccionat els partits autodenominats constitucionalistes –des de l’extrema dreta fins al centre-dreta–, gairebé la totalitat de la premsa escrita d’àmbit estatal, els canals de televisió –exceptuant TV3–, els intel·lectuals “de la cella”, aquells de tendència progressista que feren costat a José Luís Rodríguez Zapatero quan es va enfrontar a Mariano Rajoy, i, en general, una gran part de la societat espanyola. No som sociòleg ni antropòleg, per la qual cosa els meus coneixements sobre la matèria són totalments nuls, per això he considerat oportú fer-me públicament algunes preguntes al respecte, per si algú les sap contestar. Continua
El govern espanyol del PP va empobrint la societat dia a dia, amb el suport cal recordar de PSOE i Ciudadanos. De fet aquesta setmana ha sigut noticia la buidada de la vidriola de les pensions: en tan sols 5 anys s’han “pulit” més de 63.000.000.000 d’Euros, el que traduït a pessetes són més de 10 bilions, sí amb b de barruts, de les antigues pessetes.
També sortia a la llum que Espanya és el país a on es paga la llum més cara de tota Europa, fet indignant i sobretot en aquestes dades de l’any a on és imprescindible per a molta gent l’ús de la calefacció per a encalentir les seves llars. Però la cosa no acaba aquí. Continua
1985
A l’Editoral del mes de gener, la revista agraeix a Bartomeu Domenge que hagi volgut figurar com a director de Flor de Card des del 1977 ençà, encara que en realitat fos jo el qui se’n cuidava. Havíem acordat fer-ho així perquè ell feia feina pel seu compte, mentres que jo treballava per una entitat financera i consideràrem que, donat el caire polític i reivindicatiu de la revista, era més prudent no arriscar-se. Aprofitant l’avinentesa, en Guillem Pont va publicar una nota anunciant que, en endavant, no redactaria més Editorials, ja que era del parer que se n’havia de cuidar el Consell de Redacció, recentment implantat. Així que, des d’aquell any fins que la revista va deixar d’editar-se, jo en vaig esser oficialment el director i el redactor dels Editorials, després d’haver estat discutits i aprovats cada mes pel Consell de Redacció. Continua
” – A la fi unes noces així com Déu mana…
(Conversa de fa un parell d’anys entre dos amics meus referint-se a unes noces amb tot el protocol estandarditzat) Continua
Un altre poble que s’adhereix a les promocions nadalenques és Manacor. Continua
No hi ha persones normals
a les teles catalanes?
N’Albiol ara té ganes
de tancar i obrir canals?
Vol emissores neutrals? Continua
Cap casta de violència
Si perquè vas escotada
el teu home s’ha enfadat,
si et vigila d’amagat
i et vol tenir controlada,
si t’ha empès qualque vegada
enmig d’una discussió… Continua
“Pertanyem a la generació en què tots tenim algun amic mort per accident de trànsit” (Jaume Miró, autor teatral serverí amb el qual compartesc generació) Continua
EL PI DE SANT LLORENÇ CELEBRA ASSEMBLEA PER ELECCIONS AL NOU COMITÈ LOCAL.
Sant Llorenç, 22 de novembre de 2017. Seguint les pautes marcades en el II Congrés Balear i de Mallorca de El PI, en el que es va aprovar procedir a renovar els comitès locals arreu de les illes, els afiliats i simpatitzants de Sant Llorenç es varen reunir per triar els nous càrrecs, comptant amb la presència de Jaume Font, Josep Melià i Josep Franco, essent elegits per unanimitat:
Onofre Garcia (President), Tomàs Amer (Secretari), i com a vocals Magdalena Mascaró, Miguel A. Caimari, Ramon Artigues, Andrés Zamora, Tomàs Adrover, Aina Melis, Miquel Mascaró, Antoni Aguilar, Miquel Cànaves, Mateu Nadal, Maria José Ortiz i Jeroni Amorós. Continua
Vàndals a l’escola
Antena 3 denuncia
un cas d’adoctrinament
perquè suposadament
una escola calumnia.
L’extrema dreta fa via
i l’ataca i l’envaeix. Continua
Al cinema i en el contes per al·lots
els finals solen sempre acabar bé:
els bons fan el que saben que han de fer
i als malèvols se’ls tanca entre barrots.
