Ja s’ha assenyalat abans. El perill més gros dels castellanismes qui hi son i els usam sense adonar-nos.
Això és un “estorbo”! és comú i usual…però els nostres paren i padrins en deien nosa (posteriorment i per la normativa barcelonina arribà del destorb. Continua
Resulta curiós el tema dels castellanismes. A vegades els tenim tan interioritzats que, coneixent la seva incorrecció, els seguim usant.
Bona part de lectors segurament sabem perfectament que el “pepino” en mallorquí es diu cogombre. Però malgrat això al comprar-ne, compren “pepinos”. Idò! Continua
Adesiara es diu: -això és un botxinxe! moltes vegades per referir-se a una cosa desordenada o mal feta.
Un castellanisme que no sempre s’usa de forma correcta. La traducció assenyalada en el “Vocabulari de Barvbarismes del Català de Mallorca ” de Jaume Corbera -la font fonamerntal d’aquesta variant de “Mots” que és “Parlar bé, poic costa”- és “enforinyall”, “xibiu”. Continua
Ens haurem de preparar, cada un a la seva manera, per fer esforços addicionals per preservar la llengua, la nostra llengua.
Com ha passat en altres moments de la història bufen vents d’imposició castellana en una doble vessant: substitució directa –habla en cristiano, coño!-, i deformació per localismes i castellanismes al qüestionar i menystenir la ciència i el Diccionari.
Una primera entrega “lujo”, -en el nostre entorn , a vegades, pronunciat “luco”- “lujós”, “lujúria”.,en comptes de luxe, luxós, luxúria. Continua