Escometre és una paraula que, segons el diccionari té cinc accepcions.
Recordava el mot segons la tercera de les accepcions: acció de saludar (L’he escomès, m’ha escomès.. ).eren expressions ben vives per a les persones que, fonamentalment varen viure en el segle XX.
Ara s’usa poc.
En la meva recordança l’escomesa no solia comportar contacte físic, però si emocional. El llenguatge corporal de l’escomesa (mirada, tò de veu, apropament…) implicava presència i acceptació. Continua
Qui no es cansa, alcança
Significa que aquell que és persistent aconsegueix allò que vol.
Les referències que mostra Barbara Sagrera en el seu “Corpus…” orienten la persistència a raons amoroses, tant la recollida a la rondalla “Na Dent d’or” (Qui no es cança, alcança. He començada a cercar aquesta al·lota, i o l’arribaré a trobar o cauré) com la recollida en el Cançoner Popular de Mallorca (Oh ramallet vertader!/ En tu tenc la confiança: / si el qui no se cansa alcança / segur que t’alcançaré). Continua
Si bé encara el podem sentir, cada pic és més habitual sentir el mot més general “pell” o “pelleta”. A més, amaga altres sentits. Continua
Malgrat les consultes a les fonts que tenc a l’abast, no he sabut trobar el mot. Paraula, d’altra banda ben viva fa poc més de seixanta anys. Les travilles són encara presents en algunes de les cases de la vila.
Parlar de travilles implica modificar el concepte actual de bicicleta i el seu ús. Ens hem de situar en aquells anys on la bicicleta més que una eina d’esport, era una “màquina” que ajudava en el desplaçaments. En el cas dels homes amb calçons amples, havien de posar esment en que la part baixa dels calçons no entràs en contacte amb la cadena de la bicicleta ja fos per les taques de grassa, ja sigui per perill de travar-se amb el pedaleig. Continua
Encara se pot sentir a dir però va sent substituït per sinònims de caràcter més general com “mercat negre”, “il·legalitat”… Curiosament és un mot propi de la II República (és a dir relativament recent), però com que parteix d’una anècdota molt d’aquell temps (explicada a l’apartat d’etimologia) ha anat perdent ús des del moment que el context històric ha canviat. Això sí, li podem canviar el nom, l’origen i tot el que volgueu, però estraperlo, mercat negre, o com millor vos placi dir-li, sempre n’hi haurà. Continua
Qui la feta, que l’engrons.
Els refranys moltes vegades acostumen a ser fulles de dos talls. El significat depèn del moment i del sentit que li atorga la persona que l’usa.
Al present, a vegades, l’he sentit usat en certa forma despectiva, per desatendre’s de suposades responsabilitats indirectes. Una manera de dir “això no és cosa meva”. Entraria en aquell àmbit tan usual de donar la culpa als altres o de no implicar-se en res que no sigui estrictament el propi interès. Continua
A Sant Llorenç, per anomenar la terra, normalment ho feien pel nom: “sa mitja de Balafi” era la mitja quarterada que tenien a l’antic establit de Balafi. Ha vegades empraven les locucions, tros o bocí (es tros de Tenja, es bocí de ses Planes…).
Ja era ben gran quan en una escriptura vaig veure el concepte “clova” en una finca llorencina. Concepte que, d’altra banda, m’era ben familiar a la banda de Son Carrió. Continua
La mascareta enmanilla Continua
Acabades la meva llista de mots perduts començats per C, seguim amb els que s’inicien amb D, que també n’hi ha, i molts. Avui comencem amb el mot “denou”, i no, no em referesc precisament al número, sinó que a un “accident inesperat i desgraciat”. Bastant usat encara entre la gent major (quan de pics no he sentit dir a la carrera “què ha tengut cap denou?”), però no tant ja entre el jovent que l’ha substituït per paraules més generals com “desgràcia”. Continua
En Tomàs M;artínez, fa temps, la va fer arribar amb una petita nota adjunta: una altra paraula que crec que ha caigut en desús.
Certament, es va perdent la paraula i el que encara resulta més greu, el contingut. Frissam tant que no tenim temps ni d’avenir-nos.
Resulta tan necessari i humà avernir-se! Continua
Qui és confrare, pren candela.
Aquest conegut refrany, com passa en bona part del refrany pot tenir diversos significats. A vegades he sentit “Qui es confrare, que prengui candela” aplicat en la mateixa direcció d’aquell castellà “Cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” que no és el sentit que descriu Sagrera o el mateix DCVB: “significa que en parlar d’un fet sense al·ludir expressament a ningú, el qui es considera al·ludit dóna prova d’esser culpable d’aquell fet o d’haver-hi intervingut”. Continua
No és mot perdut del tot. Hi ha encara famílies d’arrel pagesa que, cada any encisten figues.
Encistar vol dir posar en una cista, un altre dels mot perduts. Continua
Estridències
A una cala amagada
cercàvem pau i descans
i hem trobat quatre bergants
amb música arreu posada.
De forma ben educada
silenci els hem demanat. Continua
Es moda parlar d’escola. S’acostuma a utilitzar l’escola com a instrument electoral. Una manera com una altra de desviar l’atenció. Mestre es parla de l’escola, o de la llengua, o de l’adoctrinament… no es parla, per exemple de frau fiscal, de balances fiscals compensatòries o de partides pressupostàries. Continua
De ver només l’he sentida de rampellada a la meva joventut, quan me deien o sentia a dir “ets un missèr de cocou”, expressió ja poc usada. I se veu que pot tenir altres accepcions: Continua
Drama
Hipòcrita, anomenes
realitat del país
al reemplaçament submís
de la llengua que malmenes.
Hem de contar les cadenes
en català i castellà? Continua
No tenia el mot a l’arxiu de la memòria, i segur que l’havia sentit moltes vegades. va ser na Caterina que em va assenyalar que era un mot usat sovint per ma mare “una cista amb tàpera” (de cista en parlarem un altre dia).
La força de la mirada externa!. Sempre resulten interessant les mirades externes!. Segurament, de forma incoscient, transformava el mot local (recollit a Manacor) pel més usual de tapadora. Un engany del cervell!. Continua
Per Sant Pere enrevolten la figuera.
Sant Pere és un sant d’aquells que fa vasa. A moltes cases hi ha peres; molts d’anys, com a col·lectivitat hem considerat que Sant Pere disposava de les claus del cel… molts son, idò els refranys i les creences referides al sant (L’amo en Capdepera, ja vellet, quan tronava, em deia: “veus, ara Sant Pere, tragina les caixes, per això fa aquest renou!”) Continua
Com a pare puc donar fe que aquest mot s’ha perdut entre els infants a l’hora de jugar al clàssic joc d’amagar-se i trobar. I no ha estat precisament substituït per cap mot més general, sinó que pel castellà escondite, que me fa mal a les orelles just de sentir-lo, tant graciós com és la nostra forma genuïna. Les meves pròpies filles he de reconèixer que el diuen, per molt que jo els hi corregeixi contínuament. I és que la força del carrer guanya…
Potser seria una bona idea, a part de treballar-ho des de casa, seria reforçar-ho a l’escola (és una proposta…). Aquí teniu la fitxa del joc, que ens deixa alguna sorpresa (no sabia que existissin tantes variants!): Continua