Corona d’espines
En Joan Carles s’afarta
de veure a prop el perill
i diu que vol salvar el fill
i que per això s’aparta
La glosa de Maribel Servera (233)
Respon
Arxiu de la categoria: Llengua
Mots perduts: veletó
A vegades, per això que en diuen associació d’idees un mot perdut, per semblança gràfica o sentit en pot suggerir d’altres, com és el cas, l’envelada va recordar el veletó.
Mot que segurament en manté viu en el món de a hípica i que era ben usual quan, abans dels anys seixanta del Segle XX, les persones per desplaçar-se d’un lloc a altra utilitzaven un xarret o un carretó. Continua
Mots perduts: enjoncar/encolomar
“Ja m’ho han enjoncat a mi, cagondell”, era una expressió no fa gaire habitual dels carrers de Sant Llorenç. Aquesta manera “més graciosa” de queixar-se perquè a algú li havien manat fer una feina que no pretenia ja no se sent tant i ha estat substituïda per expressions de caràcter més general. En el mateix sentit també podríem afegir el mot “encolomar”, a pesar que en aquest cas no tenc tant clar que se n’hagi perdut gaire l’ús, el qual també he sentit per aquí a pesar que el diccionari Alcover Moll el posi només com a mot propi de l’Empordà i n’ignori el significat exacte pel qual el conec: “passar a una altra persona l’execució, la cura, etc., d’alguna cosa desagradable, difícil, etc.” (Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.). Això me fa pensar que potser sigui un mot de més recent incorporació, per influència del català peninsular. Continua
Mots perduts: sull, sulla
A vegades l’he pogut sentir en cada una de les accepcions. Fixi’s que la segona, generalment referides a persones que no contesten a un “bon dia!”, es referida a Balears, i la tercera, la del joc de cartes, a Mallorca. La més generalitzada serà, idò, la primera.
En el lleguatge habitual del nostre entorn pagès es pot dir que un xot sense banyes és “sull” en canvi una ovella amb banyes és “banyuda” Continua
Refranys: Val més…
Val més la que guarda que la que cura.
Si s’hagués de fer una triadella de l’ampli refranyer, amb ulls d’avui, entre els refranys a conservar o considerar i els refranys a descartar perquè resulten obsolets, la balança segurament es decantaria, de forma espectacular, cap el platet dels que posaríem a la llista dels que cal oblidar.
Però vaja!, la feina es treure suc als que consideram que en tenen. Continua
Mots perduts: esbravar
Arriba un punt que un necessita treure a l’exterior tota la ràbia, odi, enuig… de fet, diuen que guardar-ho a dins encara és pitjor. A això molts li diuen ·”desfocar-se” (mot d’ús més general), però també existeix la forma més poc usual “esbravar”, que de cada pic sentim manco. Continua
Mots perduts: botxinar
Potser voluntari i cercat: també involuntari i casual.
També hi ha ampla escletxa entre l’acció botxinar i el sentiment de sentir-se botxinat. Sense anar més lluny l’acció de Recursos Hídrics en el torrent de ses Planes, va crear embulls i discordies entre la gent (algunes es van solucionar i altres encara s’arrosseguen), però no crec de cap de les maneres que el responsable o responsables es sentin gens ni mica botxinadors Continua
Mots perduts: estibar/estibat
“Està estibat de gent” senties a dir abans, quan arribaves a la plaça en plena verbena. Ara no tant ja, substituït per mots més generals com “ple de gent”, el periodístic “està de gom a gom” o fins i tot el castellanisme “està a tope”. Aquí teniu el que en diu el diccionari Alcover Moll: Continua
Mots perduts: escometre
Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.
En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua
Refranys: Qui no es…
Qui no es cansa, alcança
Significa que aquell que és persistent aconsegueix allò que vol.
