Eren periodistes, bé, no ho sé, potser eren animadors, que parlaven per la ràdió pública de les Illes Balears. Si , aquella que pagam entre tots i que, de segur, ha de disposar d’un gabinet de correcció lingüística.
Idò no deixaren de parlar de “tostades”: que si m’agradaven així o aixà, a tal hora o a tal altra… en un programa realment insuls. Continua
Paraula ben arrelada que, com tots els altres barbarismes, hauríem de descartar.
I encara més essent llorencins (per tot el que es refereix a les esgrelles de l’escut del municipi i a la llegenda del sant que és patró del poble),
Esgrelles que el DCVB recull, però deriva a graella
Els derivats “parrillada” o peix ·a la “parrilla” serien simplement carn o peix torrats. Continua
Ja s’ha assenyalat abans. El perill més gros dels castellanismes qui hi son i els usam sense adonar-nos.
Això és un “estorbo”! és comú i usual…però els nostres paren i padrins en deien nosa (posteriorment i per la normativa barcelonina arribà del destorb. Continua
Una mare en parlava amb la seva filla, en edat escolat. Li demanava si el que feia era part de sa “tarea” o si era altra activitat.
Es ben usual l’ús de “tarea”. Fa una seixantena d’anys que els infants feien la tasca, posteriorment vingueren els deures…ara molts fan “tarea”. Continua
Resulta curiós el tema dels castellanismes. A vegades els tenim tan interioritzats que, coneixent la seva incorrecció, els seguim usant.
Bona part de lectors segurament sabem perfectament que el “pepino” en mallorquí es diu cogombre. Però malgrat això al comprar-ne, compren “pepinos”. Idò! Continua
Es la darrera de les paraules que apareix en el “Vocabulari de barbarismes del català de Mallorca” de Jaume Corbera, un llibret de Promotora Masllorquina de Mitjans de Comunicació S.A. (1983), que ens fa de guia de la secció.
Segurament es mot escaient puix les darreres pluges han suposat un envit al canvi de vestuari.
En sentit estricte, en el nostre entorn, que recordem, no s’han usat mai esclops, però si una varietat de plàstic de la segona de les accepcions que es popularitzà, sobre tot, en ens entorns infantil i sanitari. Continua
A vegades ens erram. Tots ens erram
El que decep és continuar amb l’errada i encara més recrear-se en una errada: les parles i les xarxes en van plenes: mots d’altres llegues, faltes d’ortiografia…
I tot per una qüestió de vanitat (Jo en sé més que ets altres!) Continua
Generalment els castellanismes -en la nostra parla incorrectes- són tan usats que ni tan sols dubtam a l’hora d’usa’ls.
I no sols això sinó que algunes persones, en aquest constant procés d’intoxicació de la llengua, els consideren “malloquí”.
“Escote” en podria ser una paraula que respòn perfectament al paradigmàtica. Continua
“Escombros” és un castellanisme molt estès. Usat en el món de la costrucció, però també en la parla habitual. A vegades, si el menjar també és format per ossos o closques, es treu a taula un plat addicional per diposar-hi els “escombros”.
Tenim una bella paraula, runa, per anomenar el que en castellà es diuen “escombros” Continua
Adesiara es diu: -això és un botxinxe! moltes vegades per referir-se a una cosa desordenada o mal feta.
Un castellanisme que no sempre s’usa de forma correcta. La traducció assenyalada en el “Vocabulari de Barvbarismes del Català de Mallorca ” de Jaume Corbera -la font fonamerntal d’aquesta variant de “Mots” que és “Parlar bé, poic costa”- és “enforinyall”, “xibiu”. Continua
Ens haurem de preparar, cada un a la seva manera, per fer esforços addicionals per preservar la llengua, la nostra llengua.
Com ha passat en altres moments de la història bufen vents d’imposició castellana en una doble vessant: substitució directa –habla en cristiano, coño!-, i deformació per localismes i castellanismes al qüestionar i menystenir la ciència i el Diccionari.
Una primera entrega “lujo”, -en el nostre entorn , a vegades, pronunciat “luco”- “lujós”, “lujúria”.,en comptes de luxe, luxós, luxúria. Continua