Actuam a conveniència per satisfer les nostres necessitats. Pel cami més fàcil que no sempre és el més curt… també ho fan les formigues, les ovelles i tots els altres animals.
Justificam el que volem justificar cercant els arguments que més ens convenen… Continua
No sé ben bé d’on he tret aquest nom, segurament d’en J. A. Encina. Es refereix a unes retxes verticals, gravades, que formen seqüències, incloent o no horitzontals; se solen trobar a cases d’explotació agrícola al costat del portal del que devia ser lloc d’emmagatzematge de productes del camp. Tal vegada comptaven sacs, o unitats de qualque mesura d’un producte. No sé tampoc de quina època daten, ni he trobat cap publicació damunt elles. Només present un exemple aquí. Agraïria informació si algú en té i de pas don informació que al primer pis, als costat dels portals, de la torre del Enagistes de Manacor n’hi ha un bon repertori pel qui vulgui aprofundir en l’estudi. Com podeu veure a l’exemple de la foto, la freqüència són dues ralles verticals seguides d’altra ralla vertical més alta. N’he vistes de cinc ratlles verticals amb una horizontal que les creua per la meitat.
Justificació:
-Perquè hom sent com a seus determinats colors que defineixen un equip de futbol malgrat un entorn anvers?
-On arrelen els nostres convenciments?
-Per què mantenim al llarg dels temps unes mateixes creences?
-Per què la controvèrsia en els debats enforteix el nostre posicionament? Continua
Una imatge d’una lluna plena, sobre les cases de colors que donen l’esquena al torrent. A entrada de fosca quan tot es difumina però hi és, agafant una mena d’existència naïf. Sobre aquest cel obscur il·luminat de lluna, una frase amb pretensions.. Continua
Justificació:
-En un entorn local -poble o comunitat- les apreciacions deriven de fets concrets que després es generalitzen (és bon al·lot perquè és amable o és viu perquè, aparentment, ha fet fortuna)
-Els qui treballen per superar els missatges tradicionals rebuts per la família i l’escola ja saben que no tot el que sembla és i que dos més dos no són sempre quatre. Continua
El que tenim, el que és nostre…te el valor afegit de la nostra subjectivitat i ens sembla millor que el que puguin tenir els altres.
Tant si és una quarterada, com una entrada per un partit de futbol. Des del moment en que ho tenim augmenta, segons la nostra percepció, de valor. Una aportació dels doctors Carmon i Ariely. que ens ajuda a entendre tant els propis posicionaments com el de les altres persones. Continua
He vist moltes vegades per jardins o foravila aquesta estructura sense saber que era,tambe l’he trobada en estat fòsil. Pareix d’una consistència d’esponja seca i no hi he trobat res mai dintre. Continua
Justificació:
-D’alguna manera seria una reflexió complementària a la del comentari anterior (Som bo/bona)
-Ajuda a entendre la dificultat de les barrines, d’arribar a un equanimitat contracte bilateral quan es tracta de comptrar, vendre, llogar un bé que ja figura a la llista dels “nostres bens”.
-Ens situa en un entorn de desequilibri, des del moment en que ens enamoram del que tenim perdem de vista el que seria el “preu just i equilibrat”. Continua
La imatge d’unes esforçades i diligents formigues que traginen gran (dos de blat i un de civada) cap el formiguer, serveix de canemàs a una idea que fa present Daniel Gilbert.
La ciència mostra qiue és condició humana. La “veritat” serà la que serà, però nosaltres, els humans, pensam i sentim que comparats amb els altres, superam la mitjana. Continua
Justificació:
Alguns assenyalen que si la població mundial és de 7.800 milions de persones, idò hi ha 7.800 milions de maneres de entendre el món i veure la “realitat”.
Parlam, idò, de termes generals.
La majoria pensam ser una mica millors que les altres persones que ens volten. Un jo en sé més que tu. Continua
Vaig trobar aquest clau dins es llaurat i el vaig replegar per mirar-me’l després; me vaig adonar que era de ferro forjat a ma. No sé de quina època pot ser però la tècnica és la mateixa des de que va emprar-se el ferro. Degueren aprofitar una sobra de ferro,l’encalentiren al foc i li varen donar forma de secció quadrada i li varen esclafar un poc un cap,i ja era un clau,i per lo que es veu va durar.
