“No farà massa català això?” foren les paraules que vaig escoltar fa un parell de dies d’una amiga d’una quarentena d’anys a una altra que estava posant una cinta amb la senyera per a fer el llaç per a un regal.

Record com quan era petit la padrina ens comanava les típiques cintes amb la Mare de Déu quan anàvem a Lluc a on també hi podíem comprar postals com la que podeu veure al final d’aquest escrit o quan eren les festes del poble i el cadafal es vestia també amb la típica tela de senyera, també a gran part dels pobles de l’illa la senyera és la bandera escollida quan arriben els dies de festa major -tant en tela com en les més modernes (i lletges) de plàstic-, i a la  major part dels pobles i ciutats forma part de la bandera municipal. Aquesta mateixa senyera també formava part dels logos d’associacions, sindicats, partits polítics, centres educatius,… podríem seguir i fer tot un mostrari de la seva representació a multitud de representacions ja sigui en forma de pintures, poemes, cançons…

Sembla però, que aquests darrers anys d’atacs constants a la nostra simbologia han aconseguit fer forat i coses que quan jo era nin eren el més normal han començat a agafar el perillós camí de convertir-se en una mena de tabú social. Continua →