Les referències que mostra Barbara Sagrera en el seu “Corpus…” orienten la persistència a raons amoroses, tant la recollida a la rondalla “Na Dent d’or” (Qui no es cança, alcança. He començada a cercar aquesta al·lota, i o l’arribaré a trobar o cauré) com la recollida en el Cançoner Popular de Mallorca (Oh ramallet vertader!/ En tu tenc la confiança: / si el qui no se cansa alcança / segur que t’alcançaré). Continua
Mots perduts: pellerofa
Si bé encara el podem sentir, cada pic és més habitual sentir el mot més general “pell” o “pelleta”. A més, amaga altres sentits. Continua
Mots perduts: “travilla” (?)
Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.
Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua
Mots perduts: estraperlo
Encara se pot sentir a dir però va sent substituït per sinònims de caràcter més general com “mercat negre”, “il·legalitat”… Curiosament és un mot propi de la II República (és a dir relativament recent), però com que parteix d’una anècdota molt d’aquell temps (explicada a l’apartat d’etimologia) ha anat perdent ús des del moment que el context històric ha canviat. Això sí, li podem canviar el nom, l’origen i tot el que volgueu, però estraperlo, mercat negre, o com millor vos placi dir-li, sempre n’hi haurà. Continua
Refranys: Qui la feta…
Qui la feta, que l’engrons.
Els refranys moltes vegades acostumen a ser fulles de dos talls. El significat depèn del moment i del sentit que li atorga la persona que l’usa.
Al present, a vegades, l’he sentit usat en certa forma despectiva, per desatendre’s de suposades responsabilitats indirectes. Una manera de dir “això no és cosa meva”. Entraria en aquell àmbit tan usual de donar la culpa als altres o de no implicar-se en res que no sigui estrictament el propi interès. Continua
Mots perduts: clova (i altres)
A Sant Llorenç, per anomenar la terra, normalment ho feien pel nom: “sa mitja de Balafi” era la mitja quarterada que tenien a l’antic establit de Balafi. Ha vegades empraven les locucions, tros o bocí (es tros de Tenja, es bocí de ses Planes…).
Ja era ben gran quan en una escriptura vaig veure el concepte “clova” en una finca llorencina. Concepte que, d’altra banda, m’era ben familiar a la banda de Son Carrió. Continua
La glosa de Maribel Servera (232)
Pobres turistes!
Veim que el turisme perilla
i encara li volem mal?
Els turistes, és normal,
que no vulguin venir a l’illa!
La mascareta enmanilla Continua
Mots perduts: denou
Acabades la meva llista de mots perduts començats per C, seguim amb els que s’inicien amb D, que també n’hi ha, i molts. Avui comencem amb el mot “denou”, i no, no em referesc precisament al número, sinó que a un “accident inesperat i desgraciat”. Bastant usat encara entre la gent major (quan de pics no he sentit dir a la carrera “què ha tengut cap denou?”), però no tant ja entre el jovent que l’ha substituït per paraules més generals com “desgràcia”. Continua
Mots perduts: avenir, avenir-se
En Tomàs M;artínez, fa temps, la va fer arribar amb una petita nota adjunta: una altra paraula que crec que ha caigut en desús.
Certament, es va perdent la paraula i el que encara resulta més greu, el contingut. Frissam tant que no tenim temps ni d’avenir-nos.
Resulta tan necessari i humà avernir-se! Continua
Refranys: Qui és…
Qui és confrare, pren candela.
Aquest conegut refrany, com passa en bona part del refrany pot tenir diversos significats. A vegades he sentit “Qui es confrare, que prengui candela” aplicat en la mateixa direcció d’aquell castellà “Cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” que no és el sentit que descriu Sagrera o el mateix DCVB: “significa que en parlar d’un fet sense al·ludir expressament a ningú, el qui es considera al·ludit dóna prova d’esser culpable d’aquell fet o d’haver-hi intervingut”. Continua
Mots perduts: encistar/cista
No és mot perdut del tot. Hi ha encara famílies d’arrel pagesa que, cada any encisten figues.
Encistar vol dir posar en una cista, un altre dels mot perduts. Continua