També me va recordar el concepte de “clau a punta torta”, jo que ho trobava groller…resulta que dona molta força a la unió i s’emprà als estris de cada dia. Continua
Les ones van i venen…al serrar un marès hi ha d’haver serradís a cada banda…jo guany si tu guanyes…el sol surt per a tots…són maneres de dir una mateixa cosa: els resultats han d’anar amb relació al compromís que ha de ser compartit.
De cara al futur, de cara a l’educació del futur es planteja un repte ambiciós, transcendent i inajornable: cal canviar i substituir la competitivitat per la cooperació. No hi ha altre camí. Continua
Justificació
-Conversa de cafè. Parlàrem de futbol i de quina manera, entre aficionats, s’estableix un joc d’enganys aparents, un “fer com si” depenent de l’entorn.
-També es plantejà el tema de la pèrdua de seny quan les emocions s’imposen a la raó. O la manera com persones respectables i respectades, en un camps de futbol es destraven i son capaces de mostrar la seva cara més obscura.
-La conversa, posteriorment, em portà a recordar situacions personals de certa tensió que es manifesta ràpidament en el tipus de lletra i que pot arribar, en alguns casos, a manifestacions somàtiques. Continua
En Mateu Riera (menut), ens fa arribar aquesta interessant aportació:
El “diexisme” es l’afició a escoltar per la radio emisores llunyanes.
Amb un senzill receptor que disposi de la banda d’ona curta, i un poc de paciencia, podem escoltar senyals procedents de mils de quilómetres de distància. Continua
Justificació
-La geometria que coneixem aquella que vam estudiar, aquella del cons i cubs que es poden dibuixar sobre un paper, és aportació d’Euclides (300 anys a.C.).
– Podem quedar encallats en els nostres coneixements escolars o podem anar actualitzant de forma continuada aquests coneixements.
-En tot cas, una cosa són els coneixements i l’altra l’aplicació en la vida d’aquests coneixements Continua
Certament no havia fet la fotografia pensant amb la frase. Intentava especular sobre els origens de les façanes locals de “pedra rosa”, però pot servir de metàfora relativa a l’anomenat “biaix de confirmació”.
De rebot o per conveniències esgospam una idea i la feim nostra (per exemple “el camí asfaltat és millor”)
Una vegada l’hem feta nostra, ens costa moltíssim veure i analitzat altres possibilitats (per exemple “per la via del tren és més curt”)
Ens costa sortir del propi camí mental! Continua
Ara que gairebé tot és a punt per començar un nou curs escolar, el neurocientífic David Bueno a l’arabalears.cat ens recorda “Què vol aprendre el crevell i com li agrada fer-ho”‘.
La seva proposta implica rompre arrelades creences tradicionals, però…què no fariem pels nostres fills! Continua
Justificació:
-Segurament tots ens hem demanat alguna vegada, pe què pens el que pens?, perquè faig el que faig?. La resposta fàcil és aquella de “es una qüestió de caràcter!”. Sembla però que, una vegada estudiada la complexitat del cervell, aquesta resultaria una resposta “conformista” en el sentit que satisfà la necessitat de recerca.
-Els estudis sobre les creences i sobre els efectes placebo determinen que no tot deriva de la manera de ser que creiem que som. Continua
La contundència del text vol enfocar el que és situat en el nostre abast, per deixar de banda el que el supera: el contundent “I jo que hi puc fer?”.
La idea deriva de la recreació del “Nombre de Dunbar”.
En contraposició, i per jugar amb la paradoxa, s’ha triat una imatge simple, tres figues, però plena d’interrogants.(“Es real la realitat?” es demana Watzlawich) Continua
Justificació:
-La primera referència que en vaig tenir em va resultar sorprenent:. ¿I que passa amb els que diuen tenir 300 o 3000 amics?
-Maturana, a manera d’indicador de les nostres limitacions d’acció, i també per enfocar les possibilitats d’aquesta acció, estenia el braç i assenyalava “la mà arriba fins on arriba, no més”.
-Fins on arriba la nostra capacitat relacional?. Quina és la nostra tribu?. Continua