Però això no és una cinta de Xarlot,
i a la vida adesiara s’esdevé
que els lladres s’embutxaquen el dobber
i els honrats són qui reben el garrot. Continua
Un dels punts que s’aprovaren al plenari de l’ajuntament d’ahir era el de tornar a passar-los a l’horari del migdia, de 12 a 14 h.
La raó primera per fer-ho fou que la gent no hi anava amb aquest horari, i una de les divagacions que es va fer quan es proposà aquest punt, va ser que potser el que s’havia de fer era pensar per què la gent no hi anava.
La meva opinió és que si la gent no hi va és perquè els plenaris són, per dir-ho en poques paraules, com en les pel·lícules de l’humorista espanyol Paco Martínez Soria. Continua
“Tant de bo que ella encara hi sigui quan et despertis” (Fragment de la novel·la L’home duplicat, de José Saramago) Continua
Quan ja tens una certa edat, t’adones que no pots menjar tot el que et posen damunt la taula: el colesterol amenaça les coronàries, la panxa no et deixa ajupir-te amb la facilitat que abans, l’excés de saïm et provoca agrura, si et passes amb el vi, la cervesa o els licors ho pagues amb maldecap…, així que no et queda més remei que fer una mica de dieta per evitar mals majors. És ver que et perds alguns plaers gastronòmics, però també ho és que en guanyes d’altres, per ventura no tan excitants, però que, ara que ja no ets cap nin, saps valorar en la mesura que consideres adequada. Continua
1984
El primer trimestre de 1984 va tenir un cert protagonisme en Guillem Galmés Riera, Conier, sobretot a partir del 28 de gener, en què el BOE publicà el nou nom de l’escola de Sant Llorenç, que passà a denominar-se “Colegio Público Comarcal Mestre Guillem Galmés”. El mes de febrer, la revista en va fer un Editorial, explicant que les informacions rebudes anys abans, quan recolzà la proposta de posar el seu nom a l’escola, no eren tan exactes com ens pensàvem i, en certa manera, en demanàvem disculpes per no haver-ho comprovat. El mes de març Bàrbara Ferrer, envià una carta a la revista explicant que l’escola que aleshores ella dirigia mai no va enviar cap instància a l’Ajuntament sol·licitant el canvi de nom, sinó que fou Llorenç Galmés el que ho manejà tot, sense comptar amb el recolzament de cap mestre ni, evidentment, del Claustre de Professors. Continua
TRISTESA, INDIGNACIÓ,…
Mig govern és a l’exili
l’altre mig empresonat
el poble està desnonat
i ningú li dóna auxili. Continua
Si fa uns dies em feia ressò de les paraules d’un personatge que admirava, Baltasar Garzón, ara toca el torn a un altre que en el mateix article també mencionava, el jutge Castro. M’interessa l’opinió d’ambdós per ser persones coratjoses que no s’arruguen davant del poder, com bé han demostrat en la seves respectives trajectòries; per ser eminències en temes judicials (i per això les seves opinions no són de qualsevol en aquest tema); i per més inri no són precisament nacionalistes catalans (és a dir no se deixen dur per partidismes). I, mirau per on, ambdós opinen exactament igual sobre el conflicte català. Dóna què pensar, la veritat…
L’entrevista al jutge Castro es féu ahir a IB3 i aquestes són algunes de les perles que ens deixà (curiosament en molts punts, sobretot als referits al cas català, opina ben igual que Garzón si ho voleu comparar): Continua
Malgrat el desig d’agafar distància, no puc donar-li la volta i vèncer la implicació emocional. M’emociona veure una munió de persones amb el braços a l’aire i les mans obertes (quan aquí ens costa tant mostrar el nostre pensar i sentir com va passar en el tema, per exemple, de les «camisetes verdes») defensant, a contra corrent, les seves creences; i m’indigna la barra de qui, amb tota autoritat amolla el que sap que és descarada mentida. No hi puc fer més!. Continua
Ja ho vaig dir però ho repetesc: en aquest estat no tenim esperit democràtic (almanco si entenem democràcia per diàleg per arribar a acords). Tant el Govern de Catalunya com el d’Espanya tenien dues maneres per afrontar el conflicte en què estam immersos: diàleg i debat per una part; execucions radicals per l’altra. Ambdós han optat per la darrera opció, la manco democràtica, i que Déu sap on ens farà arribar. Continua