Hi ha determinats menjars que arrelats en els anys de fam es van mantenir, de forma esporàdica, quan ja no eren “necessaris”. A n’aquesta casella hi podríem situar el pa amb saïm amb sucre o el panfonteta.

Paraula de dues accepcions.
En el nostre entorn, poc abans del turisme, amb aquest nom era conegut el pa amb una poc de vinagre i sal.
Lligat a la segona de les accepcions i  referits a infants que no podien seguir els jocs dels més grans, s’usava més el distintiu “de mel i sucre”.

Continua →

Mot que desconeixia. Segurament perquè no som jugador de cartes.
Tampoc no l’havia sentit mai. Serà, idò, un mot trobat.

Pronunciat “alit”,malgrat la semblança no s’ha de confondre amb “alís”
Ben interessant la segona accepció

Continua →

He posat en negreta les accepcions segurament més usuals en el nostre entorn. Però com s’ha dit altres vegades l’ús dels mots, adesiara, va per pobles, famílies, o professions.

Esporgar és sinònim d’exsecallar (Tallar als arbres les branques seques o sobreres), paraula més usada aquí i a Son Carrió, alhora usada per determinar una professió “exsecallador”

Continua →

A vegades, la proposta d’un mot deriva cap a un altre. Seria el cas. En una de les seves llistes na Bel Alemany va proposar “duella”. La consulta del diccionari em porta cap a dolla.

Dolla em porta, amb la imaginació, al record infantil del jocs de baldufa i de les dolles que es cercàven amb no gaire bona intenció. I també a les eines (sobre tot quan el mànec surt de la dolla o de la duella!)
Continua →