A la pàgina d’internet que porta el títol “Xarbet”, hi ha a següent explicació de la locució Sostenella y no enmendalla: “Aquesta expressió, que ve del castellà antic, apareix a Las mocedades del Cid, obra de Guillem de Castro, del segle XVII, i es refereix a l’orgull i obstinació equivocat del pare de dona Jimena.

Defineix l’actitud de qui persisteix obstinadament en errors colossals, fins i tot sabent-ho, per orgull o per mantenir les aparences, encara que entestar-se en l’error causi un mal pitjor que rectificar. És l’actitud i el concepte de l’honor dels antics “hidalgos” que, segons alguns, si havien desembeinat l’espasa per mor d’algun agravi, encara que sabessin que s’havien equivocat, no tenien més remei que sostenir-la i usar-la fins el final, per no quedar en entredit”. Continua →

Vet-aquí la imatge d’un home satisfet, un home gojós per haver complit amb el seu deure d’impartir Justícia amb majúscules, d’un home imparcial i feliç, que ha fet valer la separació de poders que assenyalava Montesquieu quan va definir els pilars de la democràcia, indiferent a les més que probables pressions o “suggeriments” del Gobierno de España.

És ver que 650 juristes d’arreu de l’Estat, agrupats sota l’anomenat “Col·lectiu Praga”, han enviat un informe al Consell d’Europa denunciant que s’ha vulnerat la llibertat d’expressió, de reunió, de sufragi, d’esser elegit o el dret a tenir un jutge imparcial, però aquesta denúncia no té fonament, perquè Pablo Llarena és una persona justa i imparcial, que no té altre objectiu que defensar la Constitució i la unitat d’Espanya. Continua →

Que la independència que reclamaven dos milions grossos de catalans, a hores d’ara, no ha arribat a bon port és un fet que poca gent podria discutir. Probablement els mancaven, com a mínim, una d’aquestes dues premisses: o un bon exèrcit capaç de defensar allò que havia votat la majoria dels catalans, o un ampli reconeixement internacional que pressionàs l’estat en aquesta direcció, i s’ha pogut comprovar que no en tenien cap de les dues. Potser també caldria afegir-n’hi una altra: una gran majoria de catalans que es decantàs per la separació, cosa que tampoc no han aconseguit.

Així i tot, però, hi ha una cosa que sí que han aconseguit: llevar la careta als partits de dretes PP i Ciutadans, al PSOE, a la majoria de la premsa espanyola –diaris i canals de televisió– i al grup de suposadament progressistes que solien alçar la veu davant demandes socials com la igualtat de la dona o l’IVA cultural. No pretenc que tots aquests grups es decantin a favor de la independència si no hi estan d’acord; tenen el seu dret i la seva opinión és tan respectable com la dels altres. Continua →